Via Picnic al Serrat dels Monjos

Via Picnic al Serrat dels Monjos, a Montserrat (140m, 6a)

27/9/16

Ja fa uns mesos que vaig començar a fer vies llargues, el pas següent de l'escalada esportiva. No té res a veure, però, és tota una aventura, on hi ha unes sensacions molt diferents a fer vies esportives. Es gaudeix molt, es xala de veritat fent metres i metres sense parar, fins arribar a dalt de tot, gaudir de les vistes i sentir-se com un ocell al cim. 

Però totes les vies llargues que havia fet fins ara eren equipades, de "caràcter esportiu", amb poca exposició i compromís. Fins que la Neus em proposa d'anar a fer una via semi-equipada, "per practicar l'autoprotecció posant catxarros". D'entrada la idea m'espanta, em fa respecte, jo no he posat mai material flotant, no en sé. Però ella em pregunta: "En vols aprendre?". I de seguida li responc: "Oi tant, sempre!". I aquí ja no hi ha marxa enrere.

Em poso a buscar una via semi-equipada, de grau fàcil, no molt llarga, on només hi calgui alguns friends i tascons, i si pot ser ja en orientació nord. Però noi, no es pot tenir tot! Al final escullo 3 possibilitats que inclouen tots els requisits menys els de l'orientació. Aprofito per mirar el temps i..bingo!: núvol. Ella es decideix per la via Picnic, la intermitja en dificultat de les 3. Som-hi!

El dia escollit sortim ben d'hora de casa, cal matinar perquè al migdia-tarda li toca treballar, així que no podem badar. A les 8:30 del matí ja som a Collbató i aparquem a la zona de la Salut, ja que encara no està oberta la tanca de les coves de Salnitre. Iniciem l'aproximació i poc a poc passem el Serrat de les Garrigoses, m'adono que jo ja he passat per aquest camí. Sí, per anar a fer el canal equipat Torrent Fondo! Quins records.. Finalment arribem al Serrat del Monjos, i trobem ràpidament la via a un esperó ben marcat.

De moment el temps aguanta molt bé, ni un raig de sol, la temperatura és perfecta. A peu de via, decidim que anirem encadenant els llargs un i altra. Tot i que m'he estudiat la ressenya d'Escalatroncs de pe a pa, no sé quins llargs triar, i finalment ho deixem a la sort. La Neus agafa dues branquetes i em diu: "Agafa una palleta, si agafes la més curta el 1er i el 3er". Evidentment, agafo la més curta, per tant em toca fer els llargs més difícils, però també els més equipats.

Doncs vinga! M'equipo amb tot el material, em lligo les cordes, i cap amunt, que fa pujada! La via comença per un diedre poc definit, però que a poc a poc va prenent forma, amb passos cada cop més verticals i atlètics de V. Vaig trobant alguns espits i claus, però també poso algun friend i un tascó. Finalment arribo sense gaire problemes a la reunió, a mà dreta.

 Encetant el primer llarg de la via

 Arribant a la primera reunió

Ella escala el 2on llarg, més de placa, i amb molt poques assegurances. La segueixo darrere i vaig traient el que ha posat (una baga savinera, un pont de roca i algun ferro). Arribo a la còmoda reunió disposat a tot, toca el llarg més complicat.

 Vistes al Serrat de les Garrigoses des de la segona reunió

El 3er llarg té bàsicament un pas bastant important de panxa amb poques mans i peus. Des de baix sembla impossible. Començo a pujar els peus fins on puc, xapo l'espit i m'ho miro. De malabarista. Em començo a espaterrar de cames i vaig pujant a poc a poc, trobo una mà bona a l'esquerra que agafo amb dreta i intento pujar els peus, però és impossible. La mà esquerra no té res de bo. Cada cop he de fer més esforç amb les cames, i m'ajudo amb un A0 agafant la cinta, una mica més amunt, hop! Un cop sobre la xapa, m'he d'espavilar tot sol. En la mateixa posició, intento anar pujant a poc a poc, les mans no m'ajuden gaire, estic una bona estona fins que aconsegueixo trobar alguna mà que altra i pujar peus, ja no hi ha volta enrere. Finalment aconsegueixo superar la panxa i posar-me dret, però m'he cansat molt. Arribo fins a la reunió alleujat. 

