Esportiva a la Roca de Casablanca

Escalada esportiva a la Roca o Agulla de Casablanca (Subirats, Alt Penedès)
25/10/17

Feia dies que no descobria cap sector nou, d'aquests d'arqueologia escaladora, dels que ningú no en parla, i quasi ningú no hi va. Aquest petit sector no està ressenyat ni comentat a cap pàgina ni bloc d'Internet. Així que aquesta és la primera i la única crònica, de moment. Feia temps que l'anomenada Roca o Agulla (segons la guia) Casablanca estava a la llista, però una contrarietat amb l'orientació del sol m'havia fet enrere. El cas és que a la guia Hotrock hi diu que és oest i a la nova guia de Barcelona y alrededores hi diu que és est. Potser que ens posem d'acord, no..? Després faré desaparèixer el misteri, però abans parlem del sector.

Es tracta d'una paret de roca calcària amb tan sols 9 vies, entre els 18 i els 20 metres, al costat de la urbanització Casablanca (que li dóna el nom), a prop del terme municipal de Subirats, i entre Gelida i Sant Sadurní d'Anoia. El trajecte en cotxe és com si anessis al sector principal de Gelida, però seguint la carretera C-243b fins a un desviament a l'esquerra cap a la urbanització. Deixem el cotxe a dalt de tot, a l'entrada d'un camí de terra, on si es vol es pot continuar una mica més, però caldria un 4x4. Seguim el camí que va cap a l'esquerra i ràpidament arribem a una petita explanada. Passada la línia d'alta tensió seguim una fita que va cap a la dreta, deixant el camí principal a l'esquerra (veure foto). Aquest tros de bosc està bastant tapat, la vegetació ha crescut molt, i la falta del pas de la gent ha fet que es tapi molt, tot i que el camí sempre és evident, fent-se lloc entre les herbes. Fins que arribem a una baixada que fem amb l'ajuda d'una corda fixa, i ja som al peu de via. Aproximadament uns 20 minuts.

Ubicació del pàrquing i del sector

Com ja he dit, la paret es troba ressenyada tant a la guia Hotrock com a la nova guia de Barcelona y alrededores, i en ella s'explica que les vies van ser equipades per escaladors locals el 1995, i més tard han estat reequipades el 2014, i per això el material en general és bastant bo, depèn de la via, i les reunions són a base de mosquetons i anelles, i les xapes a base d'espits i parabolts. En alguna d'ella veiem les assegurances antigues, una espècie de "químics" fets amb vareta d'obra de construcció (veure foto de sota).

La primera impressió de la paret promet. Es veu una roca blanquinosa i ataronjada, ferma, extremadament adherent, gens gastada, sense rastre de magnesi ni de restes d'escaladors. Res de brossa, no es veuen cantos polits, i la roca té un tacte boníssim. La paret és vertical amb alguns ressalts i petits desploms, i el tipus de preses és molt variat. Així que no podem esperar més, i ens posem a escalar de seguida. A les 9 hores passades del matí, hi comença a tocar el sol, però la roca on hi ha les vies encara són a l'ombra, per la qual cosa penso que l'orientació deu ser sud-oest, ja que no ens ha començat a tocar el sol de ple fins a mig matí. I tot i així no ha fet una calor excessiva.

Així doncs, això és el que hem fet:

(6) El helicóptero chafardero (6a, 20m): via amb una entrada de placa, i de seguida comença un diedre molt bonic, amb les assegurances una mica allunyades, però passos molt bonics i estètics. Bones preses en tot moment i una part final més tècnica. Molt recomanable.

(5) Delirium tremens (6a+, 20m): via just a l'esquerra de l'anterior, que m'ha semblat una mica rara, perquè hi trobem trams molt durs que no conjuguen amb la resta de la via. Aquest trams, que són bàsicament dos, es troben a la meitat de la via, i es poden evitar anant una mica per la dreta, quasi entrant a la via anterior. Per sort, els últims metres molt bons. Recomanable, però rara.

