Viatge als Ecrins

 Els Ecrins i els seus voltants

Aquest estiu hem fet un viatge al Parc Nacional dels Escrinhs (també Écrins), que està situat a la zona dels Alps francesos, i està considerat Parc europeu d'alta muntanya. El seu punt més alt és la Barra dels Écrins, de 4.102 m d'altitud. La idea del viatge, d'aproximadament 16 dies, era fer vies llargues i excursions a llocs emblemàtics.

Volta que hem fet pels Écrins

Via Brazil a Quiquillon est (Orpierre/Aurpèira) - 200m, 6a

De camí al nostre destí principal, vam parar a la zona d'Orpierre a tastar la roca d'aquesta zona, a la paret de Quiquillon hi ha unes quantes vies, de roca calcària i uns 150-200m. Paret orientada a l'est, amb ombra a partir de les 15 h, la via Brazil està completament equipada i la única dificultat és seguir el seu recorregut, ja que hi ha altres vies al costat o que la creuen. La baixada es fa caminant per darrere la muntanya. Ens va agradar força.

Ressenya d'Antxpavil

Via Ecrins Total a La Poire (Ailefroide) - 225m, V+

La nostra primera destinació principal és Ailefroide, una vall envoltada de muntanyes al mig dels Écrins, que és un paradís de l'escalada, ja que s'hi pot fer via llarga, esportiva i bloc. També moltes excursions, sobretot per anar a diferents glaceres. Nosaltres vam triar aquesta via per començar, de roca granítica, força variada i amb un parell de tirades més difícils que les altres. La paret està orientada a l'est, amb ombra a partir de les 15 h aproximadament, i la via completament equipada, només cal dur les cintes exprés.

Ressenya d'Eskalatzencas

Caminada al refugi de Séle

Vam anar fins al refugi de Sélé, des d'Ailefroide mateix, i després vam seguir una mica més amunt per veure de més a prop la glacera, que té algunes coves de gel. Hi ha un tram aeri equipat amb cable, i tot el paisatge és molt bonic. En total són uns 19 km.

Via Little Palavar a Première Pointe de Palavar (Ailefroide) - 280m, V+

La intenció inicial era fer la via Palavar-les-Flots, però degut a la calor i la llargada de la via, vam optar per fer la via alternativa que ja teniem pensada, i penso que va ser una gran decisió. Aquesta via em va encantar (potser la millor del viatge) perquè és molt variada: té plaques d'adherència, té passos de panxeta, té placa amb regletes, té un tram d'esperó. En definitiva, una petita joia. La paret és de granit i està orientada al sud, té sol pràcticament tot el dia, la via completament equipada, i es baixa rapelant. Nosaltres vam escalar fins a la R7, abans d'arribar a la reunió-cim, i així ens vam estalviar un rapel. Atenció en el 3r rapel (2n nostre), ja que la ressenya sembla que s'hagi d'anar a buscar en tendència a l'esquerra i no és així, sinó recte i més aviat en tendència a la dreta.

Ressenya d'Antxpavil

Caminada fins a la glacera Blanc

Sortint de Pré de Madame Carle, ens dirigim  al refugi de la glacera Blanc, al vessant nord de la Barra dels Écrins, i d'aquest pugem una mica més per veure més de prop aquesta glacera tan imponent, que es va desfent inexorablement amb les altes temperatures. Aproximadament uns 13 km en total, i uns paisatges altra vegada impressionants.

Briançon

Aprofitem que ens donem un dia de descans per visitar la bonica ciutat de Briançon (la segona ciutat més alta d'Europa), a 1.350 m, que té nombroses edificacions i altres construccions catalogades com a monuments històrics. El seu nucli urbà val molt la pena una visita.

Via Spigolo Boccalatte a la Tour Germaine (Vallée Etroite/Valle Stretta) - 250m, V

Ens dirigim a la Torre Germana de la Vall Estreta (això és França o és Itàlia?), per ascendir a aquesta bonica agulla, per la qual s'accedeix escalant prèviament la seva agulla germana petita Tour Gervasutti. Escalada clàssica amb poques assegurances, però tampoc cal posar gaire cosa, em sembla que amb 6 cintes en vam tenir prou. Roca calcària i paret orientada al sud-oest, diuen que l'ambient sembla dolomític, i es baixa fent un rapel una mica difícil de trobar i després baixant per tartera. Una via bonica d'estil love climbing.

