Esportiva a Llo

Escalada esportiva a Llo (Cerdanya, Catalunya Nord)
18/08/17

Llo és, pel que sembla, una de les millors escoles que té la Cerdanya, i per això volem anar a veure què tal és. Hem llegit que és una de les que té més vies (més de 50) entre el IV i el 8è grau, equipades en una roca de tipus quarsita molt compacta, que transmet molta seguretat, i que presenta diferents tipus de preses (regletes, fissures, forats, bústies, etc). L'escalada és sobre plaques, desploms i algunes sortides a bloc.

L'equipament que hem trobat és majoritàriament a base de químics, i algunes vies que hem fet estaven molt cosides. L'orientació del sector és Sud/Sud-Oest, per la qual cosa tenim sol la major part del dia. Nosaltres ens pensàvem que essent al Pirineu no faria tanta calor, però no ha estat així, doncs feia sol i hem passat moltíssima calor. Per tant, no recomanem anar-hi durant l'estiu, sinó durant la resta de l'any.

Parets a l'inici de la zona de Llo

Per arribar-hi hem de posar rumb al poble de Llo, i un cop hi arribem hem de seguir en direcció a una petita torre que es veu a la part alta del poble, i aquí és on podem aparcar. Al mateix lloc on surt una pista forestal bastant ascendent. Hem de seguir-la fins arribar al coll, on veurem un cartell indicador, i just en aquest punt hem de prendre un petit corriol que baixa una mica cap a la dreta, fins a trobar les parets. Podem veure també aquest enllaç.

Lloc on agafem el corriol de baixada cap a la dreta

Situació dels sectors de Llo, al web lloescalade:
 

Sector CNEC (esquerra)

Decidim anar al sector CNEC, on sembla que hi ha més vies i de graus més diversos. 

Sector CNEC

Ressenya de Llo escalade

1. (IV+): comencem per aquesta via, que és la més fàcil, per tal de tastar la roca i el tipus d'escalada. La via és curta, fàcil i està cosidíssima de químics. Es comença en un petit replà amb un cable per assegurar-se. Escalada fàcil i amb canto, fins arribar a una petita panxa que superem gràcies a les bones preses. Recomanable.

Centenars d'ocells volen i s'endinsen als forats de la paret

2. (V+): seguim per la següent, una via que va a buscar una fissura, però que escalem també per placa, fins arribar a un imponent sostre, que superem una mica en diedre al principi i amb un pas de bloc al final, situant-nos en una repisa, on acaba la via. Molt recomanable.

3. (6a): em poso a la següent via, aquest 6a de placa amb regletes petites al principi, després una mica més de presa, i finalment un parell de passos de bloc amb les preses una mica allunyades, però que es deixen fer bé. La reunió està col·locada en tal lloc (sobre un petit sostre), que fa que la corda fregui excessivament amb la roca, justament a l'aresta del sostre. Molt recomanable.

4. (V+): aquesta via la faig per desmuntar l'anterior, ja que no l'hem pogut desmuntar des de la mateixa línia. Bona presa i escalada plaent i sense complicacions, seguint la tònica de la roca.

5. (V+): aquesta via la fa la Laura, i pel que he vist i ha explicat sembla fàcil, excepte algun punt més complicat, on cal fixar-se més degut a la disminució d'opcions.

6. (V+): em poso en aquesta altra via, fent-me un embolic amb la gran quantitat de vies que ocupen la paret. M'he pensat que estava fent el 6b que marca a la ressenya (sense número). Però un cop l'acabo veig que no pot ser, ja que tot i el lleuger desplom, la via és molt fàcil, amb cantos impressionants. La reunió es troba molt a prop de la Krav maga (el 6b+ de veritat). Molt recomanable.

Krav Maga *(sense número en ressenya) (6b+): aquest cop sí que em poso al 6b que marca a la ressenya. Però no és realment 6b, sinó que és un bon 6b+ (gens fàcil), com està escrit al peu de via, amb el nom inclòs. És evident que m'he equivocat, ja que aquesta via està equipada amb parabolts, destacant sobre la resta, que ho estan amb químics, cosa que explica que és més nova a la resta. La via en qüestió té una entrada que ja és desplomada, amb canto però difícil de veure. Pas de bloc explosiu i segueix la mateixa tònica fins a la meitat de la via, però amb algun descans. Un cop superat el desplom la cosa es tranquil·litza, i de seguida ja som a la reunió. No l'he encadenada, ja que he descansat just després de xapar la primera expansió, al no veure correctament el pas. Molt recomanable.