(8) Ringo (6a, 18m): via molt fàcil i bonica, amb una entrada de placa tombada una mica herbosa, un diedre a la meitat molt xulo, i un final amb unes panxes amb bona ganda. Molt recomanable.

(7) Simba (6b+, 18m): via a l'esquerra de l'anterior, que té dues panxes. La primera, que ja té posada una cinta amb un maillon, el xapatge de la qual es complica força perquè queda prou lluny, se supera amb un pas de bloc amb bones mans i pujar peus. La segona es troba més amunt i el podem passar bé amb un pas molt llarg i d'equilibri. Molt recomanable.

(4) Alivio de luto (6b+, 18m): via molt bona, la millor de les que he fet, gairebé tota de placa, amb un crux important a la meitat. La resta de la via és més fàcil, amb passos bonics i de col·locació. He fallat al primer intent en el pas dur, però després l'he tornar a provar i me l'he endut. Molt i molt recomanable.

I fins aquí el matí d'avui. Un lloc molt bo per escalar, petit però potent, i amb una roca excepcional. Val la pena a fer-hi una visita, ni que sigui.

Més fotos de la paret:

Resta de vies (d'esquerra a dreta):

(1) Entre Pinto y Valdemoro (6b+)
(2) Jardala (6c+)
(3) Wasabi (7a)

(9) Para Martina (IV+)

Via Adéu Espanya a Malanyeu

Via Adéu Espanya a la Paret del Devessó (Malanyeu, Berguedà)
V, 100m

12/10/17

En un dia com aquest, el millor que podíem fer era una escalada simbòlica, amb un rerefons diferent. I la millor opció que se'm va acudir va ser anar a Malanyeu a fer la via Adéu Espanya, per anar acomiadant-nos d'aquest Estat que ben aviat marxarà de les nostres vides. Així que li proposo a l'Olga i accepta molt motivada. Ella em diu que si anem ràpid potser tenim temps de fer una altra via: genial, hi ha una via a la paret que es diu Independència. Perfecte, dia rodó! Però finalment ho hem hagut de suspendre (per falta de temps).

Característiques i informació general

Oberta per Joan Baraldes i Toni Alarcón el 2014
Dificultat: V
Llargada: 100 metres
Equipament: equipada amb parabolts, ponts de roca i bagues savineres
Material necessari: 9 cintes exprés
Orientació: Sud
Grau d'exposició i compromís: Baix
Valoració: Bona
Temps emprat: 3:00 hores

Aparcament i aproximació: deixem el cotxe abans d'entrar al poble, al costat de la carretera, i abans del camp de futbol. Seguim carrer avall el camí fins a arribar a un mas particular, on hem d'agafar un corriol que surt cap a la dreta i amunt, i després seguir per l'esquerra, creuant abans un filat elèctric. Seguim el corriol després en descens, trobem un altre filat i seguim ara ja apropant-nos a la paret i en pocs metres de pujada ja som a peu de via.

Ressenyes

Ressenya d'Escalatroncs i d'El Col·leccionista de vies

Descripció de la via

La via té quatre tirades més aviat curtes (entre 20 i 30 metres), que es poden fer bastant ràpid, a mercè d'una bona roca amb moltes possibilitats diferents, en la qual has de triar la millor, i anar gaudint de la roca. La tirada més bona és la tercera, i la primera i la segona també són de bon veure, però la quarta és totalment de tràmit, que personalment hauria evitat, ja que està molt trencada. La via s'inicia just al davant d'un gran arbre, i les inicials a peu de paret estan quasi esborrades, com podeu veure a la foto.

1a tirada (V+, 30m): primera part fàcil, amb bones preses, i després lleugerament a l'esquerra per anar a buscar una llastra, amb algun passet més de mirar-s'ho, però fàcil. Reunió còmoda a sobre la llastra.

2a tirada (V, 25m): tirada que he trobat més "complicada" de totes, especialment uns metres més amunt de la reunió, en que no veia clar per on havia de seguir i me n'he anat a l'esquerra a una espècie de diedre. Després, abans de sortir per la repisa, he vist que l'últim parabolt estava prou lluny i he col·locat un alien que ha quedat molt bé en un forat, i després ja he xapat la savina i he sortit a la còmoda reunió en una repisa.

3a tirada (V, 20m): la curta tirada és vertical però amb infinitat de forats, placa molt entretinguda i fàcil, amb alguns ponts de roca, i després s'acaba i arribem a un gran balcó, amb una còmoda reunió.

4a tirada (V, 25m): aquesta última tirada no m'ha agradat gens, hi havia punts on la roca es veia molt solta i havia d'anar mirant que no es trenqués. Penso que es pot prescindir d'ell si penseu que no val la pena.

Arribem a la reunió, que per cert és una mica incòmode per recuperar la corda, ens fem una foto, bevem aigua (que fa calor), mengem alguna cosa i ens disposem a baixar a terra.

Descens: nosaltres l'hem fet en tres ràpels, des de la reunió-cim fins a la R3, d'aquesta a la R1 de la via Dels Senzills, i d'aquesta al terra, però penso (s'hauria de comprovar) que es podria baixar en dos ràpels, fent el primer directament fins a la R2 de la via Dels Senzills (40-50m?), i d'aquesta al terra (50-60m?). Amb dues cordes de 60m, evidentment.

Valoració general

La valoració que faig d'aquesta via és que és una via bona, no espectacular, però almenys els tres llargs inicials són bons, especialment el tercer. Roca típica d'aquesta zona, amb múltitud de forats i altres tipus de preses, que també ens dóna la possibilitat de reforçar o col·locar assegurances flotants enlloc de les fixes. Un lloc on val molt la pena venir i gaudir de la seva roca i dels seus paisatges.

Capgirem la història!

Esportiva a la Tonsura-Agulla del Senglar

Escalada esportiva a la zona de la Tonsura - Agulla del Senglar (Montserrat sud)

25/9/17

Avui li proposo a l'Alba d'anar a descobrir un lloc nou, que no coneixem cap dels dos. Es tracta de la zona de la Tonsura i l'Agulla del Senglar, un promontori de roques ben visible des del Bruc, i que queda per damunt del Clot del Boixar. Concretament, tinc ganes d'anar a la placa Hardcore, que em va cridar molt l'atenció arrel d'una foto vista a la guia de Montserrat sud. Una placa ben vertical i plana.. I ja sabeu com m'agraden les plaques així.. Així que calia buscar un dia que ja no fes tanta calor. I el vam trobar!

Per arribar-hi cal caminar una miqueta, la major part del temps en pujada, en total uns 35 minuts. Des del pàrquing, comú al del Clot del Boixar, cal seguir fins a la bassa quadrada, i aquí anar pel camí de l'esquerra, que seguirem amunt i després recte en direcció a la paret. Una mica abans d'arribar a la Tonsura es desvia un camí cap a la dreta, que ens durà a la placa. Les ressenyes, com sempre, a la guia de Montserrat Cara Sur.

La Tonsura i l'Agulla del Senglar, majestuoses, i la placa Hardcore, petita, al mig

Placa Hardcore

Aquesta placa fa goig des de lluny, tot i que es fa petita si la comparem amb les parets del seu voltant. Tan sols deu fer uns 20 metres d'ample, però el que és més important, en fa més de 30 d'alt, i les quatre vies de què disposa arriben fins als 33 metres ni més ni menys. I a més, totes elles són vies que jo valoro de molt recomanables, així que tenim gresca per estona! Totes les vies estan reequipades amb químics (no estaven prohibits a Montserrat?), i la distància entre ells és la correcta, tot i que la primera xapa es troba força amunt. L'orientació és sud-est.

Placa Hardcore, vista més de prop

Videoclip (6a): comencem per la via més fàcil, però no resulta precisament fàcil. La primera xapa està molt lluny, i cal anar amb peus de plom. Després apareix una roca fina, d'anar fent però a poc a poc, amb l'atenció posada als peus i a cada presa. No és un 6a fàcil, i ja veiem el que ens tocarà avui: placa fina montserratina. Tot i això, he arribat a dalt de tot. Molt recomanable.

