Vivències i reflexions d'un escalador 1

Aquesta entrada, per variar una mica, no és cap crònica, sinó que deixaré anar un parell de reflexions que he tingut últimament al voltant de l'escalada, en diverses converses i situacions que he viscut. 

1- Escalar amb gent que no té el mateix grau

Sovint quan quedem per escalar amb gent que no coneixem, ambdós es fan la pregunta de quin grau farà l'altra persona, per veure si l'escalada pot ser compatible. Arriba el moment de preguntar, i dius: 

- Per cert, quin grau fas?

- Faig X assolit i provant X...

- Ui, jo no tinc tant grau..

- Vaja..

La mateixa situació es pot donar al revés, evidentment. Quan ocorre això, el primer pensament que ens ve al cap és que no es poden compatibilitzar els interessos dels dos escaladors, ja que es pensa que un s'haurà d'adaptar a l'altre i fer vies de menys grau de les que voldria fer o l'altre haurà de fer vies més difícils, normalment en top rope.

Però ull! Això no té perquè ser així.. Si ens parem a pensar, no hi ha CAP motiu perquè la cordada hagi d'anar fent les mateixes vies. Estem molt acostumades a anar a escalar i un fa una via, i després l'altre la repeteix, fa reunió i desmunta la via. I perquè ha de ser així?, pregunto jo. És possible mantenir els interessos de cadascú, i no hi ha cap motiu per fer les mateixes vies, sinó que cadascú pot fer les seves. 

Com? Ben fàcil! Comença a escalar un, acaba la via, si l'altre no la vol fer, la desmunta i baixa, i l'altre tria una via del seu interès. "Això és una pèrdua de temps", em direu. Doncs no penso que sigui per tant, si aprofites bé el temps es poden fer moltes vies en un sol matí o una sola tarda, us ho asseguro. També depèn del que facis, perquè pots fer moltes vies de grau còmode al teu, o pots fer menys vies de grau no assolit, i llavors en fas menys. Un altre avantatge que té això és que fas totes les vies posant les cintes, cosa que suposa un encadenament a vista "pur i dur".

Evidentment, s'han de buscar sectors que tinguin vies de graus per als dos escaladors, aquest és l'únic factor limitant. Aquesta reflexió em porta inevitablement a la següent consideració.

2- Escalar de primer o de segon?

Quan finalment quedes amb aquesta persona que no té el mateix grau que tu, i no has pensat que és possible que cadascú mantingui els seus interessos, el que passa és que la persona que té menys grau acaba fent vies superiors al seu grau de segon, o la que té menys grau acaba fent vies més fàcils per ella. Error!

Personalment penso que això és un greu desencert perquè frena el progrés de la persona que escala en top rope o de la que fa vies més fàcils. Però centrant-nos únicament en el primer cas, que és el que m'interessa en aquesta reflexió, considero que escalar de segon treu part de l'essència de l'escalada, perquè no et fa esforçar-te com ho podries fer, perquè anul·la qualsevol possibilitat d'equivocar-se, i això fa que no donis tot el que pots donar de tu mateix. Escalant de segon no t'hi fixes gaire (almenys em passa a mi) en el que fas, on poses els peus, on poses les mans, perquè et dóna una seguretat que et fa baixar la guàrdia i la concentració. 

Escalant de segon

 En canvi, escalant de primer et fa mirar-t'ho tot molt més i millor, et fa pensar en els moviments, en com equilibrar el cos per superar els passos, et fa estar a l'aguait per posar els peus als millors llocs per evitar una relliscada, i triar les millors mans per tibar amunt. També et fa concentrar-te, i pensar en prevenir prendre mal en una possible caiguda, cosa que sempre hi és present. Caure és una part més de l'escalada, inevitable, i per això és millor començar a caure i aprendre a fer-ho

És per això que penso que cadascú ha de saber i poder muntar les vies que fa, ja que això contribueix enormement a l'aprenentatge, l'augment de la confiança en un mateix (i de retruc en l'assegurador!), treballar el factor psicològic de la concentració i com afrontar la por al perill, i finalment, és la manera d'anar pujant de grau. Penso que únicament així es pot anar progressant de nivell, i en canvi, escalar de segon frena aquest creixement, el bloqueja. 

Caiguda controlada

He conegut gent que s'ha acostumat tant a escalar en top rope que després fer-ho de primer els costa un munt, i no confien en les seves capacitats, i evidentment no poden acabar una via que tranquil·lament és d'un grau assequible físicament i tècnicament per ells.

I ei! Tinc un altre motiu, per evitar escalar de segon. El patiment i desgast del material: les cordes es desgasten més a l'estar sotmeses a més pressió i tendeixen a arrissar-se, les cintes exprés també tenen més fregament.. És evident que el material es desgasta molt més que no escalant de primer, pel fregament constant a que se'l sotmet. I el material d'escalada val molts diners, i per altra banda, i no menys important, ens hi va la seguretat de que estigui en bones condicions.

Amb això no dic que no s'escali mai de segon. Evidentment, a vegades vols provar una via que et fa impressió perquè la veus molt difícil, o tens curiositat per provar una via més dura del que humanament pots pujar, o la caiguda fa bastant de yuyu. Són excepcions que penso que no són contradictòries amb el que he intentat expressar.

Finalment, encara que no sigui el motiu d'aquestes línies, si s'escala en top rope és important fer-ho amb el propi material, evitant així el desgast prematur de la instal·lació, i fer-ho amb redundància per augmentar la seguretat.

Bé, fins aquí les meves dues reflexions del dia. Espero que us hagin fet pensar, i no sé quines opinions  teniu al respecte. Si voleu comentar, qualsevol aportació o criteri serà benvingut!

Salut i roca!