Al tercer llarg, abans d'arribar al pas clau

El 4rt llarg és semblant al segon, una mica de placa tombada i després una altra més vertical, molt poc equipat. De segon el pujo sense problemes, vaig traient el material i arribem a la reunió-cimera. Uee! Premi!

A l'últim llarg, satisfet, arribant a la reunió-cimera

Ara ve el més difícil, trobar la instal·lació de ràpel per baixar a baix. "Seguir un corriol poc definit"..i tant poc! Al final la lògica aplastant s'imposa. Si el ràpel és de 45m i hem pujat 140m, hem de baixar 95m! Doncs a baixar toca. Finalment aconseguim trobar el ràpel, ben visible. Hi descendim sense problemes, un ràpel molt xulo, per cert! Tornem al cotxe i ara comença a apretar la calor, quina sort!

L'experiència m'ha agradat molt, moltíssim! Realment tens la sensació d'exposició i de fer-t'ho tu mateix per anar autoprotegint, i l'escalada et fa pensar molt més, et fa estar més serè de coco i segur amb la roca i amb tu mateix. He passat por, però una por controlable, d'aquella que et fa estar atent però decidit. Realment una sensació molt agradable. Evidentment, això només és el principi!

Esportiva a Alòs de Balaguer

Escalada esportiva a Alòs de Balaguer (La Noguera)



Sector Cal Cari

L'escola d'Alòs de Balaguer compta amb un mínim d'unes 150 vies d'esportiva repartides en 5 sectors diferents, més les parets de via llarga. En general alguns sectors són de grau molt alt (com El Balcó del Segre o el Barranc de Sant Martí), altres de grau intermig (L'Estret i el Racó del Segre) i un altre de grau baix, que és el que vam escollir, el sector Cal Cari. Aquest té dos subsectors, l'esquerre i el dret.

Vam triar el dret perquè té vies una mica més llargues, entre 12 i 18 metres. Els graus van del V fins al 6c. L'escalada és per agradables plaques verticals de roca calcària orientades al Sud. L'aproximació és molt curta, una pujadeta de 3 minuts, deixant al cotxe a la vora del camí, i des del sector es veu i tot. Les ressenyes les teniu al llibre Lleida Climbs. També podeu trobar ressenyes a Internet. L'equipament el vaig trobar excessiu pel meu gust, els parabolts massa aprop. Les vies que vam fer van ser:

Del Solà (V, 18m): Via senzilla per escalfar, sense problemes, molt agraïda.

Capità Nemo (V+, 16m): Cinquè també molt facilet, amb algun passet que t'hi has de fixar una mica més.

Hac-dos-oh (6a, 16m): Via molt xula amb un inici de placa amb un petit pas llarg de cama, i final amb un joc de fissures i llastres fins a la reunió.

John Silver el Llarg (6a+, 18m): Via més tècnica, on has de mirar bé com et col·loques, sobretot en un pas més complicat, però que es va fent sense gaires problemes, més aviat de preses finetes. Comparteix reunió amb la Del Solà.

Metropúlitan (6a+, 19m): Via molt fàcil pel seu grau, d'escalada més aviar goril·la que no fina, amb cantos generosos i tibar de braços sense gaires miraments.

Sidrall (6a+, 20m): Via bastant dura pel seu grau, a mi em va semblar un 6b. Molt xula, amb passos explosius i continuats, pràcticament no et deixa descansar i et fa tibar de valent.

Farigola i Romaní (V+, 12m): Via plaquera per tornar a la calma que té la seva història perquè se'n va cap a l'esquerra, amb un inici atlètic i continuació de placa d'anar fent.

I fins aquí el dia d'avui, acabem de rematar amb una remullada al riu Segre, que tenim a 50 metres del camí.

Què és per a mi l'escalada?

I per encetar aquest racó, començaré amb una reflexió que vaig tenir ja fa temps sobre què és per a mi, personalment, l'escalada, què significa i quin paper té en la meva vida. La meva conclusió, i la llenço des d'un principi, és que com a esport i activitat d'oci-recreació, l'escalada ho té tot, TOT. Penso que és una activitat totalment completa. A continuació descriuré els motius que em fan pensar això:

Esport complet

Per una banda, a nivell esportiu, l'escalada implica diversos components de les capacitats físiques, com són la resistència (aeròbica i anaeròbica en diferent mesura), la força (força-resistència i força explosiva o potència), i també la flexibilitat, tot i que aquesta última potser és la menys important i més oblidada.

