26/5/17
Marxem al Ripollès a respirar aire fresc. Triem Mogrony (que no Montgrony) pel seu renom, per les seves espectaculars parets, pel seu paisatge encisador, pel seu santuari enclavat a la roca, per la seva alçada, i perquè volem!
Malauradament, no podem escalar per les seves parets més guapes, plenes de xorreres i altres formes i colors, així que hem d'anar a la part més alta, a la cinglera del pla de Sant Pere, a sobre de l'església del mateix nom. Com que el sector està orientat al Sud, ens esperem fins a la tarda per escalar-hi (a partir de les 16h s'hi comença a estar bé). L'aproximació és un moment. El tipus de roca és calcari gris amb plaques llises per escalar en adherència, però també forats, gotes, fissures, i altres formes.
El que bonament hem pogut fer ha estat això:
Free Girls (6a, 36m): via de dos llargs (17m, V) + (19m, 6a), que empalmem amb una corda de 80m. L'inici és més facilet, superant una sèrie de ressalts i blocs, amb bona presa. La segona part és més fineta, amb passos atlètics i d'agilitat. Tot i així no passa de 6a. Molt recomanable.
Angoixa Vital (6b+, orientada de 6a; 35m): em poso a aquesta via amb una ressenya que la marca de V+ (rockfax.com), i només començar me n'adono que ni de miracle és aquest grau. L'inici, per placa molt fina, et fa flanquejar cap a l'esquerra en moviments tècnics i d'equilibri que encadeno fins a la primera reunió molt a poc a poc i fent passos "de fe". Un cop arribo a la R decideixo seguir, pensant-me que no pot ser més difícil. Però m'equivoco de ple, la segona part és dura, rara, lletja, cabrona i desenes d'adjectius negatius més que m'amarguen l'escalada. L'acabo "a tranques i barranques", penjant-me i ajudant-me d'un tascó en la part final per poder superar les fissures verticals mortals sense peus amb que et "delecta" aquesta via. Vaja, una merda amb potes, almenys pel grau proposat, que després vaig veure en altres ressenyes que és de 6a. D'acord amb en Groinket, i jo encara diria més! Jo li poso tranquil·lament al primer llarg 6b, i al segon 6b+. Amén. Angoixa vital és poc. No us hi fiqueu si no voleu patir. Angoixa total s'hauria de dir ;)
Mèxic L1 (6a, 15m): escarmentat pel mal moment passat a l'anterior via, decidim fer la primera part de la via del costat, la qual comparteix entrada amb l'anterior, però segueix recte fins buscar uns bons forats pels quals progressar amablement fins a la propera reunió intermitja. Ni de bon tros ens atrevim a posar-nos a la segona part. Desmuntem i a buscar una altra cosa. Recomanable.
Tutankamon seguint recte per la Francesc Torras L1 + L2 (6a+, 38m): comencem la Tutankamon desconeixent que segueix per l'esquerra, ja que la ressenya que porto no ho marca, i segueixo recte per la primera part de la Francesc Torras (V+). Aquesta té a l'inici un pas d'adherència/bavaresa sense canto per una canalera un xic complicat, que després de relliscar i caure, resolc sense més problemes. Després fàcil fins a la reunió del mig, on veig la xapa amb el nom de Francesc Torres, cosa que em desconcerta. Decideixo seguir desconeixent una mica el que em trobaré, fins que la via se'n va cap a la dreta pel mig (literalment) d'un gran matoll, ajuntant-se amb la via D'en Manel en l'últim tram de 6a+, una mica desplomat i amb canto fi. Superat, trobo la reunió, col·locada de costat, cosa que fa fregar molt les cordes amb la roca en el descens. Recomanació: feu només la primera part fins a la reunió intermitja (a uns 25m), ho agraireu.
Es comença a fer fosc (21:00 passades) i decidim anar una mica a la dreta a una placa una mica tombada amb 3 vies ben curtes però ideal per practicar l'escalada d'adherència i sobre canaleres.
Els engalomadors (IV, 10m): comencem per la de l'esquerra, que resulta ser ben fàcil, una escaleta plaent fins a la reunió compartida. Recomanable. Baixem i seguim..
Canelons (IV+, 10m): fem la del mig, que és una mica més difícil que l'anterior, ja que té poca o gens de presa, i l'escalada és bàsicament enfrontant peus a dues canaleres, i alguna mà de tant en tant per ajudar-nos. Molt recomanable.
Els 101 espits (IV, 10m): la de la dreta és un entremig de les dues pel que fa a la dificultat, ja que és bastant semblant que l'anterior però una mica més fàcil, amb alguna presa més de mà. També molt recomanable.
Com que es fa de nit, decidim tornar a escalar una de les vies quan ja és ben fosc, amb el frontal al cap, i l'experiència resulta ser molt divertida. Escalar de nit, afinar els sentits..
Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada