13/8/17
Feia molt de temps que tenia ganes de venir a aquesta petita zona de la Serra de Rubió, absolutament desconeguda i de la qual no hi ha cap crònica ni ressenya a Internet, tot i estar ressenyada tant a la guia Hotrock com a la nova guia de Barcelona i alrededores (2017). Sobretot em van créixer les ganes d'anar-hi després de llegir els comentaris que en fa el Luichy, que encara em van deixar més misteri al respecte. Això no obstant, no era fàcil enredar ningú perquè m'hi acompanyés, i això sumat al fet que és una zona on s'hi ha de venir a l'estiu, ja que està orientat al Nord, i per la proximitat del riu, només la fa apta per venir-hi quan fa calor. Ja havia anat al sector que hi ha a l'altra banda de la Serra, anomenat Les Puces, i concretament al subsector Les Pucetes, i m'havia sorprès gratament, tant que vaig repetir visita. Aquest cop, però, he aconseguit enredar una colla d'aventurers i aventureres, que per altra banda no tenien ni idea d'on anaven, ja que els havia enganyat vilment sense donar-los massa informació del que suposadament ens trobaríem. Però la veritat és que jo tampoc en sabia gairebé res del que ens apareixeria davant dels morros, així que per mi també era una sorpresa. Aquí teniu, doncs, la única crònica que hi ha a Internet d'aquest especial sector!
Característiques del sector
El sector de Les Antenes és una zona d'escalada que es troba a la Serra de Rubió, molt a prop del massís de Montserrat, però que no pertany a aquest. Podríem qualificar aquest sector de mig abandonat, ja que pel que hem pogut comprovar és un lloc on no hi ve ningú en molt de temps. Quan hem arribat, el camí d'accés després de la primera fita es trobava completament tapat per la vegetació. Però com que en Luichy ja avisa a la seva nova guia que és recomanable portar estisores de podar, així ho he fet. I avui, a més d'escalar, també m'he dedicat a condicionar i netejar el camí d'herbes i de malesa, perquè pugui ser accessible per qui hi vulgui anar.
Pel que fa al tipus de roca, trobem una situació ben excepcional i curiosa, ja que es tracta d'una barreja de tres tipus de formacions tan diferents com el calcari, el gres i el conglomerat. Això li dóna un aspecte estrany, que confon, i que a primera vista no aporta una sensació de confiança. El color de la roca al sector central, ben fosc i ennegrit, encara augmenta més aquesta sensació, i un cop t'acostes a la roca i la toques, les sospites es confirmen una mica, doncs en alguns punts la roca és terrosa i sorrenca. Per altra banda, l'equipament és ben variable, doncs trobem des de vies equipades amb parabolts ben segurs, fins a vies amb burils una mica antics, i també molts ponts de roca l'estat dels quals caldria conèixer. Això no obstant, al palpar una mica més de prop la roca, aquesta sembla segura en les preses, i penso que ofereix una seguretat acceptable.
Pel que fa a les zones, també trobem diferències, doncs no és el mateix el mur de les vies Eau de Puda i Sofra, que el sector central. Per altra banda, també hi ha un altre tros de paret, més a la dreta del sector principal, el qual s'accedeix a través d'uns passamans que travessen un petit precipici, i al qual no hem accedit en aquesta visita, degut a la incomoditat de passar amb les cordes i el material. Queda pendent per una altra ocasió, si es presenta. En el sector central el peu de via és una mica delicat, ja que és un petit passadís d'un metre i mig d'ample, i a darrera un precipici, que no dóna gaire bones sensacions, tot i que tenim ancoratges a la paret per assegurar-nos. Per altra banda, el sector Totxo dels covards és completament diferent, oferint una escalada més atlètica però amb més bona roca i bon equipament. Les tres primeres vies de la placa de l'esquerra, però, es troben completament tapades per la vegetació, deixant únicament practicables les vies del desplom i voltants.
Treballs de condicionament i posterior aspecte del camí d'accés al sector
Accés/aproximació
Venint des d'Olesa per la C-55, un cop passat el pont que travessa el riu Llobregat, i deixant el desviament a l'esquerra de la carretera B-113, cal travessar la carretera i entrar per la primera pista que trobem a l'esquerra (també es pot seguir i donar mitja volta per no cometre infracció). És una entrada que sembla que no hi hagi res, però és una petita pista amagada una mica entre la vegetació (marcat amb una fletxa al mapa de sota). Un cop a la pista cal avançar uns metres (es pot fer amb un turisme), girar a la dreta i travessar el pont per sota, i aparcar al lateral, abans d'arribar a l'entrada d'una propietat privada.
El camí d'aproximació es troba abans de fer la corba, ben visible i marcat amb una fita. Avancem en direcció al riu, i uns metres abans d'arribar a una antena ben visible, cal agafar un camí a l'esquerra que a hores d'ara ja és ben visible, i està marcat amb una fita que vam fer abans de marxar. Aquest camí segueix, passant alguns trams de grimpada, amb alguna corda fixa (atenció que el seu estat no és molt bo), cosa que no és apta per nens ni per gossos. Seguim amunt fins a trobar el sector Totxo dels covards. Per arribar a les Antenes cal seguir el camí uns 5 minuts més. El camí està marcat en vermell al mapa de sota (aproximadament). La primera estrella és l'inici del camí d'aproximació, i la segona és el sector de les Antenes.
 |
| Mapa d'accés al sector Les Antenes |
Les Antenes
 |
| Aspecte del sector central de Les Antenes |
Eau de Puda (6a, 22m): comencem per aquesta via i per la de la seva dreta, ja que es veu la roca una mica més compacta que les vies del sector central. Aquesta comença per una primera part vertical, bastant calcària, amb bona presa, sobretot forats, fins arribar a una panxa, que se supera bé amb molt bona presa, i la cosa es va tornant més argilosa. Finalment arribem a un gran sostre, amb milers de forats, especialment un d'impressionant, rodó i molt fons, quasi perfecte, en que hi cabria tot el braç. Superar el sostre es complica una més, ja que fa impressió tirar-se enrere, i la roca no convida a agafar-se gaire. Tot i això es troba una bona presa invertida que ens permet xapar amb comoditat. La sortida és de mans més aviat fines, però un cop s'aixequen peus ja se surt bé. La última part és de placa tombada, fàcil, però compte que abans d'arribar a la reunió hi ha un petit replanet terrós. La reunió, compartida amb la via de l'esquerra, es troba en molt bon estat (dos parabolts i una anella). Recomanable.
Diazepam (6a+, 18m): anem una mica a l'esquerra, per fer la primera via que trobem al sector central, just al començament del passadís/precipici. La via té una roca amb més predominant del gres, però es veu més compacta que les vies de la seva dreta. També trobem trams de conglomerat. Està equipada amb burils, que no acaben de donar gaire confiança. Això no obstant, el Carlos ha caigut de la segona xapa i aquesta ha aguantat perfectament. La via comença per terreny fàcil, després ataca una fissura, i després d'aquesta es troba el pas, principalment perquè la posició és incòmoda, i la lògica et porta a agafar una regleta força gran. El problema és que aquesta presa està molt descomposta, jo ja ho he vist i no l'he volgut agafar, i això m'ha fet parar i mirar-m'ho. Després ja he vist altres preses més amunt i he pogut superar el pas sense dificultats. Aquí és on després s'ha agafat el Carlos, i com era de preveure, la regleta ha cedit en part i l'ha fet caure. Arribem a una petita panxa, que se supera bé mercès a les bones preses que ofereix. I finalment a la reunió, que és molt precària (un buril i un pont de roca una mica deteriorat). Recomanable, però aneu amb compte.
Sofra (V+, 22m): em poso en aquesta altra via, per desmuntar-la, i resulta ser una via molt fàcil i divertida, que supera una placa fàcil al principi, s'arriba a un replà i segueix per una altra placa més vertical però amb molt i bon canto, per ajuntar-se en la última part amb la via Eau de Puda. Molt recomanable.