Hardkore (6a+): seguim amb la de la dreta, una altra via de placa fina, però aquesta m'ha resultat més senzilla que l'anterior. Potser perquè ja estic posat de ple en el tema, o potser perquè té més bona presa en general, no ho sé. El cas és que ha anat sortint molt bé. Molt recomanable.

Espolón Xilum (6b): toca posar-se en el 6b, i de pet. L'entrada, una mica de bloc, i després escalada fina però aquest cop per esperó, que a mi personalment se'm fa un xic més complicat. Però tot i així ha anat sortint sense entrebancs, algun pas més de confiar i d'equilibri, però que es deixa fer. Emocionant. Molt recomanable.

Osos Jamarosos (6b): i finalment anem al de l'esquerra, a acabar la placa. Aquesta via, més que difícil, és complicada, perquè t'obliga a fer ziga-zagues, i hi ha un moment que et trobes tant a l'esquerra que pots aprofitar la paret de l'esquerra (com jo he fet), ja que el pas justament és molt fi. Tot i així ha anat sortint fins a la reunió, ben content. Molt recomanable.

Entre la placa Hardcore i la Tonsura

Com que ja hem acabat les quatre vies de la placa, i encara tenim ganes de gresca, anem una mica a l'esquerra, a un tros de paret que hi ha 4 vies, dues de  dures a la dreta (7a i 7b), i dues més fàcils a l'esquerra (6b i 6b+).

(14) sense nom (6b+, 22m): fet i fet, em poso en el 6b+, a veure si el trec, tot i que estic cansat (he escalat uns 130 metres ja). Començo bé, vaig fent, escalada fineta, i a la meitat se'm travessa un pas que no puc treure, no em surt, no trobo les mans. Em penjo i descanso. Després hi torno i em surt, trobant una mà ben amunt, i ja segueixo fins a la reunió, una mica més fàcil. Llàstima, però a la propera caurà. Molt recomanable.

Ja en tenim prou per avui, i déu n'hi dó! Bona jornada d'escalada fina montserratina, quin gaudi! I un plaer descobrir llocs nous de Montserrat. Fins a la propera!

Esportiva al Torrent del Misser

Escalada esportiva al Torrent del Misser (Montserrat)

23/9/17

El Torrent del Misser és una petita i tranquil·la zona de la cara sud de Montserrat entre el Clot de la Mònica i les parets de Collbató, on hi ha tant sols tres sectors amb diferents dificultats i amb una aproximació bastant curta, on hi trobarem un total de 36 vies. Les ressenyes es poden trobar a la guia de Montserrat Cara Sur. Per arribar-hi el més recomanable és deixar el cotxe a l'aparcament del carrer Graus de Collbató i agafar el camí en direcció al Clot de la Mònica. Uns 400 metres abans del camí d'accés a aquest sector trobem el del nostre, que s'endinsa al costat d'una riera seca i on trobarem marques blaves més endavant.

*Els números de les vies que marquem abans del nom corresponen amb el número de la guia del Luichy.

The Mama's and the Papa's esquerra

Petita placa amb dotze vies de baixa dificultat (cinquens majoritàriament), entre 10 i 30 metres, i orientades al sud completament.

(4) sense nom (V, 10m): comencem per aquesta, per equivocació. Curta i fàcil, i amb l'equipament una mica antic i rovellat. Recomanable.

(5) sense nom (V+, 30m): seguim amb aquesta, que és la que volíem fer. Més llarga i amb algun pas més duret, sobretot abans d'una de les panxes. Recomanable.

(9) Iaia iaia (6b, 20m): i anem cap a la dreta a fer aquesta altra via, amb la intenció de tibar més. La via és xula, però sembla que no he escalfat prou i estic en una mica baixa forma, perquè la panxa se'm resisteix i no trobo les preses correctes. Demano descansar i  m'ho miro una mica més. Després ho torno a provar i surt, però demana una tibadeta. Haurem de tornar a entrenar... Queda pendent. Recomanable.

Deixem aquesta paret per anar a la de la dreta a tibar una mica més.