10. (6b): abans de marxar, vull acabar amb aquesta via, que es veu molt guapa, més llarga que les altres, i diversa. Comença amb un desplom semblant a la Krav maga, amb presa però s'ha de tibar, no ho veig i descanso. Baixo fins a baix i torno a atacar-la. Després de la primera xapa té un pas de bloc bastant dur, però aconsegueixo superar-lo i es torna més fàcil, fins arribar a una lleixa. La segona part de la via és una placa que de seguida es dreça cap enrere, amb presa però més aviat fineta, passos d'equilibri, aguantar i cap amunt a la següent presa. Té una variant de 6a que va una mica per l'esquerra, però jo segueixo recte, trobo un repòs una mica a l'esquerra i ataco els últims metres, en una escalada sensacional de placa molt divertida. Finalment acabo els últims passos, més fàcils, i arribo a la R ben content. Molt i molt recomanable.

Fins aquí el dia a Llo, una escola ben completa i divertida, amb una roca excepcional, vies ben equipades, però molta calor. Millor venir-hi a l'hivern i estacions consecutives. L'indret val la pena per fer-hi més d'una visita, i el seu emplaçament és molt bo. L'aproximació és curta i fàcil, i l'escalada aporta molt bones sensacions, per tant el recomano força. Quan tornem i baixem per la pista d'aproximació fa més calor, i s'agraeix molt la Font de la Monja que trobem al costat del pàrquing. Fins una altra!

Font de la Monja al costat del pàrquing

Esportiva a Les Antenes

Escalada esportiva a Les Antenes (Serra de Rubió)
13/8/17

Feia molt de temps que tenia ganes de venir a aquesta petita zona de la Serra de Rubió, absolutament desconeguda i de la qual no hi ha cap crònica ni ressenya a Internet, tot i estar ressenyada tant a la guia Hotrock com a la nova guia de Barcelona i alrededores (2017). Sobretot em van créixer les ganes d'anar-hi després de llegir els comentaris que en fa el Luichy, que encara em van deixar més misteri al respecte. Això no obstant, no era fàcil enredar ningú perquè m'hi acompanyés, i això sumat al fet que és una zona on s'hi ha de venir a l'estiu, ja que està orientat al Nord, i per la proximitat del riu, només la fa apta per venir-hi quan fa calor. Ja havia anat al sector que hi ha a l'altra banda de la Serra, anomenat Les Puces, i concretament al subsector Les Pucetes, i m'havia sorprès gratament, tant que vaig repetir visita. Aquest cop, però, he aconseguit enredar una colla d'aventurers i aventureres, que per altra banda no tenien ni idea d'on anaven, ja que els havia enganyat vilment sense donar-los massa informació del que suposadament ens trobaríem. Però la veritat és que jo tampoc en sabia gairebé res del que ens apareixeria davant dels morros, així que per mi també era una sorpresa. Aquí teniu, doncs, la única crònica que hi ha a Internet d'aquest especial sector!

Característiques del sector

El sector de Les Antenes és una zona d'escalada que es troba a la Serra de Rubió, molt a prop del massís de Montserrat, però que no pertany a aquest. Podríem qualificar aquest sector de mig abandonat, ja que pel que hem pogut comprovar és un lloc on no hi ve ningú en molt de temps. Quan hem arribat, el camí d'accés després de la primera fita es trobava completament tapat per la vegetació. Però com que en Luichy ja avisa a la seva nova guia que és recomanable portar estisores de podar, així ho he fet. I avui, a més d'escalar, també m'he dedicat a condicionar i netejar el camí d'herbes i de malesa, perquè pugui ser accessible per qui hi vulgui anar. 

Pel que fa al tipus de roca, trobem una situació ben excepcional i curiosa, ja que es tracta d'una barreja de tres tipus de formacions tan diferents com el calcari, el gres i el conglomerat. Això li dóna un aspecte estrany, que confon, i que a primera vista no aporta una sensació de confiança. El color de la roca al sector central, ben fosc i ennegrit, encara augmenta més aquesta sensació, i un cop t'acostes a la roca i la toques, les sospites es confirmen una mica, doncs en alguns punts la roca és terrosa i sorrenca. Per altra banda, l'equipament és ben variable, doncs trobem des de vies equipades amb parabolts ben segurs, fins a vies amb burils una mica antics, i també molts ponts de roca l'estat dels quals caldria conèixer. Això no obstant, al palpar una mica més de prop la roca, aquesta sembla segura en les preses, i penso que ofereix una seguretat acceptable.

Pel que fa a les zones, també trobem diferències, doncs no és el mateix el mur de les vies Eau de Puda i Sofra, que el sector central. Per altra banda, també hi ha un altre tros de paret, més a la dreta del sector principal, el qual s'accedeix a través d'uns passamans que travessen un petit precipici, i al qual no hem accedit en aquesta visita, degut a la incomoditat de passar amb les cordes i el material. Queda pendent per una altra ocasió, si es presenta. En el sector central el peu de via és una mica delicat, ja que és un petit passadís d'un metre i mig d'ample, i a darrera un precipici, que no dóna gaire bones sensacions, tot i que tenim ancoratges a la paret per assegurar-nos. Per altra banda, el sector Totxo dels covards és completament diferent, oferint una escalada més atlètica però amb més bona roca i bon equipament. Les tres primeres vies de la placa de l'esquerra, però, es troben completament tapades per la vegetació, deixant únicament practicables les vies del desplom i voltants.

Treballs de condicionament i posterior aspecte del camí d'accés al sector

Accés/aproximació 

Venint des d'Olesa per la C-55, un cop passat el pont que travessa el riu Llobregat, i deixant el desviament a l'esquerra de la carretera B-113, cal travessar la carretera i entrar per la primera pista que trobem a l'esquerra (també es pot seguir i donar mitja volta per no cometre infracció). És una entrada que sembla que no hi hagi res, però és una petita pista amagada una mica entre la vegetació (marcat amb una fletxa al mapa de sota). Un cop a la pista cal avançar uns metres (es pot fer amb un turisme), girar a la dreta i travessar el pont per sota, i aparcar al lateral, abans d'arribar a l'entrada d'una propietat privada. 

El camí d'aproximació es troba abans de fer la corba, ben visible i marcat amb una fita. Avancem en direcció al riu, i uns metres abans d'arribar a una antena ben visible, cal agafar un camí a l'esquerra que a hores d'ara ja és ben visible, i està marcat amb una fita que vam fer abans de marxar. Aquest camí segueix, passant alguns trams de grimpada, amb alguna corda fixa (atenció que el seu estat no és molt bo), cosa que no és apta per nens ni per gossos. Seguim amunt fins a trobar el sector Totxo dels covards. Per arribar a les Antenes cal seguir el camí uns 5 minuts més. El camí està marcat en vermell al mapa de sota (aproximadament). La primera estrella és l'inici del camí d'aproximació, i la segona és el sector de les Antenes.

Mapa d'accés al sector Les Antenes

Les Antenes

Aspecte del sector central de Les Antenes

Eau de Puda (6a, 22m): comencem per aquesta via i per la de la seva dreta, ja que es veu la roca una mica més compacta que les vies del sector central. Aquesta comença per una primera part vertical, bastant calcària, amb bona presa, sobretot forats, fins arribar a una panxa, que se supera bé amb molt bona presa, i la cosa es va tornant més argilosa. Finalment arribem a un gran sostre, amb milers de forats, especialment un d'impressionant, rodó i molt fons, quasi perfecte, en que hi cabria tot el braç. Superar el sostre es complica una més, ja que fa impressió tirar-se enrere, i la roca no convida a agafar-se gaire. Tot i això es troba una bona presa invertida que ens permet xapar amb comoditat. La sortida és de mans més aviat fines, però un cop s'aixequen peus ja se surt bé. La última part és de placa tombada, fàcil, però compte que abans d'arribar a la reunió hi ha un petit replanet terrós. La reunió, compartida amb la via de l'esquerra, es troba en molt bon estat (dos parabolts i una anella). Recomanable.

Diazepam (6a+, 18m): anem una mica a l'esquerra, per fer la primera via que trobem al sector central, just al començament del passadís/precipici. La via té una roca amb més predominant del gres, però es veu més compacta que les vies de la seva dreta. També trobem trams de conglomerat. Està equipada amb burils, que no acaben de donar gaire confiança. Això no obstant, el Carlos ha caigut de la segona xapa i aquesta ha aguantat perfectament. La via comença per terreny fàcil, després ataca una fissura, i després d'aquesta es troba el pas, principalment perquè la posició és incòmoda, i la lògica et porta a agafar una regleta força gran. El problema és que aquesta presa està molt descomposta, jo ja ho he vist i no l'he volgut agafar, i això m'ha fet parar i mirar-m'ho. Després ja he vist altres preses més amunt i he pogut superar el pas sense dificultats. Aquí és on després s'ha agafat el Carlos, i com era de preveure, la regleta ha cedit en part i l'ha fet caure. Arribem a una petita panxa, que se supera bé mercès a les bones preses que ofereix. I finalment a la reunió, que és molt precària (un buril i un pont de roca una mica deteriorat). Recomanable, però aneu amb compte.

Sofra (V+, 22m): em poso en aquesta altra via, per desmuntar-la, i resulta ser una via molt fàcil i divertida, que supera una placa fàcil al principi, s'arriba a un replà i segueix per una altra placa més vertical però amb molt i bon canto, per ajuntar-se en la última part amb la via Eau de Puda. Molt recomanable.

Totxo dels covards

Als companys no els agrada gaire aquesta zona, així que decidim marxar cap al Totxo dels covards, on hi ha una roca més compacta, neta i principalment calcària. En definitiva, una roca més amable, però amb vies més dures.

Aparença del Totxo dels covards

Del caserío no me fio (6b, 12m): per tastar la roca d'aquest racó em poso en aquesta via, que es veu factible i divertida, doncs transcorre una marcada fissura en flanqueig cap a l'esquerra, una mica terrosa, per després transitar un petit i no gaire marcat diedre, fins a superar una placa amb una repisa, on ja trobem la reunió just a sobre. L'inici és molt divertit i tècnic, la part mitja no té complicacions, i la part final és més tècnica, doncs per atacar-la per la dreta, que és per on va la línia, t'has d'anar col·locant una mica cap a la dreta, i ja després pujar a la repiseta i xapar la reunió. Aquesta és conjunta amb la via Valiente cobarde, i està en bon estat (parabolts i anella). Molt recomanable.

Rat-penat cagat (6a, 15m): segueixo per aquesta altra via, que s'inicia amb la primera xapa del 7b i continua en una llarga travessa per sota el sostre, aprofitant la gran fissura de sota, principalment per les mans, i col·locant els peus a la placa de sota, amb alguns peus petits. Finalment acabem la via superant una panxeta amb un pas més de col·locació que altra cosa. Una via molt divertida, excel·lent per treballar els flanquejos. Atenció a la fissura, que en alguns trams no és gaire compacta. Molt recomanable.

Valiente cobarde (7b, 13m): finalment em poso en la via estrella del sector, que ha muntat el company, sense poder encadenar, però poc li ha faltat. Tal com l'hem vist, sembla factible, almenys d'acabar en lliure. La via s'inicia per la placa, i va a buscar l'espectacular sostre, que té un parell de fissures per les mans, i per sortir-ne t'obliga a treballar molt bé amb els peus, i obrir-te molt a l'esquerra per agafar un bon forat amb les mans. Després el problema és sortir d'allà pujant el cos, gràcies a un altre forat, i seguir per la placa. Aquí també hi ha un passet, doncs costa de veure el que ve després, i es troba lluny. Finalment anem cap a l'esquerra a la següent xapa, que té molt bones mans, i sortir ja és pot dir que és de tràmit. He hagut de descansar en dos moments: a la xapa de sota el sostre, i a la següent. Però l'he pogut acabar! Treballant-la una mica, l'hem vist factible. Molt recomanable.

