En construcció
Diccionari tècnic i informal d'escalada
El que veieu vol ser simplement un diccionari personal de termes i paraules específiques del món de l'escalada, que no pretén ser normatiu, però sí una mica tècnic, tot i que també inclou paraules de l'argot i el llenguatge informal propi de l'escalada.
El que veieu vol ser simplement un diccionari personal de termes i paraules específiques del món de l'escalada, que no pretén ser normatiu, però sí una mica tècnic, tot i que també inclou paraules de l'argot i el llenguatge informal propi de l'escalada.
Les definicions són creades a partir de la meva pròpia informació, però també m'he servit de recursos com la MontiPedia, i el DIEC, per exemple. Si teniu alguna observació o proposta no dubteu en fer-me-la arribar, tota col·laboració serà benvinguda.
Adherència: tipus d'escalada que es realitza en parets o plaques llises, no gaire verticals, que no tenen preses o recolzaments que possibilitin la utilització dels dits o els peus durant la progressió.
«Aleje»: distància més gran del normal entre una assegurança i l'altra. No és el mateix un «aleje» en escalada esportiva que en via llarga, ja que en aquesta última les assegurances es troben més allunyades. Es podria dir en català «allunyament».
Ancoratge, ancorar-se: element de fixació que permet d’assegurar-se sòlidament, normalment amb la utilització de mosquetons de seguretat. Normalment anomenat erròniament «anclatge, anclar-se».
«Apretar»: acció que comporta fer una gran concentració de força en un pas concret o durant una via, més alta que de costum.
Aproximació: camí a peu que hi ha normalment entre l'aparcament d'un sector fins al peu de via.
Aresta: cresta estreta que forma un angle sortint, i que separa dues cares o vessants d'una roca o muntanya.
Artificial: tipus d'escalada que es caracteritza per l'ús de tot tipus de material (fissurers, pitons i altres fixacions) per facilitar la progressió.
«Artifo» (abreviatura d'Artificial).
Assegurança: peça fixa o no que assegura la nostra progressió per la paret en cas de caiguda, ja sigui per l'ús d'expansions (parabolts, etc) o per la col·locació de peces flotants (tascons, friends, etc).
Atlètic (pas): moviment en una via d'escalada que requereix una gran força i/o flexibilitat per part de l'escalador.
Autoprotecció: modalitat d'escalada en que les assegurances no són fixes, sinó que es col·loquen a la paret a mesura que es progressa per la paret, a base d'assegurances flotants.
Baga: cinta o corda curta que serveix per ancorar-se de manera estàtica a la reunió d'una via d'escalada, normalment a través d'un nus d'alosa a l'anell ventral i amb un mosquetó de seguretat.
Bavaresa: tècnica d'escalada en oposició que combina la utilització dels peus i les mans, també anomenada oposició Dülfer. La bavaresa consisteix en agafar una fissura fent tracció amb les mans, arquejar el cos i fer força amb els peus contra la paret de tal manera que la força d'oposició permeti aguantar-se. Les dues forces contràries i oposades permeten mantenir l'equilibri
Bloc: modalitat d'escalada en lliure que consisteix en escalar blocs de roca relativament grans que no acostumen a superar els 8 metres d'alçada, per la qual cosa no són necessaris els elements de seguretat habituals en l'escalada. També anomenat búlder o boulder.
Bloc (2): pedra de certa mida adossada a la paret, normalment caracteritzat per estar en equilibri o ser inestable.
Bou/a: manera amistosa de referir-se a un company d'escalada, normalment quan aquest té un cert nivell d'escalada. També «bouaken».
Brut: situació d'algun tram de paret en que aquesta no és del tot compacta, o encara hi ha restes de pedres soltes, sorra o fins i tot vegetació que molesta la progressió. Aquesta «brutícia» normalment va desapareixen amb el pas repetit de les cordades.
Bulder: vegeu Bloc.
Burí: peça que serveix per col·locar una assegurança fixa a la paret, popularitzada durant els anys cinquanta, que consisteix en una placa clavada amb un clau directament a la roca, i que actualment ja no s'utilitza. L'eina per clavar aquestes peces s'anomena burilador. En castellà s'anomena buril.
Bústia: presa en forma de forat, petit o gran, en el que és possible introduir tota la mà per subjectar-se, normalment molt còmodes i que permeten reposar.
Calcari: tipus de roca sedimentària que conté carbonat de calci, en forma de calcita. Aquesta roca també presenten diversos tipus de components, entre els quals trobem sílice i argiles. El calcari es forma essencialment en ambients marins, així com en llacs, entre d'altres.
«Canto»: tipus de presa que en general significa que fa de bon agafar, ja que és gran i còmode.