The Mama's and the Papa's dreta

Diverses parets que complementen l'anterior, amb  una quinzena de vies, de més dificultat (6b's principalment) però més curtes, entre 10 i 23 metres. L'orientació és sud-oest, excepte les quatre últimes vies de la dreta, que són sud.

(7) sense nom (6b, 23m): hi tornem amb un altre 6b, que té un pas bastant dur una mica després de l'inici. No el veig d'entrada, així que em penjo i m'ho miro. Avui no és el meu dia. Però trobo una laterals bastant bons, i ho provo i em surt, i després finura d'anar fent. Un altre dia caurà. Molt recomanable.

(5) Mr. Danger (6b, 20m): pugem cap a la dreta per fer aquesta via, molt curta i amb poc tema. Algun pas aïllat més dur, però és que gairebé no dóna temps a posar-se en matèria. Surt sense gaires problemes. Recomanable.

(9) Llunàtics (6b, 15m): tornem més avall i fem aquesta altra, que es veu xula. L'inici és una placa fàcil, i quan comença el petit desplom apareix un festival de foradots per fruir, un cop es torna a posar vertical s'acaben i la via gairebé també, així que la diversió dura poc. Molt recomanable.

(14) sense nom (6b, 23m): encara en tinc més ganes, i demano que m'assegurin per fer aquesta via que hi ha a la dreta de tot. Des de baix no sembla gran cosa, i de fet no és gens cosa. Només té l'entrada, en que t'has de col·locar cap a l'esquerra després de la gran obertura, i la resta és una grimpada sense gens de color i amb xapes antigues i allunyades. Gens recomanable.

Així que plego, amb un matí bastant aprofitat, tornant a poc a poc a l'hàbit dels 6b's. El més interessant del petit sector es troba a la part dreta, sens dubte.

Viatge a l'illa de Còrsega

Corsica: el paradís de la roca i les muntanyes

Després de l'estiu tenia uns dies de "vacances", així que vam planejar un viatge a Còrsega, illa que tenia moltes ganes de visitar, i que m'havien recomanat molt. Després de mirar algunes cròniques a Internet vaig veure que hi havia molta roca, i va ser proposar-ho a la Laura i endavant!

Es pot dir que Còrsega és una veritable muntanya dins la mar Mediterrània, amb una extensió de 8.748 km², situada en latituds sensiblement idèntiques a les dels Pirineus, i per tant amb una geografia i un clima molt semblants. Té una població d'uns 300.000 habitants. La capital històrica i cultural és Corti, seu de l'antic parlament i de la universitat; la ciutat més gran i capital política és Aiacciu, seu de l'assemblea regional; i la segona ciutat i capital econòmica és Bastia. Altres ciutats importants són Calvi, Bunifaziu i Portu-Vecchjiu.

La bandera de Còrsega (que té un origen relacionat amb l’estat català medieval) representa un cap de sarraí de color negre portant un mocador blanc sobre els ulls, tot sobre un fons blanc. Prèviament, el mocador cobria els ulls, però Pasquale di Paoli va moure el mocador per sobre els ulls per simbolitzar l'alliberament del poble cors. Malauradament, però, el poble cors encara no és lliure, i segueix sota domini francès.

Per fer aquest viatge, hem utilitzat la guia d'escalada esportiva Falaises de Corse, i concretament la seva edició de febrer de 2015. Ens ha anat molt bé, i una cosa molt interessant és que les actualitzacions després de la seva publicació les podeu trobar a Internet.

Vam planificar 10 dies de viatge, i després de trobar la guia d'escalada esportiva, vam anar seleccionant els sectors que volíem visitar, per diferents motius: graduació de les vies, tipus de roca, quantitat de vies, ubicació, i altres motius. Així vam determinar una mica el recorregut aproximat a seguir, que podeu veure al mapa de sota.

Recorregut aproximat que hem fet, i escoles visitades

I a continuació faré una descripció de les escoles que hem visitat, sense entrar en detall, per qüestions d'extensió, de les vies fetes:

Cap de Còrsega - Bastia - Erbalunga: Sector e Torre

Un cop arribem amb el ferri a Bastia, després de descansar una mica, ens acostem a aquest petit sector amb unes 11 vies o més, sobretot per conèixer el tipus de roca que té, que és esquist (o pissarra), el qual no coneixem en el món de l'escalada. Ofereix unes vies verticals i amb petites panxes i desploms, en general amb bon canto, i sobretot regletes planes de diferents mides, alguns forats i també algunes fissures. Les vies tenen entre 20 i 30 metres d'alçada, i la paret està orientada al nord. L'aproximació és curta, uns 10 minuts màxim. Si deixem el cotxe a l'aparcament del mirador (el més recomanable), cal tornar enrere i entrar per un sender en ascens que té una senyal de propietat privada o quelcom així. Un bon sector per passar-hi una bona estona, ens ha agradat força, i la graduació és correcta.

Balagne - Bonifatu - Sector Melaghja: via Canistrelli (6a, 100m)

El segon dia decidim fer una via llarga, en aquest espectacular racó de muntanyes esculpides pel vent i els canvis de temperatura que originen els famosos tafonis. Escollim la via Canistrelli (que encara no sabem què vol dir, però més endavant ens n'adonarem ràpidament) perquè és bastant recomanada, i el grau entra dins les nostres possibilitats. Una via de quatre llargs entre el V i el 6a, on el més difícil de la via per mi ha estat un pas d'adherència a la meitat de la segona tirada. La resta de la via són passos d'adherència fàcil, fissures i tafonis, i una placa vertical estupenda al tercer llarg. Per tornar a terra us recomanem fer dos ràpels, des del cim fins a la segona reunió, i d'aquesta al terra (necessitareu cordes dobles de 60m). Compte amb el primer ràpel, nosaltres vam tenir un petit accident. La via és molt bonica, i permet gaudir d'aquesta roca i d'aquest entorn en una escalada agradable, variada i prou ràpida. Si aneu molt bé de temps potser podreu fer una altra via i tot.

Recuperant la segona tirada

   Iniciant la placa fissurada de la tercera tirada    Iniciant l'espectacular quarta tirada de tafonis

Després d'acabar la via, seguim el peu de paret i per sorpresa nostra trobem un idíl·lic gorg només per a nosaltres, i aprofitem per fer un banyet. També descobrim, just abans del gorg, un sector d'esportiva, amb unes quantes vies.

 

Petit sector d'esportiva just abans del gorg

Portu: Sector de la platja

L'endemà ens despertem a prop de Portu, i al matí anem a visitar les famoses Calanches de Piana, impressionants. A la tarda anem fins a la platja de Portu, on hi ha un sector d'esportiva molt xulo, just al costat del mar. El sector té gairebé unes 30 vies, de tots els graus i gustos, des del IV+ fins al 7a+. L'escalada és sobre granit, en una paret vertical i lleugerament tombada, i les vies tenen una alçada màxima de 15 metres, però són molt bones i variades, i ben equipades, i l'orientació és nord. Podeu veure les ressenyes actualitzades aquí. L'aproximació és gairebé nul·la, ja que podeu aparcar abans d'arribar a la platja. En aquest indret podeu escalar mentre us feu un bany (si fa bona mar), i escalar amb els esquitxos d'aquest. Una bona jornada, on he tret la meva part més fanàtica fent fins a onze vies, entre el V+ i el 6c.

Centre de Corsica - Capuralinu: Sector Bulinu

Porcs en llibertat que podem trobar al costat mateix de la carretera

Deixem la costa i anem cap al centre de l'illa, una mica més amunt de Corti. Al petit poble de Capuralinu hi ha diversos sectors d'escalada esportiva. Un d'ells és el de Bulinu, aquest cop de roca calcària a la qual estem tan acostumats (calcari gris), amb unes 34 vies entre els 20 i els 30 metres, en escalada en paret vertical i amb alguns desploms, i orientació sud-oest. Avui ens ha fet força calor, així que ens ha tocat suar. Els graus es troben entre el V+ i el 7b+, amb predominança dels cinquens i els sisens. Vies on trobem forats, fissures i regletes, amb graduacions una mica ajustades i alguna via més a bloc. També hi trobem alguna via de diversos llargs. L'escalada ens ha agradat, però tampoc és res fora de lloc al que estem acostumats. Compte amb l'aproximació, cal travessar la tanca que hi ha i pujar pel corriol que va cap a l'esquerra. Un cop a la via del tren cal seguir pel camí tot travessant una tanca i seguir una mica en tendència a la dreta, fins a trobar el bloc A Torra (amb una construcció a sobre) i el sector es troba anant cap a la dreta.