Valoració personal

Després d'haver visitat i escalat a la zona, la meva opinió pren diverses dimensions. Per una banda, ha estat un descobriment especial, ja que és una zona quasi abandonada, però que penso que té certes potencialitats. El fet que geològicament sigui un lloc curiós degut a la barreja de tipus de roca, considero que això li aporta un punt de misteriós i de positiu, doncs poques vegades trobarem aquesta diversitat. Per altra banda, la meva opinió és que l'estat tant de les vies (almenys les que hem escalat) i de l'equipament és més que acceptable, tot i que no ofereix una seguretat tant bona com la resta de llocs on l'ésser humà pot escalar. No desestimaria el fet de portar material complementari per assegurar certes vies.

Així doncs, tot i que la roca no és en el millor estat, penso que aquesta ofereix prou informació de quines preses són bones i quines són més dubtoses, i és qüestió de fixar-s'hi una mica i parar atenció. Un altre aspecte positiu és que a nivell d'altres cordades, podem estar segurs que estarem tranquils. La part negativa, però, és que aquesta tranquil·litat es veurà trencada pel soroll dels cotxes que passen per la C-55, just a sota dels nostres peus. Una altra informació rellevant, és que en tot el matí no hem advertit la presència de mosquits, però a primeres hores del migdia han començat a fer acte de presència (cap a les 14h aproximadament, al Totxo dels covards).

Per concloure una mica tota aquesta dissertació, opino que si es vol descobrir aquest curiós i salvatge sector cal venir preparat i amb ganes del que et trobaràs, perquè d'una altra manera l'escalada pot ser un infern, com a sigut per alguns dels que han vingut avui. Això no obstant, personalment li donaria una oportunitat, almenys per venir-hi en una ocasió, i descobrir un tipus de roca i d'escalada que ens farà afrontar nous reptes. Jo, personalment, tinc ganes d'anar-hi una altra vegada, sobretot per veure la part dreta del sector, i també per tornar a provar la via Valiente cobarde. Si algú es vol presentar voluntari/a que m'ho faci saber, siusplau!

Via La Tardor d'en Nebjeperura a la Dent d'en Rossell

Via La Tardor d'en Nebjeperura a la Dent d'en Rossell (Vall de Núria)
6a, 200m

Aprofitant la meva situació aquest estiu, se m'acudeix fer una altra llarga a la Dent d'en Rossell, i no ha costat gens ni mica trobar un voluntari. Així doncs, amb el Christian hem anat cap allà, amb la intenció d'escalar La Tardor d'en Nebjeperura, una gran clàssica de la paret.

Característiques i informació general

Oberta per J. Romeu, P. Vila, J.M. Parareda, J. Martí i G. Peix el gener de 1998
Dificultat: 6a, V+ obligat
Llargada: 200 metres
Equipament: semi-equipada amb parabolts, claus i altres. Reunions rapelables excepte la reunió-cimera.
Material necessari: 12 cintes exprés, joc de friends i tascons
Orientació: Est
Grau d'exposició i compromís: Mitjà
Valoració: Molt bona
Temps emprat: 4:00 hores

Cara Est de la Dent d'en Rossell, amb la primera part de la via ben visible

Aparcament i aproximació: podem deixar el cotxe a l'últim revolt abans d'arribar a Fontalba, i en el mateix pàrquing hi ha un sender que baixa una mica per la dreta del límit entre el bosc verd i el cremat, i sempre per aquest últim. Baixem avall fins que ens trobem un corriol més marcat, que segueix baixant bastant recte cap avall, fins que trobem una sèrie de blocs i rocs grans, buscant les fites que ens van conduint cap avall, amb algun pas amb cordes fixes. Finalment arribem a un petit coll que ens mena cap a l'esquerra fins al peu de via, molt visible, amb un gran sostre damunt.

Ressenyes

Les millors ressenyes que podem trobar a Internet són les següents:

Ressenya d'Escalatroncs

Ressenya de Romàntic Guerrer

Ressenya del Luichy

Descripció de la via

Vistes des de la via

1a tirada (6a, 50m): comença el Christian, i la via s'inicia amb un tram de placa, per després atacar una gran fissura que es troba sota un sostre i va en diagonal cap a l'esquerra, fàcil però a controlar, amb alguns claus i amb la possibilitat d'equipar. Sortim per una petita xemeneia i un pas atlètic una mica desplomat, i ja som a reunió.

2a tirada (6a, 60m): segueixo jo aquesta tirada, que és molt llarga, i comença amb uns metres rectes, per terreny fàcil, i ràpidament se'n va cap a l'esquerra en placa i a buscar una fissura per equipar, amb passos atlètics i bonics, seguim recte i altre cop una mica a l'esquerra, posant diferents flotants, fins que la continuació es veu dubtosa, però a la dreta veig un clau i tiro cap allà, per una altra fissura, amb pas vertical. Ja es comença a veure el jardí i el fregament de la corda és molt gran, em costa molt avançar, i la corda s'està acabant, així que decideixo fer reunió en un arbre, 5 metres abans d'arribar a la reunió correcta.

3a tirada (V+, 40m): anem fins a la reunió de la via, i surt el Christian per un tram vertical de blocs en diedre i fissura, que de seguida va cap a l'esquerra evitant un sostre, i després ve un altre pas finet en una fissura a l'esquerra, que reforça, i ja per terreny més fàcil fins a la reunió, en una petita lleixa.

4a tirada (V+, 25m): toca el llarg que té la sortida estrella, de travessa i de petit desplom a superar amb molts bons cantos, i li ofereixo al Christian. El fa ràpidament i sense problemes, i un cop a dalt per terreny fàcil i amb un pas més delicat abans d'arribar a reunió, que és en una còmoda lleixa.

5a tirada (6a, 30m): ara surto jo, amb un altre inici de flanqueig fàcil, i després per placa amunt fins arribar a una fissura i un desplom, que supero posant algun friend, i que té bona presa, una petita travessa i amb un pas atlètic ja sóc a dalt, i acabo els últims metres de la via fins a una còmoda lleixa, on em trobo dos claus una mica rovellats. Reforço la reunió-cim amb un friend.

Reunió-cim reforçada

Descens: o més aviat s'hauria de dir "ascens", ja que hem de seguir amunt per alguns blocs i després per bosc, fins a trobar el camí de tornada que hem fet anteriorment, fins al cotxe. Uns 30 minuts.

Valoració general

M'ha semblat una via molt bonica, on totes les tirades tenen alguna cosa especial, bé un desplom amb bones preses, bé una travessa guapa, o bé alguns passos de fissura a equipar. Un altre element positiu d'aquesta via és el fet que estigui semiequipada, donant la possibilitat d'equipar alguns trams, ja sigui amb friends o amb tascons. Nosaltres hem posat entre 3 i 5 flotants en cada llarg, i encara se'n podrien posar més si es vol. La dificultat, més que tècnica o física, és psicològica pel fet d'haver d'anar equipant amb material. Per altra banda, cal anar amb cintes llargues, ja que sinó el fregament pot ser important, sobretot en el primer i segon llargs. En definitiva, una via per xalar de valent, molt ràpida de fer, en un entorn increïble, amb molt bona roca, i molt variada pel que fa a l'estil d'escalada, i amb una exposició mitjana pel fet d'estar semi-equipada.

Via La Història Inacabable a la Dent d'en Rossell

Via La Història Inacabable a la Dent d'en Rossell (Vall de Núria)
6a+, 220m

Característiques i informació general

Oberta per Patu, Xexu, Aleix C. i Josep D. el setembre de 2013
Dificultat: 6a+ en lliure, o V+/A0
Llargada: 220 metres
Equipament: equipada amb espits i parabolts
Material necessari: 20 cintes exprés per enllaçar tirades
Orientació: Nord-est
Grau d'exposició i compromís: Baix
Valoració: Bona
Temps emprat: 4:00 hores

Aparcament i aproximació: pugem cap a Queralbs i després cap a Fontalba, deixem el cotxe on comença el camí que va a Núria, i seguim l'antic traçat del cremallera durant tota l'estona, fins creuar el segon pont, on trobem uns esgraons i unes cordes fixes per pujar fins al peu de via. Aproximadament uns 45 minuts.

Ressenyes

Podem trobar informació al blog dels equipadors, i una molt bona ressenya aquí i una altra aquí, entre d'altres:

Ressenya de Romàntic Guerrer

Ressenya de Joan Asín

Ressenya dels equipadors (Escalades al Ripollès)

Descripció de la via

Avui faig cordada amb la Lena, i també ens acompanyen la Camille i el Jordi, que faran la via Doctor Neret, que va a l'esquerra de la nostra. Només ens hem vist durant la primera tirada. Hem arribat a peu de via una mica tard, cap a les 13 hores, i llavors tota la paret nord-est ja es trobava a l'ombra. Com que hi havia previsió de pluja, hem anat per feina. Per començar la via hem pujat fins a on comença la roca, però si aquesta és la R0 és molt incòmoda i perillosa, estaria prou bé haver col·locart algun parabolt per anclar-se..

1a tirada L1 + L2 (6a, 50m):  començo jo pel diedre, amb bona presa i passos evidents. Més amunt es complica una mica, en algun pas flanquejant cap a l'esquerra per sota el sostre, però res no factible. Atenció si empalmeu els dos llargs, mireu bé de posar cintes llargues per evitar el fregament. Reunió bastant còmoda en un petit relleix.

2a tirada L3 + L4 (6a+, 45m): surt la Lena en un primer pas curiós, creuant un esperó en un pas força aeri que ella fa bastant per dalt, i després terreny més fàcil amb alguns passos més de mirar-s'ho que un altre. Primer cap a la dreta i després cap a l'esquerra, però amb menys problemes a l'hora d'enllaçar llargs. Reunió molt còmoda en una gran lleixa.

3a tirada L5 + L6 (6a+, 45m): surto altre cop en uns primers metres de placa fina i entretinguda, i continuació cap a la dreta, passo la primera reunió, segueixo amunt superant una panxa-sostre amb un pas de 6a atlètic però amb bon canto i ràpid, i llavors em sembla que m'he passat la reunió i no l'he trobat. La Lena em crida que s'està acabant la corda, només em queda una exprés i decideixo muntar una reunió improvisada amb un parabolt i un tascó encastat d'una manera una mica precària. Diria que he fet uns 55 metres.

4a tirada L7 (6a+, 30m): surt altre cop la Lena, xapa dos parabolts i supera un sostret ben tècnic amb les cames ben obertes, de manera magistral, i després es troba un diedre i ràpidament arriba a reunió, que segurament és més a prop perquè no ha fet tots els metres reals de la tirada. Reunió molt còmoda a la dreta d'un diedre.

5a tirada L8 + L9 (6a, 50m): torno a sortir jo en la última tirada de la via, per un canal ple d'herba, caminant bàsicament. He de pujar per la dreta d'un arbre molt gran, perquè la corda no fregui, i després tornar a la roca encarant una placa amb un pas de 6a, i després no sé per on tirar. No veig més parabolts enlloc, pujo una mica però res. Finalment, la lògica em diu que vagi a buscar una altra canal cap a l'esquerra, flanquejant una mica enmig de diversos arbrets (un dels quals xapo per protegir una possible caiguda. Arribo al canal, i pujo enmig de l'herba, fins que trobo un bon arbre per fer una reunió i acabar la via. Realment, aquest llarg és una tirada molt lletja.

Descens: pugem uns minuts més (màxim 5) pel canal, ja amb vambes i amb les cordes plegades, fins que trobem un corriol que travessa la nostra trajectòria, i que hem de prendre cap a la dreta i avall. Cal seguir-lo en baixada, creuar un tros amb pedres grans, i tornar a baixar pel corriol, fins arribar al camí de l'antic cremallera. Ara només ens faltarà desfer el camí de baixada i ja serem al pàrquing. Aproximadament una hora i mitja, màxim.

Valoració general

M'ha semblat una via bonica de fer, no gaire difícil, amb alguns passos més complicats (de placa, sostret, etc), però molt ben equipada, jo diria que massa i tot en alguns punts. Totes les tirades són bones, menys la última. Es poden enllaçar tirades, però cal anar amb compte amb el fregament. Com a primera via a la Dent d'en Rossell està prou bé, ara ja podem provar alguna altra via més picant o semi-equipada. L'entorn és molt bonic, envoltat de verd i de muntanyes, a uns dos mil metres d'alçada, el lloc s'ho val. Em recorda una mica a Cavallers, i la roca granítica és magnífica. En definitiva, una bonica via en un lloc molt esplèndid. Tornaré!