Ressenya d'Antxpavil

Caminada a l'Aiguille Rouge

Seguim a la Vall Estreta i anem a pujar a l'Agulla Roja, des de les Granges de la vall, un camí ben frondós fins al col des Thures, i després pujada fins al cim de l'agulla. Molt bones vistes des d'aquí a tota la vall i l'altra banda. Tornada pel mateix lloc, en total uns 13 km.

Via de l'Eperon a Pointe Buffère (Col de Buffère) - 250m, V

Anem cap a una altra banda, també a la zona de Névache, en un indret solitari i alpí, on ens trobem aquesta muntanya de roca quarsita, el cim de la qual està a 2.742 m d'altitud. Fem una via ben fàcil, poc equipada però tampoc cal posar gaire cosa (com a molt 6 o 7 cintes), que segueix per la seva esquerra un marcat i aeri esperó. Paisatges de muntanya per gaudir i no patir. El descens es pot fer desgrimpant un tram i després per una vira.

Ressenya d'Antxpavil

Caminada pel Plateau d'Emparis

Anem a la zona de la Grave, tornem a entrar als Écrins, on fem una excursió circular molt bonica on podem divisar ben d'aprop el vessant nord de les glaceres de la Meije. Fem una volta, passant pel llac Lérié i el llac Noir, i tornant pel coll de Souchet. En total uns 18 km.

Normal a l'Agulla Dibona - 138m, IV

Donem la volta a la Meije i anem al petit poble de Les Étages, per pujar fins al refugi de Soreiller. Una mica més d'11 quilòmetres, i 1.264m de desnivell positiu, en unes 2:30 o 3 hores. Fem nit al refugi i l'endemà ascendim a l'esvelta agulla per la seva via més antiga i més fàcil, la Normal. Està poc equipada però tampoc hem posat gaire cosa, i després d'arribar al seu cim a 3.131 m d'alçada, baixem a dinar. Molt bon ambient i molts escaladors. Per fer la via, podria ser recomanable arribar-hi per la voie du Nain (cara est).

Ressenya de Vagabundo de las Estrellas

 

Via Pujolidal a la Tête de la Maye (La Bérarde) - 300m, V+

Seguim la carretera endinsant-nos a la vall per arribar a La Bérarde, un lloc envoltat de muntanyes i molt tranquil, amb tots els serveis necessaris (excepte supermercat). M'ha agradat més que Ailefroide, ple de gent i sense possibilitat de fer camping car. El nostre objectiu és la via Pujolidal, de roca granítica, completament equipada, i això sí, molt concorreguda. Encarada al sud, té un recorregut molt bonic i evident, amb llargs força variats de plaques d'adherència i també algunes verticals. Unes bones vistes al poble i a les glaceres properes. I el millor, baixada caminant.

Ressenya d'Antxpavil

Escalada esportiva a L'Éboulis (La Bérarde)

L'últim dia decidim quedar-nos a la Bérarde i anar a un sector d'esportiva que està orientat al sud-oest i al matí queda a l'ombra. L'aproximació és bastant infernal, perquè no hi ha camí pròpiament dit, tot i que està marcat amb fites, però bàsicament és pujant per pedregots i matolls. Des de baix el sector no pintava gaire bé, però un cop ens hi posem la roca i les vies són millors del que ens pensàvem. Escalada vertical per regletes principalment. Hem fet algunes vies del costat esquerre (V's i 6a's), i el costat dret, que té sol a mig matí, està completament impracticable per la presència de vegetació.

De tornada volíem parar a Grenoble per fer-hi una visita, però ens va fer enrere la pluja i el fet que havíem llegit que era molt possible que t'obrissin la furgo/caravana mentre visitaves la ciutat, així que vam anar baixant i vam parar a Nimes. Una ciutat d'època romana que ens va agradar i sorprendre, amb uns edificis romans com són un temple (La Maison Carée), un amfiteatre (Arena), el temple de Diana, i la torre Magna, i també ens van agradar molt els Jardins de la Fontaine.

I fins aquí el nostre viatge, curt però intens, on hem fet un munt de coses: ens hem torrat les cames, braços i coll, hem contemplat paisatges espectaculars, ens hem meravellat amb la imatge imponent de les glaceres, ens hem banyat en rius gelats, hem sopat una pizza a Itàlia, i hem endrapat gelats de gust. Fins al proper viatge!

*Menció i agraïments especials al blog kutrescaladors k pa team (antxpavil.blogspot.com) d'on he tret la majoria de ressenyes i informació per fer les vies. Moltes gràcies!

Viatge a Cantàbria

Viatge a Cantàbria

Viatge amb el Situ i el Bertu uns dies a escalar. Teníem diferents opcions en ment, però finalment la guanyadora va ser anar a la serralada cantàbrica. Allà teníem diverses possibilitats per escalar, i la previsió meteorològica era molt bona. La majoria de sectors que vam trobar gràcies a la guia Dónde escalar (edició 2014) de Desnivel estaven orientats al sud-oest, i per tant la intenció era escalar majoritàriament pel matí i evitar el sol. Però un cop allà vam veure que els matins eren molt assolellats i calorosos, i en canvi les tardes eren ennuvolades i més fresques, així que vam escalar més a gust a la tarda.

Dissabte - Los Cantos, Suances, Santander

De camí cap al Desfiladero de La Hermida parem a escalar en aquest petit sector, molt a prop de Santander. Una paret amb diferents parts, orientades majoritàriament a l'est i el sud-est, però amb força trams de peu de via a l'ombra. Vies curtes i amb algun pas més explosiu, en una roca de gres força particular, una mica rentada en alguns punts. Vies de placa i amb desploms. L'aproximació és mínima, ja que el cotxe es deixa en un pàrquing força gran just a sota de les parets.

Trobem croquis i informació del sector, així com informació de la ubicació al bloc Los Cantos Climbing, i també un altre croquis al bloc El Paso Clave. Gràcies!

He fet les següents vies:
Alpina (V): entrada a bloc seguida de canto i un altre pas de bloc a la meitat. EaV.
K2 aventura (V+/6a): diedre fàcil i sortida de panxa amb bona presa. EaV.
El seis A (6a): esperó fàcil i sortida de desplom amb degotall enorme. EaV.
La placa (6b/+): placa molt fina, sobretot a la meitat, i polida. Dura. EaV.
El cuchillo (6a+): via bastant rara d'escalar, que recorre un esperó. EaV.
Variante del Cuchillo (6c): placa fàcil amb un pas molt llarg a bloc. EaF.
Black-Anoz (6c): placa amb poca presa i polida en general, m'ha semblat dura. No E.

A la via El seis A

Diumenge - El Salmón, Desfiladero de La Hermida

Avui arribem a La Hermida, teníem intenció d'anar a escalar a un sector suposadament orientat al nord, los Zaborros de los Llanos, però arribem aquí i veiem l'ambient i decidim quedar-nos. Aparquem al poble i optem per anar a escalar al sector El Salmón, a un quilòmetre caminant del poble, per la carretera, i creuem el pont per anar cap al sector, visible des de la carretera. Hi trobem una trentena de vies, amb alçades entre els 15 i els 35 metres, des de 6b a 7b. Vies verticals o amb desploms, de roca calcària, amb varietat de preses i que ofereix una escalada molt entretinguda i fanàtica. Només ens hem creuat amb una cordada. Orientació sud-sud-oest.

Trobem croquis de les vies al bloc del guia de muntanya Fernando Zamora Valcarce, i també informació diversa a aquest web. També trobem les ressenyes a la guia Roca Verde i la concreta del Desfiladero.

He fet les següents vies:
Polivalente (6b, 19m): placa amb força canto, excepte un pas a la meitat. EaV.
Bejes (6b/+, 19m): via física i mantinguda, a la vegada que tècnica de cames. EaV.
Fisura del tendón (6b+/6c, 26m): llarga i variada, amb final molt dur de fissura. EaV.
La Cuadrona (6b, 21m): placa lleugerament desplomada amb canto i divertida. EaV.

Dilluns - Urdón, Desfiladero de La Hermida

L'endemà seguim al mateix lloc, però canviem de sector. Anem a l'Urdón, a dos quilòmetres de La Hermida, anant cap a Panes. Hi ha llocs per aparcar al costat de la carretera i de la central elèctrica, i el sector es veu imponent des de baix. Arribem a mig matí i ja hi ha forces cordades. Sector amb més de trenta vies, entre el V+ i el 8a, però amb predomini de sisens alts i setens. Vies verticals però sobretot desplomades, de roca calcària molt bona. Orientació sud/sud-oest.

Trobem croquis del sector al mateix bloc abans mencionat, així com a les guies també anomenades.