Sector Bulinu

Entremig dels dos sectors principals també hi ha un bloc (A Torra) amb nou vies:

I aquí podem veure el sector Fratericinu, amb diferents subsectors:

Corti - Vall de Restonica - Sorbellu: Sector U Fiancu / Pyramide

Finalment arribem al cor de Còrsega, un dels llocs imprescindibles d'aquesta illa, per les seves muntanyes espectaculars, els seus llacs increïbles a més de dos mil metres, el seu cel blau i els seus rius i gorgs cristal·lins. Si no has estat a Restonica és com si no haguessis estat a Còrsega. Així doncs, no ens hem perdut la fantàstica excursió fins als llacs de Melo i de Capitelo, que hem fet durant el matí.

I a la tarda hem anat a escalar al sector Sorbellu. El més complicat, però, ha estat trobar el pàrquing i el camí d'aproximació, ja que no és un pàrquing gens ampli ni clar. A la foto de sota podeu veure per on s'entra. Després cal anar pujant, seguint les fites, durant una bona estona, fins que el camí es desvia clarament cap a la dreta, per anar a buscar els subsectors U Fiancu / Pyramide.

Paret de granit orientada al sud amb una vintena de vies, d'uns 25 metres d'alçada la més alta, i vies molt verticals i lleugerament desplomades, amb formacions irregulars, tafonis, etc, amb diferents tipus de preses, i bastants passos a bloc. Ens ha semblat prou difícil pel grau i també per les expansions una mica allunyades. Escalada força aèria, psicològica però divertida i fanàtica, amb alguns regals en forma de tafonis, però amb el grau una mica apretat, entre el V+ i el 6c+.

Esquerra: Fent la via Totem (V+) i dreta: fent la via G8 an 2001 (V+)

Corti - Vall de Restonica - L'Ortale: Sector Stella / Luna

No n'hem tingut prou amb la roca de Restonica, així que ens quedem un altre dia i anem a visitar el sector L'Ortale, que té una paret de granit orientada al sud amb una desena de vies d'iniciació (entre el IV i el 6c), amb predomini dels quarts i els cinquens. Vies de placa amb bona presa en general, i algun pas aïllat més dur o a bloc. Vies de màxim 15 metres d'alt, ben assegurades i força lògiques, malgrat alguna excepció (Stella, 6a).

Ben contents amb l'escalada, i aprofitant que fa calor, ens n'anem a refrescar-nos a un gorg que hi ha just a sota del pàrquing. Un goig!

Aiacciu: Sector Barbicaghja

Seguim el nostre periple per aquesta increïble illa, i el camí ens porta altre cop a la costa, i concretament fins al cap que hi ha passat Aiacciu, el Tour de la Parata. La idea era contemplar la famosa posta de sol a les illes Sanguinàries, que diuen que les taca de roig (d'aquí el seu nom), però justament avui el cel estava completament cobert de núvols, així que ens hem quedat amb les ganes. Les vistes a les illes i la torre són molt boniques, però, i val la pena fer-hi la volta.

L'endemà anem cap al sector Barbicaghja, una espectacular torre de granit amb unes formes de pel·lícula. La paret és una formació rocosa composta per dues torres principals, amb una orientació que va d'oest a est, passant pel sud. Hi trobem gairebé una trentena de vies, entre el 5a i el 7b, però principalment cinquens i sisens, amb una alçada màxima de 35 metres, i una paret entre lleugerament tombada i vertical. L'escalada és ben variada, des de vies tombades amb canto i poc canto, fins a vies d'adherència, fissures, tafonis, petits desploms, etc. L'equipament és molt bo, i algunes vies tenen el nom escrit a peu de via en un tros de fusta. A nosaltres ens ha agradat molt el lloc, tant per l'escalada com per les vistes al mar i a les illes Sanguinàries. L'aproximació és senzilla, però una mica llarga i ascendent. Per sort, podeu trobar les ressenyes aquí.

Tàravu: Col de la Tana

 

Baixem cap a la zona de Tàravu, passant per bonics i petits pobles, i l'endemà de dormir al càmping I Suvari (que per cert us recomano molt), a Petreto-Bichisano (Pitretu Bicchisgia), anem cap a la zona de Col de la Tana. Les roques són just al costat de la carretera, i des del cotxe ja veiem les espectaculars formacions rocoses, per al pur gaudi de la vista i de l'escalada. La gran roca de granit té gairebé una trentena de vies, entre lleugerament tombades i verticals, entre el III i el 6b+, i trobem tant vies esportives com vies de diversos llargs. Les primeres tenen una alçada màxima de 35 metres, i les segones arriben fins als 100 metres aproximadament. La paret forma una gran U, cosa que ens ofereix orientacions des de l'oest fins a l'est. Nosaltres hem començat fent algunes vies esportives a la part dreta (est), i són prou bones, alguna una mica difícil pel grau, però acceptables. La roca és genial, amb formacions de tafonis molt divertides, i colors increïbles.

Després d'unes quantes vies hem menjat alguna cosa i ens n'hem anat cap a l'esquerra a fer la via llarga L'arête de Zirubia, una via molt fàcil (màxim IV+/V), que arriba fins a dalt de tot del gran totxo. Nosaltres hem empalmat la primera i segona tirades, en 55 metres, i les altres tres també, uns 45 metres. És a dir, en dues tirades ens hem plantat a dalt. Per fer-ho, però, necessitareu moltes cintes llargues i molt llargues (cinta-baga), i tot i així hi pot haver molt de fregament. L'última part de la via és una mica confosa: després d'arribar a una gran repisa la via continua per l'esquerra, just al costat d'un arbre. A la reunió cimera hi ha una vista impressionant, i es veuen les agulles de Bavella, espectacular. La baixada es pot fer en dos ràpels d'uns 50 metres cadascun.

Grand Sud - Bavella: Murzella

L'últim dia d'escalada el teníem reservat per un lloc dels imprescindibles: Bavella. Una gran zona plena d'agulles i roques per tot arreu, en un ambient de muntanya a més de mil metres, que és un dels espais naturals més visitats de l'illa. Hi ha diversos sectors d'escalada esportiva, així com infinitat de vies llargues. Nosaltres hem triat el sector Murzella, per ser un dels més recomanats. Hi ha una trentena de vies, entre el V+ i el 7a+, però amb predomini dels sisens. L'alçada màxima de les vies és de 30 metres, i algunes d'elles tenen segons llargs, normalment de grau més alt. Roca granítica molt bona, vertical i orientada al sud. Hem començat a fer algunes vies, i quan en portàvem quatre ha començat a ploure i he hagut d'acabar plovent la via que havia començat. Després d'aixoplugar-nos la cosa no ha parat, així que ens n'hem hagut d'anar...quina llàstima! Però segur que és un senyal que ens diu que hem de tornar a aquesta preciosa illa!

A l'esquerra veiem els sectors d'escalada esportiva

Sector Murzella

Sargantanes autòctones de cua verda

A Bavella també hi ha un Cavall Bernat!!

I fins aquí arriba el nostre viatge a l'illa de Còrsega. Un indret que ens ha encantat, per la seva bellesa natural: les muntanyes, els boscos, el mar, la roca, els rius i els gorgs, per la tranquil·litat que s'hi respira, etc. I pel que fa a l'escalada, personalment, la majoria de sectors on hem escalat m'han agradat, el granit és de molt bona qualitat, i l'espectacularitat de les formes ja de per si sola val la pena. El que no hem tastat tant en aquests dies han estat les vies llargues, però això mereix un altre viatge a part! En definitiva, visitar aquesta gran illa és una molt bona recomanació, així que ja us ho podeu apuntar a la llista!

Salute!