Via Punsola-Reniu al Cavall Bernat

Via Punsola-Reniu al Cavall Bernat (Montserrat)
6c, 240m

Feia molt de temps que volia fer aquesta històrica i mítica via de Montserrat, potser de les més famoses. Però volia anar amb la suficient confiança per afrontar l'escalada en lliure completament. De cop i volta, però, sense esperar-m'ho, la Nàdia em va llançar la proposta, i no vaig poder negar-m'hi de cap manera. Totes les meves cèl·lules desitjaven amb fervor escalar aquesta preciosa agulla de conglomerat.

Característiques i informació general

Oberta per M. Punsola i J. Reniu el 1971
Dificultat: 6c en lliure, o V/A0
Llargada: 240 metres
Equipament: equipada generosament amb parabolts. Rapelable per la cara sud
Material necessari: 20 cintes exprés si volem xapar-les totes
Orientació: Nord-est
Grau d'exposició i compromís: Baix-Mitjà
Valoració: Boníssima
Temps emprat: 4:30 hores

Aparcament i aproximació: podem deixar el vehicle a l’aparcament del Refugi de Santa Cecília i agafar el camí de l’Arrel direcció al Monestir uns 50 metres més avall. El seguim fins que estiguem a sota del Cavall Bernat, que ens apareix de sobte com un immens monòlit, fins a trobar un corriol que puja recte amunt, una mica abans d’arribar a la Canal del Cavall. Al cap de poc arribem al peu de l'enorme agulla, i ens situem una mica cap a l'esquerra.

Aproximant pel camí de l'Arrel

Ressenyes

Podem trobar una ressenya al web d'Escalatroncs, entre d'altres (1, 2):

Ressenya d'Escalatroncs

Ressenya d'El Príncep de les Maduixes

Descripció de la via

Amb la Nàdia ha estat el primer cop que fèiem una via llarga junts. Al principi ens ha costat situar-nos, ja que cap dels dos havia escalat pel Cavall Bernat ni per la zona, però finalment ens hem orientat. Això ha fet que arribéssim a peu de via més tard de les 12 hores, i la via encara estava a ple sol, almenys les tres primeres tirades. Hem estat els primers a arribar a la zona, i més tard ha vingut una cordada que s'han posat a La Gran il·lusió.

Arribant als peus del Cavall Bernat

Grimpada (III, 30m): primer hem de fer una grimpada fàcil de 30 metres fins a la R0. Nosaltres ja ens hem calçat els gats.

1a tirada (IV+, 50m): surto jo a fer la primera tirada, per placa lleugerament tombada, amb molt bones preses, que deu tenir unes 5 o 6 assegurances, així que cal escalar però per terreny molt fàcil. Des d'aquí baix es veu una escalada impressionant més amunt.

2a tirada (IV+, 30m): segueix la Nàdia per una tirada molt semblant a l'anterior, però més curta, i també poc assegurada, que a poc a poc va guanyant verticalitat. Reunió còmoda.

3a tirada (V, 35m): segueixo per placa més vertical, fins arribar a una fissura que acaba en una petita panxa amb un pas atlètic però amb bona presa. Aquí la roca no es veu molt sòlida, per la qual cosa cal vigilar on es posen les mans i els peus. Segueix uns metres fins arribar a una còmoda lleixa, però amb pedres soltes (compte a no tirar-ne).

4a tirada (V+, 20m): continua la Nàdia per una tirada curta i una mica més vertical i fina que les altres, però bastant assegurada, i no tant polida com ens pensàvem. Fins aquí acaba la primera part de la via de "passeig", i comença l'escalada "difícil", a 165 metres del terra, amb unes impressionants vistes.

5a tirada (6b+, 30m): així doncs, descanso una mica i em preparo i m'omplo de valor per afrontar aquesta tirada amb l'únic objectiu d'encadenar-la en lliure de començament a fi. Començo a pujar amb algun pas fi a l'inici, després més fàcil i de sobte la cosa es comença a tirar enrere, la paret va desplomant poc a poc, i les preses no són tant bones, però es van trobant. Estic tant concentrat en l'escalada que no penso en res més, i vaig xapant totes les expansions, però me n'adono que potser em faltaran cintes i en retiro alguna de tant en tant després de posar la de dalt (sí, estan tant a prop que puc fer-ho sense gaires problemes). Escalada desplomada i de preses més aviat petites, però bones, treballant l'equilibri. Poc a poc m'enfilo fins a passar el desplomet i ja només queden uns metres verticals fins a la reunió, que munto amb una felicitat absoluta que m'envaeix completament. Ho he aconseguit!! Un cop a dalt, miro cap a baix, cosa que no se m'havia acudit abans, i flipo amb l'ambient que hi ha, i veig que a la paret hi ha dos cordades més.

6a tirada (6c, 20m): després que la Nàdia recuperi el llarg, li toca suar de valent en aquest altre, que és més curt però molt més dur i difícil d'escalar, tot i que la paret és vertical. I a més véns amb el cansament acumulat del llarg anterior. Ella l'ha pogut acabar, tot i descansant en diverses ocasions. Jo m'hi he hagut de penjar un parell de cops, infladíssim i impotent. La cosa és ben dureta, té uns quants passos molt durs, amb peus i mans dolentes, i s'ha de navegar una mica. Finalment, però, arribo a la reunió, bastant fet pols. Sort que no l'he hagut de fer de primer..

Vistes a esquerra i dreta des de la R5

7a tirada (6a, 25m): ja només ens queda la cirereta del pastís. Un flanqueig molt aeri per sortir de la reunió amb bona presa i de sobte ens surt immensa la paret de diables al davant, i de cop el famós camp de patates per acabar l'ascens superant un pas final vertical fàcil fins a sortir al cim de l'agulla, just al costat de la Moreneta, on munto reunió. Una delícia. Aquí la comunicació es fa molt difícil, degut al fort vent que bufa, així que haureu de comunicar-vos amb les cordes.

Un cop a dalt, gaudim tranquil·lament del màgic moment, contemplem les espectaculars vistes de 360 graus al massís de Montserrat des del segon punt més elevat d'aquesta magnífica muntanya.

És difícil de descriure, se'm posen els pèls de punta i alguna cosa més. La sensació és indescriptible. Ens felicitem per la gesta, pel somni complert, ens fem fotos de postureig, descansem una mica, i mengem pastanagues per recuperar energies i aigua.

De sobte veiem passar una avioneta just per sobre nostre a tota pastilla, quasi no tenim temps ni de saludar-la.

Fem alguna foto més a la paret de Diables i comencem a pensar en la baixada, ja que el fort vent ens ha fet agafar una mica de fred i tot. 

Descens: no tenim molt clar per on es fa el descens, però sabem que és per la via Normal, a la cara sud. Baixem uns metres i veiem una instal·lació del primer ràpel, que és molt curtet, uns 20 metres, fins a una gran lleixa, la "berruga". Després trobem una reunió amb dos parabolts, cadena i anella, però cometem l'error de passar la corda també per una altra anella a la seva dreta, a mig metre de distància, que farà que ens costi molt tirar la corda avall un cop acabat el ràpel. Aquest el fem pel mig de la fissura, i tenim molts problemes, ja que el fort vent ha desplaçat molt les cordes cap a l'esquerra, i es fa complicat baixar. De baixada anem trobat els enormes fissurers de la via Normal.

Fissurers d'època a la via Normal

La Nàdia s'atura a una reunió intermitja, i baixo jo. Acabo el ràpel fins al final de tot fent passar la corda per un mosquetó a la reunió, i així evitar el desplaçament pel vent. Finalment arribem a una gran lleixa, i traiem la corda amb força dificultats. Però aquí no s'acaba tot. Si escalar el Cavall Bernat és una aventura, fer el descens és tres quartes parts del mateix! Encara ens queden uns 100 o 150 metres de desgrimpada per cordes, algunes d'elles de pescadors. Finalment arribem al camí de l'Arrel, i ens toca desfer el camí d'aproximació. En total hem trigat ben bé una hora i mitja en baixar, o potser més. Al pàrquing ens trobem a la Neus i al Lau, que han anat a fer la Homo Montserratinus, i anem amb ells a fer un cus-cus i unes birres al Granada. Un final millor, impossible!

Valoració general

No sé que més dir d'aquesta via que no hagi dit ja. És al·lucinant, cada metre, fer els llargs difícils, arribar al cim, contemplar les vistes, tot. És una escalada de traca i mocador, alguna cosa que s'ha de fer almenys un cop a la vida, pujar al Cavall Bernat. I la via triada ha estat un encert, perquè està dins les nostres possibilitats d'escalar-la en lliure, perquè té unes vistes increïbles i perquè desperta tota l'essència de l'escalada que portem dins. Gràcies Nàdia, per moltes més!