Per altra banda, també intervenen d'una manera molt important les capacitats coordinatives com són l'equilibri, la coordinació i la orientació espacial.

En definitiva, mobilitza i treballa un gran nombre d'estructures i sistemes corporals que contribueixen a tenir una condició física i tècnica més òptima i una millora de la salut.

Relació amb la natura i descobriment de l'entorn

L'escalada també et dóna una connexió especial amb la natura, és una activitat al medi natural que et fa descobrir tot tipus de racons especials. A més a més també coneixes pobles, muntanyes, comarques i països gràcies a l'escalada que potser no haguessis descobert mai. Pel que fa a la roca, també et fa veure diferents tipus de roca i de parets completament diferents, i apreciar les característiques de cadascuna. L'escalada sempre es practica en un entorn incert, sempre diferent, i això també és un privilegi.

No obstant, també es generen una sèrie de contradiccions pel fet de modificar el medi ambient, amb les repercussions que això comporta. Són el preu que hem de pagar per poder fer el que més ens agrada.

Relació social

Un altre aspecte, molt important, són les relacions socials que s'estableixen en el món de l'escalada. Pots passar-t'ho bé amb les teves amistats, o quedar amb gent nova (desconeguts) per anar a escalar quan no trobes company/a de cordada, o conèixer gent in situ escalant als sectors. Normalment es genera un ambient de companyerisme i bon rotllo molt agradable. Això, evidentment, és un gran profit per a les aptituds socials, i brinda una important satisfacció social.

Creixement psíquic i emocional

A més a més, l'escalada contribueix a un creixement psíquic i emocional de manera important. T'ajuda a prendre consciència de les teves pors i de les teves capacitats, i la possibilitat d'anar superant-te poc a poc a un mateix. Et planteja cada cop nous i millors reptes, que has d'anar superant amb dosis cada cop més grans d'esforç continuat. T'ajuda a concentrar-te i pensar en el que estàs fent, t'empeny a afrontar-te a la por, i tot això també serveix per al dia a dia. Personalment, també em dóna una autoestima amb mi mateix i amb el meu cos i la meva salut en general.

Autogestió

Es pot dir que l'escalada és una pràctica autogestionada, ja que els mateixos escaladors són els que equipen les vies que totes escalem. Aquest també és un aspecte que m'agrada d'aquest esport, que no està gestionat (no parlo de regulacions) per l'administració ni institucions. És la iniciativa de la pròpia comunitat escaladora que crea i manté els sectors i les vies d'escalada, sense subvencions ni patrocinis de cap mena.

Varietat

El món de l'escalada és molt gran, i té diverses variants, per a tots els gustos possibles. Des de l'escalada més habitual de vies esportives; l'escalada més aventurera de vies de diversos llargs, ja sigui equipada amb caràcter esportiu, clàssica o artificial; l'escalada tècnica i explosiva de petits blocs sense corda ni més material addicional; l'escalada de parets al mar com és el psicobloc; i fins i tot la variant d'entrenament en rocòdroms artificials. Realment, un ventall amplíssim que permet que cadascú esculli la que més li agradi, o la possibilitat de practicar diverses d'aquestes variants, rebent les diverses sensacions que ofereixen cadascuna d'elles. No és que ho volem tot, és que ho tenim tot!

Totes aquestes són les motivacions que jo tinc per escalar, i per això considero que és una activitat plena. Amb tot això no vull dir que l'escalada és millor que cap altra activitat, simplement és la que a mi m'omple més...

Benvingudes al meu blog d'escalada!

Benvingudes i benvinguts al meu blog d'escalada. Aquest sorgeix de la meva inquietud i motivació cap al món de l'escalada, que va néixer ara fa pràcticament un any (el setembre de 2015, quan vaig escalar la meva primera via d'escalada esportiva).

En aquest blog la meva intenció és deixar volar la meva curiositat en tot allò que té relació amb aquesta interessant activitat que és l'escalada. Des de ressenyes de sectors d'esportiva, fins a vies llargues, a notícies o opinions que consideri interessants. Qualsevol cosa és susceptible de ser "piada" en aquest espai.

Sense més preàmbuls, passeu, passeu!