Avís

Avís: El que s'escriu en aquest bloc és fruit d'una vivència i una opinió personals, i per tant, reflecteix una visió totalment subjectiva.

dijous, 22 de febrer del 2018

Esportiva a Solius

Escalada esportiva a Solius (Santa Cristina d'Aro)


Febrer 2018

Roca Ponça Sud (Sòcol)

Feia exactament un any que vaig venir per primera vegada a Solius, i avui hi torno per segona vegada, però aquest cop anem directament a la Roca Ponça, que sembla que hi ha bones vies a la part de baix de la cara sud. Per arribar-hi podem baixar cap a la dreta en direcció al sector Esperó, baixant directament per un sender que ens hi porta, i després seguir-lo en direcció a la cara est de la Roca Ponça, fins arribar al peu de via d'aquesta, i resseguir la muntanya fins arribar al peu de la cara sud.

La Roca Ponça al mig

Les vies que trobem al sector Sòcol de la cara sud de la Roca Ponça són 14, que anomenem en ordre, d'esquerra a dreta de la paret. Hi ha força varietat entre el 6a+ i el 7a, i el tipus de vies també són variades: des de parets desplomades amb preses grans, fins a plaques verticals amb nyapes petites, escalada d'equilibri, preses romes, i també plaques tombades d'adherència, sobretot a la part final de les vies. L'equipament és molt bo, majoritàriament a base de parabolts, i reunions amb cadena i una o dues anelles. La distància entre les assegurances varia d'una via a l'altra. Les graduacions que presentem més avall són (les escrites a peu de via / les del web The Crag), ja que trobem algunes variacions entre elles. La roca és majoritàriament bona en la majoria de vies.

Aquestes són les vies (només comento les que he escalat):

Ziggy Stardust i les aranyes de mart (6c/6c+): sisena via que fem, té una primera part vertical, després va per un esperó poc marcat i se'n va exageradament cap a l'esquerra, d'una manera una mica estranya, buscant la dificultat. Reunió amb mosquetó. Encadenada a vista. S'acosta més al 6c. Recomanable.

Lucky luck (6b+/6b): setena via que fem, és una placa central xula, amb bones preses en general, i algunes més petites, i passos bonics, fins passar un ressalt. Encadenada a vista. S'acosta més al 6b+. Molt recomanable.

Per sant Jordi (V+)

Ringo star (6c+/6c): cinquena via que fem, és bàsicament una placa nyapera al principi, on escalem amb la força dels dits i la col·locació de les cames per buscar peus, més aviat petits. Encadenada a vista. S'acosta més al 6c+. Molt recomanable.

Aires de cetaci (7a)

El freelance de goma cuita (6b+): quarta via que fem, és molt bona via, té una entrada dura, però té secret per xapar la segona cinta. Després alguns passos amb preses romes, segueix una placa amb passos llargs. Encadenada al segon intent. Molt recomanable.

L'ombra dels Beatnics (6b/6b+): vuitena i última via que fem del matí, molt bona, amb una entrada potent i un pas fi a la meitat, i després es suavitza. Encadenada a vista. S'acosta més al 6b. Molt recomanable.

Surrealisme ramader (6b)

Ornitografia coetània (6b/6a+)

Expulsats del cel (7a/6c+)

Out of time man (6c/6b+): tercera via que fem, té uns passos durs i complicats cap al final, abans de superar el ressalt. No l'he pogut encadenar. Penso que s'acosta més al 6c. Recomanable.

La prolongació de l'home és la pipa (6a+/6b): primera via que fem, per escalfat, té una rampa inicial i una part central vertical amb bon canto. Encadenada a vista. En aquest cas penso que pot ser més un 6b.  Molt recomanable.

Vivra (6b/6a+): segona via que fem, comença amb una rampa i té una part central amb una panxeta amb moviments divertits, on fem una ziga-zaga interessant, buscant la dificultat. Encadenada a vista. S'acosta més al 6b. Molt recomanable.

Eternament jove (6b)


Així doncs, en aquesta primera visita hem fet 8 vies en un matí-migdia, n'he repetit una per encadenar-la al segon intent, i una altra no l'he pogut encadenar, però la resta les he encadenat "a vista", ja sigui posant cintes o sense posar cintes, depèn de la via. Totes les vies m'han agradar força, algunes més que altres, però en general les recomanaria totes, i són bastant variades. De segur que torno en una altra ocasió per fer la resta de vies.



Febrer 2017


Avui la proposta és engrescadora: descobrir l'escola de granit de Solius, al Baix Empordà. D'entrada ens motiva el tema de sortir una mica més lluny, i també el fet de descobrir un lloc nou amb roca de granit, tant desconeguda (i temuda!) per nosaltres. Però el conjunt ens entusiasma, fem grupet amb el Jordi, el Sergi i el Robert (quan de temps!), i cap allà i falten escaladors!

En poc més d'una hora arribem al pàrquing, i en menys de 10 minuts d'aproximació comencem a veure el fabulós paisatge de roques i agulles espectaculars. La veritat és que és ben bonic. Baixem entremig del conjunt de roques fins a l'Agulla Central, però veiem gent escalant a un altre rocot de granit i anem cap allà. Com que les vies ens convencen ens hi quedem.

 
Vista de la resta d'agulles des de l'Esperó

La Roca Ponça


Mapa dels sectors (extret de Ujamaors)

Mapa dels sectors (de Fernando)


Esperó

Resulta que hem arribat a l'Esperó, una gran roca amb una desena de vies entre el V i el 6a, lleugerament tombada però amb una part final més vertical. No ens ho pensem més i comencem a escalar.


Ressenya de l'Esperó d'Els fills de Solius


4. La Puça de la Tana (V): cinquè amb entrada que ens introdueix en l'escalada de granit, continuació més tombada i fàcil amb bona cosa, i amb un pas més fi al final, amb presa menys evident. Un cop superat xapem la reunió. Molt recomanable.

 


3. L'avi Pitu (V+): via a l'esquerra de l'anterior (amb reunió amb mosquetó), també fàcil i amb pas més difícil de travessa al final, que li dóna una mica més d'ambient a l'escalada. Molt recomanable.




6. Drecera (V+): veiem aquesta altra via, una mica més a la dreta, més llarga. Ens ha semblat una via molt xula, amb passos que fan gaudir de l'escalada, i fa que comencem a sentir-nos a gust en aquest món de granit. Molt recomanable.



7. L'estel solitari (6a): més a la dreta trobem aquesta altra via, que sembla més vertical. Té una entrada bastant fina fins a la segona xapa, on t'aguantes bàsicament dels peus i progresses amb adherència i passets curts. La resta és d'anar fent amb millor presa, algun pas més fi que altre, i molt bonica. Molt i molt recomanable.


2. Per on surt el sol (V+, orientada de 6a): tornem a l'esquerra per fer aquesta altra via, que a peu està ressenyada de 6a, però ens ha semblat més fàcil que això (com a molt per l'entrada, una mica més de bloc). Més curta que les altres, però molt fàcil i bonica, i a més ofereix una vista de l'escola impressionant. Molt recomanable.



Llagosta escaladora


Agulla Central

Com que ja ens hem fet la majoria de vies de l'Esperó, decidim baixar fins a l'Agulla Central a veure què s'hi cou. Aquí la paret és més discontínua, amb alguns sortints.

Ressenya de l'Agulla Central (extret de Libertasinlapis)


La Page / Tallades encara puc ?? (V+/6a): no sabem ben bé quina via hem fet, però a peu de via estava ressenyada de 6a. Té un començament que és una escala, i arriba un moment que es bifurca. La variant esquerra va per una aresta molt marcada, i la dreta per una petita panxa. He triat la primera, que té un pas una mica atlètic, però curt. Recomanable.

El Taladro (6b): pugem una mica més a la dreta per anar a buscar aquesta altra via, intentant trobar més teca. I déu n'hi dó si l'hem trobat! Resulta ser una via bastant exigent, molt i molt fina, passos d'equilibri, mini-regletes o menys que això, i una mica gastat. M'ha fet patir, però l'he encadenat! Sort que és curta, perquè sinó... Va en tendència a la dreta. Molt recomanable.