He fet les següents vies:
El pájaro momificado (6b, 30m): via molt llarga on tot el tomàquet està al final. EaV.
Nº 28 (6b, 17m): curteta i amb un pas més dur i llarg a la meitat, divertida. EaV.
Nº 8 (6c/+, 30m): diedre desplomat i diagonal amb paret llisa a la dreta, tècnica, física i mantinguda. EaV.
Nº 11 (6b+, 25m): placa amb força canto, amb passos més fins, divertida. EaV.

A la via Nº 8

Dimarts - Bejes

El Manu ens parla d'aquest sector, que és relativament nou, i que posseeix una roca molt bona i quasi verge. Així que l'endemà decidim anar cap allà. Hem dormit a un gran aparcament al costat de la carretera, abans d'arribar al poble, i s'hi està molt tranquil. El sector d'escalada es divideix en dos. Per una banda, Bejes Placas, a la part dreta de la paret, amb una quinzena de vies, majoritàriament verticals i de graus baixos (cinquens i sisens), amb molt de canto. Per l'altra banda, la part Bejes Pueblo, a l'esquerra, just a sobre del poble, amb set vies verticals i una mica desplomades, entre el 6a+ i el 7a. Orientació sud/sud-oest.

Trobem les ressenyes únicament a la guia Roca Verde, abans mencionada. No hem trobat cap croquis a Internet.

He fet les següents vies a Bejes Placas:
Llauma (IV), Milar (V), Pajolar (V+), Panizales (V+), Espenillas (V+), El Caleru (6a), El cabeza (6a/+) i La basná (6a+). Les millors les dues últimes, amb diferència.

He fet les següents vies a Bejes Pueblo:
Matañana (6c, 30m): via amb tres panxes successives, la més difícil la 1a, amb pas físic i tècnic. EaV.
Seiguera (7a, 32m): via molt llarga i variada, lleugerament desplomada, amb xorrera, pas tècnic i físic, i algun pas més llarg més amunt Ea2n.

Dimecres - El Sorval, Bejes

L'últim dia de la nostra aventura, decidim aprofitar el poc temps que tenim al matí per escalar una mica en aquest petit sector que té únicament sis vies, totes elles tombades i que ofereix una escalada en adherència principalment, amb graus baixos, tot quarts i un cinquè. El sector es troba tocant a la carretera. Practiquem aquesta tècnica d'escalada en tres vies, i comprovem que l'adherència d'aquest calcari és molt bona. Orientació nord/nord-est.

Les ressenyes, com sempre a la guia Roca Verde, i també trobem una referència en aquest bloc.

I fins aquí arriba el nostre viatge d'aquest estiu, molt contents i feliços, però una mica tristos també de tornar a casa, tot i que també en tenim ganes. El que és segur que en un moment o altre tornarem per aquestes terres, jo amb moltes ganes de fer via llarga. I ens retrobarem, Manu!

Viatge a l'illa de Còrsega

Corsica: el paradís de la roca i les muntanyes

Després de l'estiu tenia uns dies de "vacances", així que vam planejar un viatge a Còrsega, illa que tenia moltes ganes de visitar, i que m'havien recomanat molt. Després de mirar algunes cròniques a Internet vaig veure que hi havia molta roca, i va ser proposar-ho a la Laura i endavant!

Es pot dir que Còrsega és una veritable muntanya dins la mar Mediterrània, amb una extensió de 8.748 km², situada en latituds sensiblement idèntiques a les dels Pirineus, i per tant amb una geografia i un clima molt semblants. Té una població d'uns 300.000 habitants. La capital històrica i cultural és Corti, seu de l'antic parlament i de la universitat; la ciutat més gran i capital política és Aiacciu, seu de l'assemblea regional; i la segona ciutat i capital econòmica és Bastia. Altres ciutats importants són Calvi, Bunifaziu i Portu-Vecchjiu.

La bandera de Còrsega (que té un origen relacionat amb l’estat català medieval) representa un cap de sarraí de color negre portant un mocador blanc sobre els ulls, tot sobre un fons blanc. Prèviament, el mocador cobria els ulls, però Pasquale di Paoli va moure el mocador per sobre els ulls per simbolitzar l'alliberament del poble cors. Malauradament, però, el poble cors encara no és lliure, i segueix sota domini francès.

Per fer aquest viatge, hem utilitzat la guia d'escalada esportiva Falaises de Corse, i concretament la seva edició de febrer de 2015. Ens ha anat molt bé, i una cosa molt interessant és que les actualitzacions després de la seva publicació les podeu trobar a Internet.

Vam planificar 10 dies de viatge, i després de trobar la guia d'escalada esportiva, vam anar seleccionant els sectors que volíem visitar, per diferents motius: graduació de les vies, tipus de roca, quantitat de vies, ubicació, i altres motius. Així vam determinar una mica el recorregut aproximat a seguir, que podeu veure al mapa de sota.

Recorregut aproximat que hem fet, i escoles visitades

I a continuació faré una descripció de les escoles que hem visitat, sense entrar en detall, per qüestions d'extensió, de les vies fetes:

Cap de Còrsega - Bastia - Erbalunga: Sector e Torre

Un cop arribem amb el ferri a Bastia, després de descansar una mica, ens acostem a aquest petit sector amb unes 11 vies o més, sobretot per conèixer el tipus de roca que té, que és esquist (o pissarra), el qual no coneixem en el món de l'escalada. Ofereix unes vies verticals i amb petites panxes i desploms, en general amb bon canto, i sobretot regletes planes de diferents mides, alguns forats i també algunes fissures. Les vies tenen entre 20 i 30 metres d'alçada, i la paret està orientada al nord. L'aproximació és curta, uns 10 minuts màxim. Si deixem el cotxe a l'aparcament del mirador (el més recomanable), cal tornar enrere i entrar per un sender en ascens que té una senyal de propietat privada o quelcom així. Un bon sector per passar-hi una bona estona, ens ha agradat força, i la graduació és correcta.

Balagne - Bonifatu - Sector Melaghja: via Canistrelli (6a, 100m)

El segon dia decidim fer una via llarga, en aquest espectacular racó de muntanyes esculpides pel vent i els canvis de temperatura que originen els famosos tafonis. Escollim la via Canistrelli (que encara no sabem què vol dir, però més endavant ens n'adonarem ràpidament) perquè és bastant recomanada, i el grau entra dins les nostres possibilitats. Una via de quatre llargs entre el V i el 6a, on el més difícil de la via per mi ha estat un pas d'adherència a la meitat de la segona tirada. La resta de la via són passos d'adherència fàcil, fissures i tafonis, i una placa vertical estupenda al tercer llarg. Per tornar a terra us recomanem fer dos ràpels, des del cim fins a la segona reunió, i d'aquesta al terra (necessitareu cordes dobles de 60m). Compte amb el primer ràpel, nosaltres vam tenir un petit accident. La via és molt bonica, i permet gaudir d'aquesta roca i d'aquest entorn en una escalada agradable, variada i prou ràpida. Si aneu molt bé de temps potser podreu fer una altra via i tot.

Recuperant la segona tirada

   Iniciant la placa fissurada de la tercera tirada    Iniciant l'espectacular quarta tirada de tafonis

Després d'acabar la via, seguim el peu de paret i per sorpresa nostra trobem un idíl·lic gorg només per a nosaltres, i aprofitem per fer un banyet. També descobrim, just abans del gorg, un sector d'esportiva, amb unes quantes vies.

 

Petit sector d'esportiva just abans del gorg

Portu: Sector de la platja

L'endemà ens despertem a prop de Portu, i al matí anem a visitar les famoses Calanches de Piana, impressionants. A la tarda anem fins a la platja de Portu, on hi ha un sector d'esportiva molt xulo, just al costat del mar. El sector té gairebé unes 30 vies, de tots els graus i gustos, des del IV+ fins al 7a+. L'escalada és sobre granit, en una paret vertical i lleugerament tombada, i les vies tenen una alçada màxima de 15 metres, però són molt bones i variades, i ben equipades, i l'orientació és nord. Podeu veure les ressenyes actualitzades aquí. L'aproximació és gairebé nul·la, ja que podeu aparcar abans d'arribar a la platja. En aquest indret podeu escalar mentre us feu un bany (si fa bona mar), i escalar amb els esquitxos d'aquest. Una bona jornada, on he tret la meva part més fanàtica fent fins a onze vies, entre el V+ i el 6c.

Centre de Corsica - Capuralinu: Sector Bulinu

Porcs en llibertat que podem trobar al costat mateix de la carretera

Deixem la costa i anem cap al centre de l'illa, una mica més amunt de Corti. Al petit poble de Capuralinu hi ha diversos sectors d'escalada esportiva. Un d'ells és el de Bulinu, aquest cop de roca calcària a la qual estem tan acostumats (calcari gris), amb unes 34 vies entre els 20 i els 30 metres, en escalada en paret vertical i amb alguns desploms, i orientació sud-oest. Avui ens ha fet força calor, així que ens ha tocat suar. Els graus es troben entre el V+ i el 7b+, amb predominança dels cinquens i els sisens. Vies on trobem forats, fissures i regletes, amb graduacions una mica ajustades i alguna via més a bloc. També hi trobem alguna via de diversos llargs. L'escalada ens ha agradat, però tampoc és res fora de lloc al que estem acostumats. Compte amb l'aproximació, cal travessar la tanca que hi ha i pujar pel corriol que va cap a l'esquerra. Un cop a la via del tren cal seguir pel camí tot travessant una tanca i seguir una mica en tendència a la dreta, fins a trobar el bloc A Torra (amb una construcció a sobre) i el sector es troba anant cap a la dreta.

Sector Bulinu

Entremig dels dos sectors principals també hi ha un bloc (A Torra) amb nou vies:

I aquí podem veure el sector Fratericinu, amb diferents subsectors:

Corti - Vall de Restonica - Sorbellu: Sector U Fiancu / Pyramide

Finalment arribem al cor de Còrsega, un dels llocs imprescindibles d'aquesta illa, per les seves muntanyes espectaculars, els seus llacs increïbles a més de dos mil metres, el seu cel blau i els seus rius i gorgs cristal·lins. Si no has estat a Restonica és com si no haguessis estat a Còrsega. Així doncs, no ens hem perdut la fantàstica excursió fins als llacs de Melo i de Capitelo, que hem fet durant el matí.

I a la tarda hem anat a escalar al sector Sorbellu. El més complicat, però, ha estat trobar el pàrquing i el camí d'aproximació, ja que no és un pàrquing gens ampli ni clar. A la foto de sota podeu veure per on s'entra. Després cal anar pujant, seguint les fites, durant una bona estona, fins que el camí es desvia clarament cap a la dreta, per anar a buscar els subsectors U Fiancu / Pyramide.

Paret de granit orientada al sud amb una vintena de vies, d'uns 25 metres d'alçada la més alta, i vies molt verticals i lleugerament desplomades, amb formacions irregulars, tafonis, etc, amb diferents tipus de preses, i bastants passos a bloc. Ens ha semblat prou difícil pel grau i també per les expansions una mica allunyades. Escalada força aèria, psicològica però divertida i fanàtica, amb alguns regals en forma de tafonis, però amb el grau una mica apretat, entre el V+ i el 6c+.

Esquerra: Fent la via Totem (V+) i dreta: fent la via G8 an 2001 (V+)

Corti - Vall de Restonica - L'Ortale: Sector Stella / Luna

No n'hem tingut prou amb la roca de Restonica, així que ens quedem un altre dia i anem a visitar el sector L'Ortale, que té una paret de granit orientada al sud amb una desena de vies d'iniciació (entre el IV i el 6c), amb predomini dels quarts i els cinquens. Vies de placa amb bona presa en general, i algun pas aïllat més dur o a bloc. Vies de màxim 15 metres d'alt, ben assegurades i força lògiques, malgrat alguna excepció (Stella, 6a).

Ben contents amb l'escalada, i aprofitant que fa calor, ens n'anem a refrescar-nos a un gorg que hi ha just a sota del pàrquing. Un goig!

Aiacciu: Sector Barbicaghja

Seguim el nostre periple per aquesta increïble illa, i el camí ens porta altre cop a la costa, i concretament fins al cap que hi ha passat Aiacciu, el Tour de la Parata. La idea era contemplar la famosa posta de sol a les illes Sanguinàries, que diuen que les taca de roig (d'aquí el seu nom), però justament avui el cel estava completament cobert de núvols, així que ens hem quedat amb les ganes. Les vistes a les illes i la torre són molt boniques, però, i val la pena fer-hi la volta.

