Esportiva a Can Roca / Roca Negra

Escalada esportiva a Can Roca / Roca Negra (Castelldefels)
18/1/17

El Jordi i jo teníem un forat avui, i de seguida ens hem posat d'acord per anar a escalar. Teníem ganes de provar algun sector nou, d'interès local, poc visitat, per descobrir algun indret diferent, una mica com un col·leccionista. Estàvem entre La Cascada de Vallirana o la paret de Can Roca o Roca Negra, a Castelldefels. Al final ens hem decantat per aquest, sobretot perquè hi havia millor previsió meteorològica, i perquè està ressenyat a l'aplicació Climb Around, i això li donava més oportunitats. Havíem llegit que el grau picava una mica, però ens hi hem volgut aventurar, a veure què passava...

Vistes del sector

El sector té una llarga història, i això es nota a la seva paret de roca calcària, ja que encara hi ha restes d'equipament podríem dir que prehistòric. Consta d'una vintena de vies, entre els 10 i els 20 metres, i l'escalada és sobre parets verticals amb alguns desploms (sobretot a l'inici), i amb preses de tot tipus, amb abundància les fissures verticals, forats, regletes i preses romes, etc. En general les preses dels passos més difícils es troben una mica polides pel pas dels anys, però encara es pot escalar més o menys bé.

 Precarietat i mal estat d'algunes reunions

Per les vies que hem fet, el grau proposat ens ha semblat molt just en la majoria de vies (per fer-se una idea, com a mínim cal pujar mig grau als proposats, al meu entendre). Un altre tema delicat és l'equipament que resta a les vies, que és molt divers. Trobem des d'espits antics i molt rovellats, fins a reequipaments a base de parabolts i químics. El mateix passa amb les reunions. El pas dels anys es pot veure en la gran quantitat d'expansions trencades i substituïdes per altres. Això a vegades fa que seguir una línia sigui una mica confús, però no excessivament problemàtic. El peu de via és còmode, i trobem tant sol com ombra (darrere l'agulla). Al final de tot podeu llegir les valoracions finals que n'hem tret.

Ressenya del Fernando

Aquestes són les vies fetes:

Filogordas (6a, orientat de V+): volíem començar amb alguna via fàcil, però es veu que en aquest sector aquest concepte no existeix. Havíem llegit que la Calienta motores era dura, així que provem amb aquesta altra via, assolellada. Resulta ser una via molt lletja, en general. Començant perquè té una entrada xunga, que està mal assegurada, amb passos força durs i exposats per ser suposadament un V+, amb les preses clau bastant polides, etc. L'únic interessant són els últims 4 metres abans d'arribar a la reunió. Veient el panorama, quan arribo per fi a reunió el Jordi em diu que la desmunti. No encadeno. Està semi-reequipada (espits i parabolts). Reunió reequipada amb una sola baula química tancada. Poc o gens recomanable.

Calienta motores (6a, orientat de V+): via que queda a la cara nord de l'agulla, molt xula i regletera, però bastant dura. Requereix certa força de dits, i el seu tipus de roca, poc adherent, no dóna confiança als peus. Té 3 o 4 mans molt bones, i entremig passos de regleta fina i equilibri. La via és curta, i m'ha agradat força, però no encadeno per descansar. Està semi-reequipada (espits i parabolts). Reunió precària d'anelles. Força recomanable.

Paret nord de l'agulla

Peu de via immillorable

Reunió precària de la Calienta motores (6a)

El ano de Venus (6b, orientat de 6a+): va per la dreta de l'anterior, així que aprofitem i la muntem per fer-la de segon, tenint en compte la dificultat de l'anterior. És semblant a aquesta, però més difícil. Entrada molt dura de fissura a bloc i pas a la meitat molt fi. Sem-ireequipada (espits i parabolts). Reunió precària d'anelles. Recomanable.

Pujant per El ano de Venus (6b?)