Roques Bessones

El Sergi ens proposa anar a visitar una altra roca bastant més avall i lluny. Cal seguir el camí vorejant una roca per l'esquerra, i un cop més avall creuar un petit canal. La paret ens ha semblat molt interessant, ja que la majoria de vies de la part esquerra tenen segones tirades. El problema és que les ressenyes que trobem pintades a peu de via reflecteixen el grau de tota la via, i no el de la primera tirada. Això ens n'hem adonat més tard, quan ja portàvem unes quantes vies fetes (primeres tirades) que no ens corresponien amb el grau. Això no obstant, el sector sembla molt interessant. Haurem de tornar per fer les vies completes.

Ressenya de les Roques Bessones (extret de Bloc Emportat)



4. ?? (6a/+): via de placa bastant fina, però que es deixa fer. A peu de via trobem 6a+, però la primera tirada és de 6a (segon llarg 6a+?). Molt recomanable.

2. ?? (IV): a l'esquerra de la petita xemeneia veiem escrit 6b, però el primer llarg ens defrauda amb un trist IV (segon llarg 6b).

3. ?? (IV+): i també fem el diedre/xemeneia, que sembla interessant (feta amb botes), però segurament serà més interessant el segon llarg de 6c. Per a la propera!


?? (6a+): anem a la part dreta, on la morfologia de la paret canvia molt, ja que aquí trobem desploms, blocs, etc. Escollim aquesta via perquè es veu molt interessant. Té una entrada atlètica, amb bona presa, al mig una sortida de diedre bastant atlètica i un final tombat. Molt recomanable.


I aquí, després d'11 vies, acaba el nostre dia de granit. I granit del bo! Ens ha deixat ben contents, sobretot a les puntes dels dits! Un gran dia, amb solet, escalades molt interessants i diferents, i amb bonics paisatges. Val la pena la visita, i unes quantes més, segur!

De tornada hem parat a Llagostera a fer la birra, i hem acabat a un bar molt recomanable que es diu Plan B, un lloc molt acollidor i interessant, on ens hem fotut unes bones cerveses artesanes km 0 de Cassà de la Selva. Salut!



dimarts, 20 de febrer del 2018

Esportiva al Clot de l'Espasa

Escalada esportiva al Clot de l'Espasa (Gombrèn, Ripollès)


Febrer 2018


El Clot de l'Espasa és una paret d'uns 40 metres d'alçada que es troba a prop de la localitat de Gombrèn, a la comarca del Ripollès. El seu emplaçament es troba entre els boscos frondosos de l'extrem oriental de la serra de Mogrony, molt a prop de l'ermita romànica de Sant Pere d'Aüira. Aquesta paret es troba relativament allunyada, cosa que fa que sigui un lloc tranquil i força bucòlic on practicar l'escalada en un ambient de certa tranquil·litat (depenent de les cordades que hi hagi) enmig de la naturalesa.


La història del sector es remunta el 1990, en que Pere Morales va descobrir la paret i va començar-ne a equipar les primeres vies, essent un dels principals promotors i equipadors. Poc a poc es van anar obrint noves vies, fins que el 2006 es va donar a conèixer públicament a través de la guia Escalades al Ripollès, de Luis Alfonso i Xavier Buxó. Més endavant va sortir una nova guia, Montgrony. Selecció d'escalades del Ripollès i Berguedà (2015), on podem trobar les ressenyes actualitzades fins a dia d'avui. També les podem trobar a l'aplicació per mòbil Climb Around, amb alguna petita variació pel que fa als graus d'alguna via.


L’escalada al sector és en roca calcària, sobre placa vertical o lleugerament desplomada en vies d’entre 18 i 40 metres (alguna amb reunió intermitja). L’escalada acostuma a ser tècnicament exigent i de resistència, de presa molt variada, amb regletes, forats, roms i fins i tot algun degotall. L’orientació de la paret és sud, per la qual cosa rep el sol la major part del dia, esdevenint un lloc molt adient per a l'hivern. Hi comptem gairebé una cinquantena de vies, amb predomini important del setè grau, tot i que també trobem diversos sisens. El peu de via, com es pot veure a la foto, és molt ample i còmode.


Per accedir a la paret ho podem fer de dues maneres. La més recomanable és deixar el vehicle a un costat de la pista després de passar el Mas Pujol, i seguir a peu per la mateixa, fins arribar a un desviament a mà dreta en descens, caminar una mica més i de sobte apareixerem just a davant de la paret, al cap d'uns 30 minuts aproximadament. Com que el camí és complicat, si es vol accedir amb vehicle caldrà un 4x4 ben preparat. Tot i així, quan hi hem anat nosaltres hi havia diversos arbres caiguts enmig de la pista, la qual cosa fa pensar que no hi circulen vehicles, i per això us recomanem fervorosament arribar-hi a peu, fent una bonica excursió enmig del bosc.

Avui he quedat amb el David, amb qui escalo per primera vegada, i durant la genial jornada d'escalada hem fet les següents vies:


Judit (6a+, 20m): via equipada per Jaume Aregall el 2014, que recorre una placa amb petites panxes, amb bona presa en general, i que serveix molt bé per escalfar. Encadenada a vista. Recomanable.

Xirricana (6b+, 18m): via equipada per David Codony el 2005, amb una entrada potent, passos tècnics i una mica atlètics, però assequibles. Més amunt et deixa descansar una mica més. Encadenada a vista. Recomanable.

El bicari (7a?, 20m): via equipada per Pere Morales el 1994, i per tant una de les primeres vies. Després de veure com patia i queia el David, l'he fet de segon i arrossegant-me. La via es troba amb les preses força polides, a banda que té passos molt durs, llargs, tècnics, i amb pocs peus. És possible que s'hagi de decotar a l'alça. No sé si la recomanaria degut al seu estat. Opinió personal personalíssima, sense desmerèixer a ningú.

El cau del llop (7a, 31m):  via equipada per Oscar Llop el 2013, que ens ha semblat boníssima, divertida i fanàtica, i que demana resistència i encert. Té un niu buit a la cova. Escalada variada, que et fa pensar i suar. Cap dels dos l'hem encadenat, per descansos, però és possiblement encadenable en una altra ocasió. Compte amb la roca de sota la cova, hi ha parts poc compactes. Molt recomanable.


Trialman (6c, 20m): via equipada per Pere Morales el 1999, que hem fet per acabar, i que ens ha semblat molt bona, bastant física, sobretot al principi, que comença en desplom, i té passos llargs. Després es suavitza una mica. No l'he encadenar perquè ja no tenia pila, així que el proper dia serà. Molt recomanable.


I fins aquí ha arribat aquesta jornada d'escalada, on hem descobert una nova espectacular paret en un indret impressionant, ideal per a l'hivern. És segur que hi tornarem, eh, David!?

dissabte, 17 de febrer del 2018

Via Montpart a la Miranda de les Boïgues

Via Montpart a la Miranda de les Boïgues (Agulles, Montserrat)
6a, 100m

11/2/18

Feia dies que volíem tornar a fer una via llarga amb la Clàudia, però el temps no ens ha acompanyat gaire. Avui la previsió del temps en anuncia una tímida sortida del sol, i decidim provar sort. Això sí, anem preparats per una possible situació de fred: samarreta tèrmica, malles a les cames, guants, i fins i tot mitjons als peus! Decidim fer la Montpart, una via curta, ràpida i qualificada de 5 estrelles.




Característiques i informació general

Oberta per C. Roperto, A. Mompart i J. Mayol (maig de 1960)
Dificultat: 6a
Llargada: 100 metres
Equipament: equipada amb parabolts, reunions no rapelables.
Material necessari: 14 cintes exprés i una baga savinera
Orientació: Est
Grau d'exposició i compromís: Baix-mitjà
Valoració: Molt bona
Temps emprat: 2:30 hores


Aparcament i aproximació: deixem el cotxe a Can Massana, on ja preveiem molta gent a la muntanya, i agafem la pista que duu al Coll de Guirló. Seguim i prenem un corriol cap a la dreta, que ens porta fins al Pas de la Portella, una escala natural que travessem i després seguim pel camí que va al refugi, per la dreta. Després d'una suau baixada, i abans d'arribar a una intersecció formada pel camí que segueix el refugi i un canal, hem d'agafar un corriol que puja cap a l'esquerra, cap al coll entre la Miranda i les Momietes, no sempre fàcil de seguir, però que ens porta fins a dalt de tot del collet, on comença la via. Uns 45 minuts des de Can Massana.