Totxo dels covards
Als companys no els agrada gaire aquesta zona, així que decidim marxar cap al Totxo dels covards, on hi ha una roca més compacta, neta i principalment calcària. En definitiva, una roca més amable, però amb vies més dures.
 |
| Aparença del Totxo dels covards |
Del caserío no me fio (6b, 12m): per tastar la roca d'aquest racó em poso en aquesta via, que es veu factible i divertida, doncs transcorre una marcada fissura en flanqueig cap a l'esquerra, una mica terrosa, per després transitar un petit i no gaire marcat diedre, fins a superar una placa amb una repisa, on ja trobem la reunió just a sobre. L'inici és molt divertit i tècnic, la part mitja no té complicacions, i la part final és més tècnica, doncs per atacar-la per la dreta, que és per on va la línia, t'has d'anar col·locant una mica cap a la dreta, i ja després pujar a la repiseta i xapar la reunió. Aquesta és conjunta amb la via Valiente cobarde, i està en bon estat (parabolts i anella). Molt recomanable.
Rat-penat cagat (6a, 15m): segueixo per aquesta altra via, que s'inicia amb la primera xapa del 7b i continua en una llarga travessa per sota el sostre, aprofitant la gran fissura de sota, principalment per les mans, i col·locant els peus a la placa de sota, amb alguns peus petits. Finalment acabem la via superant una panxeta amb un pas més de col·locació que altra cosa. Una via molt divertida, excel·lent per treballar els flanquejos. Atenció a la fissura, que en alguns trams no és gaire compacta. Molt recomanable.
Valiente cobarde (7b, 13m): finalment em poso en la via estrella del sector, que ha muntat el company, sense poder encadenar, però poc li ha faltat. Tal com l'hem vist, sembla factible, almenys d'acabar en lliure. La via s'inicia per la placa, i va a buscar l'espectacular sostre, que té un parell de fissures per les mans, i per sortir-ne t'obliga a treballar molt bé amb els peus, i obrir-te molt a l'esquerra per agafar un bon forat amb les mans. Després el problema és sortir d'allà pujant el cos, gràcies a un altre forat, i seguir per la placa. Aquí també hi ha un passet, doncs costa de veure el que ve després, i es troba lluny. Finalment anem cap a l'esquerra a la següent xapa, que té molt bones mans, i sortir ja és pot dir que és de tràmit. He hagut de descansar en dos moments: a la xapa de sota el sostre, i a la següent. Però l'he pogut acabar! Treballant-la una mica, l'hem vist factible. Molt recomanable.
Valoració personal
Després d'haver visitat i escalat a la zona, la meva opinió pren diverses dimensions. Per una banda, ha estat un descobriment especial, ja que és una zona quasi abandonada, però que penso que té certes potencialitats. El fet que geològicament sigui un lloc curiós degut a la barreja de tipus de roca, considero que això li aporta un punt de misteriós i de positiu, doncs poques vegades trobarem aquesta diversitat. Per altra banda, la meva opinió és que l'estat tant de les vies (almenys les que hem escalat) i de l'equipament és més que acceptable, tot i que no ofereix una seguretat tant bona com la resta de llocs on l'ésser humà pot escalar. No desestimaria el fet de portar material complementari per assegurar certes vies.
Així doncs, tot i que la roca no és en el millor estat, penso que aquesta ofereix prou informació de quines preses són bones i quines són més dubtoses, i és qüestió de fixar-s'hi una mica i parar atenció. Un altre aspecte positiu és que a nivell d'altres cordades, podem estar segurs que estarem tranquils. La part negativa, però, és que aquesta tranquil·litat es veurà trencada pel soroll dels cotxes que passen per la C-55, just a sota dels nostres peus. Una altra informació rellevant, és que en tot el matí no hem advertit la presència de mosquits, però a primeres hores del migdia han començat a fer acte de presència (cap a les 14h aproximadament, al Totxo dels covards).
Per concloure una mica tota aquesta dissertació, opino que si es vol descobrir aquest curiós i salvatge sector cal venir preparat i amb ganes del que et trobaràs, perquè d'una altra manera l'escalada pot ser un infern, com a sigut per alguns dels que han vingut avui. Això no obstant, personalment li donaria una oportunitat, almenys per venir-hi en una ocasió, i descobrir un tipus de roca i d'escalada que ens farà afrontar nous reptes. Jo, personalment, tinc ganes d'anar-hi una altra vegada, sobretot per veure la part dreta del sector, i també per tornar a provar la via Valiente cobarde. Si algú es vol presentar voluntari/a que m'ho faci saber, siusplau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada