Via Picnic al Serrat dels Monjos

Via Picnic al Serrat dels Monjos, a Montserrat (140m, 6a)

27/9/16

Ja fa uns mesos que vaig començar a fer vies llargues, el pas següent de l'escalada esportiva. No té res a veure, però, és tota una aventura, on hi ha unes sensacions molt diferents a fer vies esportives. Es gaudeix molt, es xala de veritat fent metres i metres sense parar, fins arribar a dalt de tot, gaudir de les vistes i sentir-se com un ocell al cim. 

Però totes les vies llargues que havia fet fins ara eren equipades, de "caràcter esportiu", amb poca exposició i compromís. Fins que la Neus em proposa d'anar a fer una via semi-equipada, "per practicar l'autoprotecció posant catxarros". D'entrada la idea m'espanta, em fa respecte, jo no he posat mai material flotant, no en sé. Però ella em pregunta: "En vols aprendre?". I de seguida li responc: "Oi tant, sempre!". I aquí ja no hi ha marxa enrere.

Em poso a buscar una via semi-equipada, de grau fàcil, no molt llarga, on només hi calgui alguns friends i tascons, i si pot ser ja en orientació nord. Però noi, no es pot tenir tot! Al final escullo 3 possibilitats que inclouen tots els requisits menys els de l'orientació. Aprofito per mirar el temps i..bingo!: núvol. Ella es decideix per la via Picnic, la intermitja en dificultat de les 3. Som-hi!

El dia escollit sortim ben d'hora de casa, cal matinar perquè al migdia-tarda li toca treballar, així que no podem badar. A les 8:30 del matí ja som a Collbató i aparquem a la zona de la Salut, ja que encara no està oberta la tanca de les coves de Salnitre. Iniciem l'aproximació i poc a poc passem el Serrat de les Garrigoses, m'adono que jo ja he passat per aquest camí. Sí, per anar a fer el canal equipat Torrent Fondo! Quins records.. Finalment arribem al Serrat del Monjos, i trobem ràpidament la via a un esperó ben marcat.

De moment el temps aguanta molt bé, ni un raig de sol, la temperatura és perfecta. A peu de via, decidim que anirem encadenant els llargs un i altra. Tot i que m'he estudiat la ressenya d'Escalatroncs de pe a pa, no sé quins llargs triar, i finalment ho deixem a la sort. La Neus agafa dues branquetes i em diu: "Agafa una palleta, si agafes la més curta el 1er i el 3er". Evidentment, agafo la més curta, per tant em toca fer els llargs més difícils, però també els més equipats.

Doncs vinga! M'equipo amb tot el material, em lligo les cordes, i cap amunt, que fa pujada! La via comença per un diedre poc definit, però que a poc a poc va prenent forma, amb passos cada cop més verticals i atlètics de V. Vaig trobant alguns espits i claus, però també poso algun friend i un tascó. Finalment arribo sense gaire problemes a la reunió, a mà dreta.

 Encetant el primer llarg de la via

 Arribant a la primera reunió

Ella escala el 2on llarg, més de placa, i amb molt poques assegurances. La segueixo darrere i vaig traient el que ha posat (una baga savinera, un pont de roca i algun ferro). Arribo a la còmoda reunió disposat a tot, toca el llarg més complicat.

 Vistes al Serrat de les Garrigoses des de la segona reunió

El 3er llarg té bàsicament un pas bastant important de panxa amb poques mans i peus. Des de baix sembla impossible. Començo a pujar els peus fins on puc, xapo l'espit i m'ho miro. De malabarista. Em començo a espaterrar de cames i vaig pujant a poc a poc, trobo una mà bona a l'esquerra que agafo amb dreta i intento pujar els peus, però és impossible. La mà esquerra no té res de bo. Cada cop he de fer més esforç amb les cames, i m'ajudo amb un A0 agafant la cinta, una mica més amunt, hop! Un cop sobre la xapa, m'he d'espavilar tot sol. En la mateixa posició, intento anar pujant a poc a poc, les mans no m'ajuden gaire, estic una bona estona fins que aconsegueixo trobar alguna mà que altra i pujar peus, ja no hi ha volta enrere. Finalment aconsegueixo superar la panxa i posar-me dret, però m'he cansat molt. Arribo fins a la reunió alleujat. 

Al tercer llarg, abans d'arribar al pas clau

El 4rt llarg és semblant al segon, una mica de placa tombada i després una altra més vertical, molt poc equipat. De segon el pujo sense problemes, vaig traient el material i arribem a la reunió-cimera. Uee! Premi!

A l'últim llarg, satisfet, arribant a la reunió-cimera

Ara ve el més difícil, trobar la instal·lació de ràpel per baixar a baix. "Seguir un corriol poc definit"..i tant poc! Al final la lògica aplastant s'imposa. Si el ràpel és de 45m i hem pujat 140m, hem de baixar 95m! Doncs a baixar toca. Finalment aconseguim trobar el ràpel, ben visible. Hi descendim sense problemes, un ràpel molt xulo, per cert! Tornem al cotxe i ara comença a apretar la calor, quina sort!

L'experiència m'ha agradat molt, moltíssim! Realment tens la sensació d'exposició i de fer-t'ho tu mateix per anar autoprotegint, i l'escalada et fa pensar molt més, et fa estar més serè de coco i segur amb la roca i amb tu mateix. He passat por, però una por controlable, d'aquella que et fa estar atent però decidit. Realment una sensació molt agradable. Evidentment, això només és el principi!