«Catxarros»: manera informal d'anomenar el material pesant d'escalada, especialment els orientats a l'escalada clàssica, com encastadors, friends, etc.
Clàssica: modalitat d'escalada en que per progressar per la paret s'utilitzen assegurances que poden ser o bé ancoratges naturals (arbres, ponts de roca, sortints de roca) o bé ancoratges artificials recuperables (claus, nusos encastats, fissurers, friends, merlets, etc).
Clau: vareta metàl·lica agusada per un extrem i proveïda a l'altre extrem d'una anella per passar un mosquetó d'una cinta exprés. S'ancora o es fixa en les fissures de la roca com a element de seguretat en l'escalada clàssica.
Cleca: marca que deixa el magnesi a la roca després del pas dels escaladors quan es recolzen en una presa amb les mans.
Compromís: grau que podríem qualificar de «exigència» d'una via clàssica o llarga en general, ja sigui per motius físics o tècnics. Per exemple, per la resistència o força física que es requereix, o bé per les habilitats tècniques que demana la via.
Conglomerat: tipus de roca coherent, sedimentària, detrítica, constituïda per fragments de roca, ja siguin còdols, blocs o bé cairells, que tenen llur origen en d’altres roques preexistents que han estat arrencades per l’acció dels elements erosius i que posteriorment s’han sedimentat i cimentat.
Continuïtat: tipus de via que requereix un volum important de moviments a una intensitat més aviat baixa, a diferència de les requereixen majors nivells d'intensitat. Extret de Desnivel.
Cordada: conjunt de persones que s’ajuden en la pràctica d’un esport d’escalada, d’alta muntanya, etc., lligant-se en una mateixa corda per assegurar la progressió. En escalada esportiva una cordada normalment està composta per dues persones, i en via llarga també pot ser de tres.
Cosit/da (equipament, via): situació d'una via esportiva o llarga en que les assegurances fixes es troben molt aprop, de manera que algú pot pensar que n'hi ha en excés.
Croquis: representació gràfica d’un sector d'escalada esportiva o d'una via llarga fet o bé a partir d'una fotografia o bé dibuixat, en que es marca el recorregut de les vies, els graus, i altres informacions útils (metres, reunions, etc).
Degotall: sortint que es forma en la roca calcària en forma d'aleta, normalment utilitzada com a presa en forma de pinça, la mida de la qual pot ser molt variant. Aquestes formacions són resultat de l'acció de l'aigua.
Descompost: tram de roca en que aquesta es presenta trencadís, poc estable i compacta, i que treu confiança a l'hora d'agafar les preses.
Adherència: tipus d'escalada que es realitza en parets o plaques llises, no gaire verticals, que no tenen preses o recolzaments que possibilitin la utilització dels dits o els peus durant la progressió.
«Aleje»: distància més gran del normal entre una assegurança i l'altra. No és el mateix un «aleje» en escalada esportiva que en via llarga, ja que en aquesta última les assegurances es troben més allunyades. Es podria dir en català «allunyament».
Ancoratge, ancorar-se: element de fixació que permet d’assegurar-se sòlidament, normalment amb la utilització de mosquetons de seguretat. Normalment anomenat erròniament «anclatge, anclar-se».
«Apretar»: acció que comporta fer una gran concentració de força en un pas concret o durant una via, més alta que de costum.
Aproximació: camí a peu que hi ha normalment entre l'aparcament d'un sector fins al peu de via.
Aresta: cresta estreta que forma un angle sortint, i que separa dues cares o vessants d'una roca o muntanya.
Artificial: tipus d'escalada que es caracteritza per l'ús de tot tipus de material (fissurers, pitons i altres fixacions) per facilitar la progressió.
«Artifo» (abreviatura d'Artificial).
Assegurança: peça fixa o no que assegura la nostra progressió per la paret en cas de caiguda, ja sigui per l'ús d'expansions (parabolts, etc) o per la col·locació de peces flotants (tascons, friends, etc).
Atlètic (pas): moviment en una via d'escalada que requereix una gran força i/o flexibilitat per part de l'escalador.
Autoprotecció: modalitat d'escalada en que les assegurances no són fixes, sinó que es col·loquen a la paret a mesura que es progressa per la paret, a base d'assegurances flotants.
Baga: cinta o corda curta que serveix per ancorar-se de manera estàtica a la reunió d'una via d'escalada, normalment a través d'un nus d'alosa a l'anell ventral i amb un mosquetó de seguretat.