Ressenyes

Podem trobar la ressenya al blog d'Escalatroncs, al de Arañita Escaladora, i també podem trobar una ressenya de la paret est de la Miranda de les Boïgues a La noche del loro.

https://escalatroncs.com/wp-content/uploads/2010/04/montpart.jpg
Ressenya d'Escalatroncs

http://www.klimbingspider.com/wp-content/uploads/2017/05/MomtpartMirandaDeLesBoigues.jpg
Ressenya d'Arañita Escaladora



Descripció de la via

La via consisteix en tres tirades, que travessen la meitat de la paret est de la Miranda de les Boïgues, per terreny majoritàriament vertical, i per dues primeres tirades de placa, i un llarg final que va pel marcat diedre, més llarga i tècnica que les altres. Una via més aviat curta i ràpida de fer, equipada amb els parabolts justos, depèn del tram. Amb un ambient clàssic i amb molt bona roca, farà les delícies dels escaladors montserratins.


1a tirada (V+, 30m): començo jo, entrant a poc a poc en calor, amb un inici molt assegurat, un pas força fi a mitja tirada però molt assegurat, i després ja més fàcil en placa més tombada que et va portant cap a l'esquerra, es xapa una reunió que no fem i flanquejant de seguida ja sóc a la reunió de la bauma. Bastant ràpida, i xula.




2a tirada (V+, 25m): la segona tirada comença amb un petit flanqueig, fàcil però sense cap expansió, fins arribar a una escletxa amb una petita panxeta, on trobem un bolt i seguim recte amunt, amb uns passos verticals i amb ambient, canviant de paret per una fissura, tram molt guapo i amb bona presa, i després ja es tomba fins arribar a la R. En aquest llarg no veurem a la companya de cordada.



3a tirada (6a, 45m): finalment, arribem a la tirada estrella de la via, i la més llarga. 45 metres de placa/diedre, però que majoritàriament s'escala (o almenys així ho he fet jo) per la placa, i en algun punt arribem a tocar la fissura, però gairebé no he tocat la paret de l'esquerra. Només començar tenim un "aleje" important, tot i que és relativament fàcil, i després alguns passos fins i d'equilibri a la meitat, i amb presa més escadussera, on cal a més tenir una mica de coco, ja que aquí les expansions allunyen una mica més. Poc a poc anem arribant al cim, després de posar una baga savinera a poc metres de la reunió-cim, que per cert, és força precària (pel meu gust), ho podem veure a la foto: un espit i un buril vell i rovellat. L'he reforçat amb una baga a una arrel propera.




 


Descens: per baixar de la via hem d'anar cap al nord i desgrimpar, amb peus de gat, per una rampa on hi ha un petit arbre, i un cop al coll hem de seguir la mateixa direcció, desgrimpant una altra vegada cap al nord, fins arribar al camí d'Agulles, que podem fer en les dues direccions, fins arribar a Can Massana. Aproximadament uns 40 minuts.



Valoració general

M'ha semblat una via molt bona, totes les tirades són boniques, diferents, amb encant i amb bona roca. Sobretot les dues últimes. Resulta una via força ràpida de fer, i les reunions són força còmodes. La graduació és bona, tot i una mica ajustada, típic en aquest tipus de vies de caire clàssic. Ben assolellada al matí, i tota equipada, amb les assegurances justes, ens deixarà un molt bon gust de boca. I si no n'hem tingut prou, podem completar el dia a qualsevol Aresta Brucs d'orientació sud d'aquesta espectacular regió d'Agulles, de la qual tenim una excel·lent vista des del cim de la via.