L'endemà anem cap al sector Barbicaghja, una espectacular torre de granit amb unes formes de pel·lícula. La paret és una formació rocosa composta per dues torres principals, amb una orientació que va d'oest a est, passant pel sud. Hi trobem gairebé una trentena de vies, entre el 5a i el 7b, però principalment cinquens i sisens, amb una alçada màxima de 35 metres, i una paret entre lleugerament tombada i vertical. L'escalada és ben variada, des de vies tombades amb canto i poc canto, fins a vies d'adherència, fissures, tafonis, petits desploms, etc. L'equipament és molt bo, i algunes vies tenen el nom escrit a peu de via en un tros de fusta. A nosaltres ens ha agradat molt el lloc, tant per l'escalada com per les vistes al mar i a les illes Sanguinàries. L'aproximació és senzilla, però una mica llarga i ascendent. Per sort, podeu trobar les ressenyes aquí.

Tàravu: Col de la Tana

 

Baixem cap a la zona de Tàravu, passant per bonics i petits pobles, i l'endemà de dormir al càmping I Suvari (que per cert us recomano molt), a Petreto-Bichisano (Pitretu Bicchisgia), anem cap a la zona de Col de la Tana. Les roques són just al costat de la carretera, i des del cotxe ja veiem les espectaculars formacions rocoses, per al pur gaudi de la vista i de l'escalada. La gran roca de granit té gairebé una trentena de vies, entre lleugerament tombades i verticals, entre el III i el 6b+, i trobem tant vies esportives com vies de diversos llargs. Les primeres tenen una alçada màxima de 35 metres, i les segones arriben fins als 100 metres aproximadament. La paret forma una gran U, cosa que ens ofereix orientacions des de l'oest fins a l'est. Nosaltres hem començat fent algunes vies esportives a la part dreta (est), i són prou bones, alguna una mica difícil pel grau, però acceptables. La roca és genial, amb formacions de tafonis molt divertides, i colors increïbles.

Després d'unes quantes vies hem menjat alguna cosa i ens n'hem anat cap a l'esquerra a fer la via llarga L'arête de Zirubia, una via molt fàcil (màxim IV+/V), que arriba fins a dalt de tot del gran totxo. Nosaltres hem empalmat la primera i segona tirades, en 55 metres, i les altres tres també, uns 45 metres. És a dir, en dues tirades ens hem plantat a dalt. Per fer-ho, però, necessitareu moltes cintes llargues i molt llargues (cinta-baga), i tot i així hi pot haver molt de fregament. L'última part de la via és una mica confosa: després d'arribar a una gran repisa la via continua per l'esquerra, just al costat d'un arbre. A la reunió cimera hi ha una vista impressionant, i es veuen les agulles de Bavella, espectacular. La baixada es pot fer en dos ràpels d'uns 50 metres cadascun.

Grand Sud - Bavella: Murzella

L'últim dia d'escalada el teníem reservat per un lloc dels imprescindibles: Bavella. Una gran zona plena d'agulles i roques per tot arreu, en un ambient de muntanya a més de mil metres, que és un dels espais naturals més visitats de l'illa. Hi ha diversos sectors d'escalada esportiva, així com infinitat de vies llargues. Nosaltres hem triat el sector Murzella, per ser un dels més recomanats. Hi ha una trentena de vies, entre el V+ i el 7a+, però amb predomini dels sisens. L'alçada màxima de les vies és de 30 metres, i algunes d'elles tenen segons llargs, normalment de grau més alt. Roca granítica molt bona, vertical i orientada al sud. Hem començat a fer algunes vies, i quan en portàvem quatre ha començat a ploure i he hagut d'acabar plovent la via que havia començat. Després d'aixoplugar-nos la cosa no ha parat, així que ens n'hem hagut d'anar...quina llàstima! Però segur que és un senyal que ens diu que hem de tornar a aquesta preciosa illa!

A l'esquerra veiem els sectors d'escalada esportiva

Sector Murzella

Sargantanes autòctones de cua verda

A Bavella també hi ha un Cavall Bernat!!

I fins aquí arriba el nostre viatge a l'illa de Còrsega. Un indret que ens ha encantat, per la seva bellesa natural: les muntanyes, els boscos, el mar, la roca, els rius i els gorgs, per la tranquil·litat que s'hi respira, etc. I pel que fa a l'escalada, personalment, la majoria de sectors on hem escalat m'han agradat, el granit és de molt bona qualitat, i l'espectacularitat de les formes ja de per si sola val la pena. El que no hem tastat tant en aquests dies han estat les vies llargues, però això mereix un altre viatge a part! En definitiva, visitar aquesta gran illa és una molt bona recomanació, així que ja us ho podeu apuntar a la llista!

Salute!