Bavaresa: tècnica d'escalada en oposició que combina la utilització dels peus i les mans, també anomenada oposició Dülfer. La bavaresa consisteix en agafar una fissura fent tracció amb les mans, arquejar el cos i fer força amb els peus contra la paret de tal manera que la força d'oposició permeti aguantar-se. Les dues forces contràries i oposades permeten mantenir l'equilibri
Bloc: modalitat d'escalada en lliure que consisteix en escalar blocs de roca relativament grans que no acostumen a superar els 8 metres d'alçada, per la qual cosa no són necessaris els elements de seguretat habituals en l'escalada. També anomenat búlder o boulder.
Bloc (2): pedra de certa mida adossada a la paret, normalment caracteritzat per estar en equilibri o ser inestable.
Bou/a: manera amistosa de referir-se a un company d'escalada, normalment quan aquest té un cert nivell d'escalada. També «bouaken».
Brut: situació d'algun tram de paret en que aquesta no és del tot compacta, o encara hi ha restes de pedres soltes, sorra o fins i tot vegetació que molesta la progressió. Aquesta «brutícia» normalment va desapareixen amb el pas repetit de les cordades.
Bulder: vegeu Bloc.
Burí: peça que serveix per col·locar una assegurança fixa a la paret, popularitzada durant els anys cinquanta, que consisteix en una placa clavada amb un clau directament a la roca, i que actualment ja no s'utilitza. L'eina per clavar aquestes peces s'anomena burilador. En castellà s'anomena buril.
Bústia: presa en forma de forat, petit o gran, en el que és possible introduir tota la mà per subjectar-se, normalment molt còmodes i que permeten reposar.
Calcari: tipus de roca sedimentària que conté carbonat de calci, en forma de calcita. Aquesta roca també presenten diversos tipus de components, entre els quals trobem sílice i argiles. El calcari es forma essencialment en ambients marins, així com en llacs, entre d'altres.
«Canto»: tipus de presa que en general significa que fa de bon agafar, ja que és gran i còmode.
«Catxarros»: manera informal d'anomenar el material pesant d'escalada, especialment els orientats a l'escalada clàssica, com encastadors, friends, etc.
Clàssica: modalitat d'escalada en que per progressar per la paret s'utilitzen assegurances que poden ser o bé ancoratges naturals (arbres, ponts de roca, sortints de roca) o bé ancoratges artificials recuperables (claus, nusos encastats, fissurers, friends, merlets, etc).
Clau: vareta metàl·lica agusada per un extrem i proveïda a l'altre extrem d'una anella per passar un mosquetó d'una cinta exprés. S'ancora o es fixa en les fissures de la roca com a element de seguretat en l'escalada clàssica.
Cleca: marca que deixa el magnesi a la roca després del pas dels escaladors quan es recolzen en una presa amb les mans.
Compromís: grau que podríem qualificar de «exigència» d'una via clàssica o llarga en general, ja sigui per motius físics o tècnics. Per exemple, per la resistència o força física que es requereix, o bé per les habilitats tècniques que demana la via.
Conglomerat: tipus de roca coherent, sedimentària, detrítica, constituïda per fragments de roca, ja siguin còdols, blocs o bé cairells, que tenen llur origen en d’altres roques preexistents que han estat arrencades per l’acció dels elements erosius i que posteriorment s’han sedimentat i cimentat.
Continuïtat: tipus de via que requereix un volum important de moviments a una intensitat més aviat baixa, a diferència de les requereixen majors nivells d'intensitat. Extret de Desnivel.
Cordada: conjunt de persones que s’ajuden en la pràctica d’un esport d’escalada, d’alta muntanya, etc., lligant-se en una mateixa corda per assegurar la progressió. En escalada esportiva una cordada normalment està composta per dues persones, i en via llarga també pot ser de tres.
Cosit/da (equipament, via): situació d'una via esportiva o llarga en que les assegurances fixes es troben molt aprop, de manera que algú pot pensar que n'hi ha en excés.
Croquis: representació gràfica d’un sector d'escalada esportiva o d'una via llarga fet o bé a partir d'una fotografia o bé dibuixat, en que es marca el recorregut de les vies, els graus, i altres informacions útils (metres, reunions, etc).
Degotall: sortint que es forma en la roca calcària en forma d'aleta, normalment utilitzada com a presa en forma de pinça, la mida de la qual pot ser molt variant. Aquestes formacions són resultat de l'acció de l'aigua.
Descompost: tram de roca en que aquesta es presenta trencadís, poc estable i compacta, i que treu confiança a l'hora d'agafar les preses.
Desequipat: tipus de via en que no hi ha assegurances fixes, i s'ha d'escalar utilitzant assegurances naturals o artificials recuperables.
Desgrimpar: retrocedir cap avall en una via desfent els passos que s'han fet anteriorment per escalar.
Desplomat: tipus de paret que té una desviació de la posició vertical, amb una inclinació negativa que presenta un angle respecte a la horitzontal de menys de 90º.