Lila (6a): via que queda just davant de l'anterior, a la paret principal, ara ja amb solet, i que resulta fàcil en el seu grau, és a dir, tenint en compte les graduacions del sector, està ben graduada. Arribo al primer químic per l'escletxa, però es pot fer per la placa també. Vaig fent, agafant les seves generoses preses, tot i tenir algun pas de mirar-s'ho bé, i acabo molt satisfet, sobretot perquè ha estat la única via encadenada del dia. Reequipada amb químics. Reunió reequipada amb mosquetó. Molt recomanable.

Encadenant la via Lila (6a)

Slow Hand (mínim 6b+, orientat de 6b): via molt dura, ni de conya és un 6b. L'he acabat donant-ho tot i descansant pràcticament a cada cinta, i amb caiguda inclosa entre la segona i la tercera expansió. Té fins a tres trams durs, amb passos molt a bloc,  de col·locar-se molt bé, amb preses en la seva majoria d'encastar mans i dits en fissures verticals, i un final amb aleje inclòs, per si no n'havies tingut prou. L'entrada de desplom és guapíssima, i la sortida d'aquest espectacular. Reequipada amb parabolts. Reunió reequipada amb dues baules químiques tancades. Recomanable.

Passat el pas clau de la via Slow Hand (6b/+)

Avui ens ha donat per provar de fer un vídeo (i no ha quedat tan malament)

 Paret i traçat de la via Slow Hand (6b+?)

Delta (6a): ja estic bastant fos, però acabem amb aquesta via que sembla interessant, perquè puges l'agulla per la seva cara sud. Té una entrada dura, però es va fent. Entre la segona i la tercera assegurança faltaria una expansió, però hi ha un petit replà on s'hi està bé. Finalment s'arriba més fàcil a la reunió per l'esquerra. No encadeno. Equipada amb espits vells. Reunió precària d'anelles. Recomanable (llàstima de l'equipament).

A la reunió de la via Delta (6a)

Reunió precària de les vies Delta (6a) i Omega (6c)

La conclusió principal és que, per una banda, és recomanable tenir un grau consolidat de 6b/+ per fer les vies fins a aquest grau, i per això el sector resulta poc atractiu si no tens aquest nivell. És per això que serà de molt més interès fer les altres vies de grau més alt, entre el 6c i el 7b+, ja que aquestes línies, a més d'estar reequipades la seva majoria, semblen més interessants. 

Ombra des de l'agulla de Can Roca

Per altra banda, la falta encara de reequipament en algunes vies treu atractiu a aquest sector. Per tot això, penso que aquesta escola té un interès molt local, i quasi diria anecdòtic. Per part nostra, no es mereix cap visita més. Això no obstant, no ha estat una pèrdua de temps venir aquí, ja que hem pogut fer algunes coses, i l'indret és curiós, amb la seva bonica agulla, l'enorme arbre caigut, els blocs del voltant, la seva situació assolellada a l'hivern, i la tranquil·litat que s'hi respira. Tot això fa que valgui la pena haver vingut fins aquí, només un cop, això sí!

Sayonara Roca Negra!

Via La Cosa Nostra a la Roca dels Arcs

Via LA COSA NOSTRA a la Roca dels Arcs, Vilanova de Meià (170m, 6a+/A1e)
8/1/17

Després de dormir a les lliteres del bar Cirera de Vilanova de Meià, ens despertem ben d'hora i amb ganes renovades de seguir escalant, aquest cop a aquesta espectacular paret que és la Roca dels Arcs. Ahir al vespre vam estar una bona estona escollint la via, i finalment vam triar unes quantes possibilitats (Migraña Profunda, Somni de Quimfer i La Cosa Nostra). Vam deixar l'elecció final a últim moment, depèn de les circumstancies diverses que ens trobéssim.

Com que el Robe i l'Enrique han dormit a fora, ens trobem una mica tard a l'aparcament, i iniciem ràpidament l'aproximació a la paret. Quan arribem al Somni de Quimfer la trobem ocupada, a la Migraña Profunda hi ha el Miki i el Rafa, així que anem a per l'última alternativa que tenim, La Cosa Nostra.

Es poden trobar diverses piades a Internet, com la dels nostres companys Rafa i Miki, la de Somnis d'aventura, la d'Indrets d'escalada, la d'Aprenent d'escaladora.

Ressenya extreta de Rocaineu

Anem una mica tard, comença a fotre una calda que espanta, ens traiem tota la roba possible, i ens mentalitzem per l'escalada que ens espera. No duem els estreps, així que segurament tindrem alguns problemes a l'inici del segon llarg, però això no ens tira enrere. Som-hi!

L1: 40m, 6a. Comença l'Enrique. Inici finet fins a xapar el segon espit de color vermell, després flanqueig fàcil cap a la dreta, fins a un pas molt dur on has de travessar un diedre poc marcat, i arribar a la reunió. L'Enrique s'ho pensa bé però s'ho treu meravellosament bé. Nosaltres anem darrere.

 

 

L2: 40m, V+ / A1e. Comença l'Enrique. Just a sobre la reunió hi ha un sostre que espanta, amb una fissura diagonal que no ofereix gaires preses. Això no obstant, està molt ben assegurat (fins a 3 espits, i un clau més amunt), i el Jabalí va progressant en artificial, aprofitant-se de totes les expansions i fins i tot col·locant una baga a mode d'estrep al clau. Un cop surt del desplom ja xapa el següent espit i la cosa es calma. Jo el faig amb el Fifi, que va de meravella! La resta és una escalada molt gaudidora, recte i en vertical, amb canto esplèndid fins a la reunió.

L3: 40m, 6a+. Comença el Robe. De de la reunió es veu una placa fineta. Al principi es deixa fer, però més amunt en algun pas es torna molt fi, i després es comença a desplomar bastant, fent una panxa espectacular amb canto brutal però que cansa de la tibada que s'hi ha de fer. El Robe s'ho treu genial, i jo i l'Enrique anem darrera gaudint de l'espectacular llarg.

L4: 20m, V+. Comença l'Enrique. La següent tirada és semblant a la segona, però amb canto més fi i molt més curta. Aquí hi ha poques assegurances, i hem d'anar en compte de no anar cap a la dreta, sinó més en tendència a l'esquerra, a buscar la nostra reunió, perquè sinó podem acabar a la reunió de la via Lleida, com ens va passar a nosaltres. És el que té la via llarga, a vegades és una excursió imprevisible i on has d'anar decidint el millor camí mentre te'l vas trobant. Xapeau per l'Enrique, que ens va saber treure d'allà.

Mentre estàvem escalant hem sentit durant quasi tota l'estona i vist uns helicòpters que realitzaven un rescat a una roca propera (es pot veure el petit helicòpter en la segona foto d'aquest paràgraf).

 

L5: 30m, V (últim llarg de la via Lleida). Comença l'Enrique. Un cop a la R de la via Lleida, havíem d'arribar a dalt per la seva última tirada. Molt poc assegurada i amb terreny molt trencat, has d'anar mirant a cada pas quina roca agafes i on poses els peus, perquè sembla que tot es vagi a trencar. Un altre xapeau al Jabalí per haver fet aquest llarg de primer, jo no hauria estat capaç. Quina por he passat! Finalment arribem a l'alzina on ha muntat la reunió, i pugem uns metres més amunt a descansar i a gaudir de les espectaculars vistes.

 

 

Una via molt completa, amb llarg guapíssim de flanqueig, sortida espectacular en artificial de desplom, passos verticals amb bon canto per gaudir de l'escalada, tram desplomat i mantingut amb bona presa, i llàstima de l'últim llarg, lleig i trencat, però val molt la pena, perquè la resta ho compensa amb escreix.

Un cop al cim de la Roca dels Arcs, iniciem la baixada, amb unes vistes increïbles a les parets de davant, i en una mitja hora ens plantem a la carretera. Final magnífic per aquest genial cap de setmana de tàpia per la Noguera, en companyia immillorable i tremendes vies que ja tenim a l'esquena. Un gaudir total. Espero que no triguem a tornar. Fins una altra! Gràcies Robe i Enrique!

Via Quo Vadis a la Paret de les Bagasses

Via QUO VADIS a la Paret de les Bagasses, Terradets (fins a la Falsa Feixa, 200m, 6b+/Ae)
7/1/17

El Robe em proposa de fer un cap de setmana de vies llargues per la Noguera, i no m'ho penso gens ni mica! Anirem també amb l'Enrique (àlies Jabalí), a gaudir de la tàpia d'aquesta espectacular zona.

Després d'un llarg trajecte en cotxe, arribem al pàrquing de Terradets, a la Font de les Bagasses, una mica tard, cap a les 11h. Durant el viatge ja hem decidit la via, que finalment serà la Quo Vadis, però que per motius de temps farem fins a la Falsa Feixa, on es pot abandonar la via, més o menys als 200m, ja que no ens dóna temps d'acabar-la. Ens mirem bé la ressenya, que es pot trobar al bloc del grup Lo Gall de Ponent, i també en aquest altre.

Un cop ens equipem i ens dirigim cap a la gran Paret de les Bagasses, aquesta ja impressiona. Una enorme paret s'alça descomunal a sobre nostre. Travessem el riu pel pont, i després de passar pel túnel del tren, pugem a sobre d'aquest i ens trobem l'inici de la via.

L'inici és fàcilment localitzable, ja que té una inscripció picada al peu de via ben visible. Ens repartim els llargs, i el Robe comença. Fa bastant fred encara, però el sol es va notant a poc a poc.

L1: 40m, 6a+, comença el Robert. Inici fàcil però de seguida apareix una placa molt llisa, amb uns quants passos fins que el Robe va fent a poc a poc, degut al fred i la poca sensibilitat que té a les mans. Tot i això les assegurances són nombroses i permet la progressió sense patir.

L2: 45m, V+, començo jo, que és el llarg més fàcil hehe. Placa una mica tombada amb passos molt fàcils, amb molt bones preses, que es va fent sense patir gens. Ràpidament fins a la reunió.

L3: 45m, V+, comença l'Enrique. Llarg semblant a l'anterior però més vertical i amb menys preses, mantingut en general. Té algun passet fi que et fa mirar-t'ho bé. L'Enrique se'l treu amb gran mestratge, i arriba a dalt sense problemes.

L4 + L5: 45m, 6a, comença l'Enrique, que empalma els dos següents llargs. El resultat, un llarg molt xulo, vertical i mantingut, amb molt d'ambient. De placa i amb alguns passos fins i molt estètics, on a vegades cal mirar-s'ho. Molt guapo.

L6 + primera meitat L7: 40m, 6b+, comença l'Enrique. El llarg comença amb un fort però curt desplom, que tots fem en lliure sense massa problemes (6b). Després continua en vertical molt divertida. Ens saltem la R6 per continuar uns metres més fins a una reunió que hi ha a l'alçada de la Falsa Feixa, on acabem la via. No sense abans passar un altre sostre, aquest sí, en artificial (estreps), ja que és més llarg, les mans són molt amunt i sense peus.

Descens: comencem a caminar cap a la dreta per la Falsa Feixa en "ensamble", fins a arribar a un tram més complicat (a sota a la foto), on hem de passar per un mur amb mans però molt dubtoses, i sense peus a sota. El moment més delicat del dia, sens dubte, ja que una caiguda hagués suposat un vol en pèndul bastant perillós. Finalment aconseguim passar-lo i ja arribem a la instal·lació de seguretat de la Falsa Feixa, on seguim baixant fins arribar a la carretera.

En definitiva, una via molt bonica, assequible, gens sobada, amb passos molt diversos, molt completa, en un ambient immillorable, ideal per fer al sol en època de fred no extrem. Llàstima però que no l'hàgim pogut acabar, però queda pendent per una altra ocasió.