Diedre: tipus de paret amb una intersecció vertical de dues parets rocoses formats per dos plans que es tallen formant un angle.
Dinàmic: moviment que per la seva llargada s'ha de fer en una acció dinàmica, en que un recolzament de peu desapareix i queda a l'aire, i es fa normalment amb balanceig del cos, per anar a buscar una presa allunyada amb una mà.
Encadenar: escalar una via d'escalada en lliure sense agafar-se a cap ajuda artificial i sense ser subjectat per la corda, des del terra fins a la reunió.
Encastar/dor, encastar: peça que serveix com a assegurança flotant que es col·loca entre una fissura o un forat, de manera que queda encastada. També s'usa el verb encastar quan ens referim al fet d'encastar alguna part del cos com a tècnica de progressió en una escalada lliure. S'usa erròniament el terme empotrador i empotrar.
Ensamble: forma de progressió d'una cordada en que tots els individus avancen alhora, sense fixar reunions intermitjes, i sense assegurar amb els elements habituals, però amb la possibilitat de col·locar cintes exprés i passar-hi la corda. S'usa amb l'objectiu d'augmentar la velocitat en trams molt fàcils, però perdent protecció i seguretat.
Entrada (d'una via): part inicial d'una via d'escalada, per la qual es comença l'ascensió.
Equipat: tipus de via en que hi ha assegurances fixes, i s'ha d'escalar utilitzant aquestes assegurances artificials que estan fixes a la roca.
Escletxa: obertura estreta entre dues parets rocoses, a terra, per on passa l’aigua, l’aire, la llum, etc.
Escola: zona d'escalada que està composta per un o més d'un sector, que constitueixen les diferents parets on hi ha les vies d'escalada.
Esperó: sortint d'un contrafort muntanyós molt empinat, normalment de gran extensió. Normalment s'usa com a sinònim d'aresta, i no és ben bé al mateix. S'hauria de tendir a utilitzar el mot aresta, que és més adient, per referir-se a les formacions al revés dels diedres.
Espit (o spit): peça d'assegurança que consisteix en un tac d'expansió auto-perforant que s'instal·la a la paret a mode de fixació o assegurança no recuperable mitjançant la perforació manual d'un forat a la roca compacta, d'uns 3 cm de profunditat.
Desgrimpar: retrocedir cap avall en una via desfent els passos que s'han fet anteriorment per escalar.
Desplomat: tipus de paret que té una desviació de la posició vertical, amb una inclinació negativa que presenta un angle respecte a la horitzontal de menys de 90º.
Diedre: tipus de paret amb una intersecció vertical de dues parets rocoses formats per dos plans que es tallen formant un angle.
Dinàmic: moviment que per la seva llargada s'ha de fer en una acció dinàmica, en que un recolzament de peu desapareix i queda a l'aire, i es fa normalment amb balanceig del cos, per anar a buscar una presa allunyada amb una mà.
Encadenar: escalar una via d'escalada en lliure sense agafar-se a cap ajuda artificial i sense ser subjectat per la corda, des del terra fins a la reunió.
Encastar/dor, encastar: peça que serveix com a assegurança flotant que es col·loca entre una fissura o un forat, de manera que queda encastada. També s'usa el verb encastar quan ens referim al fet d'encastar alguna part del cos com a tècnica de progressió en una escalada lliure. S'usa erròniament el terme empotrador i empotrar.
Ensamble: forma de progressió d'una cordada en que tots els individus avancen alhora, sense fixar reunions intermitjes, i sense assegurar amb els elements habituals, però amb la possibilitat de col·locar cintes exprés i passar-hi la corda. S'usa amb l'objectiu d'augmentar la velocitat en trams molt fàcils, però perdent protecció i seguretat.
Entrada (d'una via): part inicial d'una via d'escalada, per la qual es comença l'ascensió.
Equipat: tipus de via en que hi ha assegurances fixes, i s'ha d'escalar utilitzant aquestes assegurances artificials que estan fixes a la roca.
Escletxa: obertura estreta entre dues parets rocoses, a terra, per on passa l’aigua, l’aire, la llum, etc.
Escola: zona d'escalada que està composta per un o més d'un sector, que constitueixen les diferents parets on hi ha les vies d'escalada.
Esperó: sortint d'un contrafort muntanyós molt empinat, normalment de gran extensió. Normalment s'usa com a sinònim d'aresta, i no és ben bé al mateix. S'hauria de tendir a utilitzar el mot aresta, que és més adient, per referir-se a les formacions al revés dels diedres.
Espit (o spit): peça d'assegurança que consisteix en un tac d'expansió auto-perforant que s'instal·la a la paret a mode de fixació o assegurança no recuperable mitjançant la perforació manual d'un forat a la roca compacta, d'uns 3 cm de profunditat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada