Vivències i reflexions d'un escalador 1

Aquesta entrada, per variar una mica, no és cap crònica, sinó que deixaré anar un parell de reflexions que he tingut últimament al voltant de l'escalada, en diverses converses i situacions que he viscut. 

1- Escalar amb gent que no té el mateix grau

Sovint quan quedem per escalar amb gent que no coneixem, ambdós es fan la pregunta de quin grau farà l'altra persona, per veure si l'escalada pot ser compatible. Arriba el moment de preguntar, i dius: 

- Per cert, quin grau fas?

- Faig X assolit i provant X...

- Ui, jo no tinc tant grau..

- Vaja..

La mateixa situació es pot donar al revés, evidentment. Quan ocorre això, el primer pensament que ens ve al cap és que no es poden compatibilitzar els interessos dels dos escaladors, ja que es pensa que un s'haurà d'adaptar a l'altre i fer vies de menys grau de les que voldria fer o l'altre haurà de fer vies més difícils, normalment en top rope.

Però ull! Això no té perquè ser així.. Si ens parem a pensar, no hi ha CAP motiu perquè la cordada hagi d'anar fent les mateixes vies. Estem molt acostumades a anar a escalar i un fa una via, i després l'altre la repeteix, fa reunió i desmunta la via. I perquè ha de ser així?, pregunto jo. És possible mantenir els interessos de cadascú, i no hi ha cap motiu per fer les mateixes vies, sinó que cadascú pot fer les seves. 

Com? Ben fàcil! Comença a escalar un, acaba la via, si l'altre no la vol fer, la desmunta i baixa, i l'altre tria una via del seu interès. "Això és una pèrdua de temps", em direu. Doncs no penso que sigui per tant, si aprofites bé el temps es poden fer moltes vies en un sol matí o una sola tarda, us ho asseguro. També depèn del que facis, perquè pots fer moltes vies de grau còmode al teu, o pots fer menys vies de grau no assolit, i llavors en fas menys. Un altre avantatge que té això és que fas totes les vies posant les cintes, cosa que suposa un encadenament a vista "pur i dur".

Evidentment, s'han de buscar sectors que tinguin vies de graus per als dos escaladors, aquest és l'únic factor limitant. Aquesta reflexió em porta inevitablement a la següent consideració.

2- Escalar de primer o de segon?

Quan finalment quedes amb aquesta persona que no té el mateix grau que tu, i no has pensat que és possible que cadascú mantingui els seus interessos, el que passa és que la persona que té menys grau acaba fent vies superiors al seu grau de segon, o la que té menys grau acaba fent vies més fàcils per ella. Error!

Personalment penso que això és un greu desencert perquè frena el progrés de la persona que escala en top rope o de la que fa vies més fàcils. Però centrant-nos únicament en el primer cas, que és el que m'interessa en aquesta reflexió, considero que escalar de segon treu part de l'essència de l'escalada, perquè no et fa esforçar-te com ho podries fer, perquè anul·la qualsevol possibilitat d'equivocar-se, i això fa que no donis tot el que pots donar de tu mateix. Escalant de segon no t'hi fixes gaire (almenys em passa a mi) en el que fas, on poses els peus, on poses les mans, perquè et dóna una seguretat que et fa baixar la guàrdia i la concentració. 

Escalant de segon

 En canvi, escalant de primer et fa mirar-t'ho tot molt més i millor, et fa pensar en els moviments, en com equilibrar el cos per superar els passos, et fa estar a l'aguait per posar els peus als millors llocs per evitar una relliscada, i triar les millors mans per tibar amunt. També et fa concentrar-te, i pensar en prevenir prendre mal en una possible caiguda, cosa que sempre hi és present. Caure és una part més de l'escalada, inevitable, i per això és millor començar a caure i aprendre a fer-ho

És per això que penso que cadascú ha de saber i poder muntar les vies que fa, ja que això contribueix enormement a l'aprenentatge, l'augment de la confiança en un mateix (i de retruc en l'assegurador!), treballar el factor psicològic de la concentració i com afrontar la por al perill, i finalment, és la manera d'anar pujant de grau. Penso que únicament així es pot anar progressant de nivell, i en canvi, escalar de segon frena aquest creixement, el bloqueja. 

Caiguda controlada

He conegut gent que s'ha acostumat tant a escalar en top rope que després fer-ho de primer els costa un munt, i no confien en les seves capacitats, i evidentment no poden acabar una via que tranquil·lament és d'un grau assequible físicament i tècnicament per ells.

I ei! Tinc un altre motiu, per evitar escalar de segon. El patiment i desgast del material: les cordes es desgasten més a l'estar sotmeses a més pressió i tendeixen a arrissar-se, les cintes exprés també tenen més fregament.. És evident que el material es desgasta molt més que no escalant de primer, pel fregament constant a que se'l sotmet. I el material d'escalada val molts diners, i per altra banda, i no menys important, ens hi va la seguretat de que estigui en bones condicions.

Amb això no dic que no s'escali mai de segon. Evidentment, a vegades vols provar una via que et fa impressió perquè la veus molt difícil, o tens curiositat per provar una via més dura del que humanament pots pujar, o la caiguda fa bastant de yuyu. Són excepcions que penso que no són contradictòries amb el que he intentat expressar.

Finalment, encara que no sigui el motiu d'aquestes línies, si s'escala en top rope és important fer-ho amb el propi material, evitant així el desgast prematur de la instal·lació, i fer-ho amb redundància per augmentar la seguretat.

Bé, fins aquí les meves dues reflexions del dia. Espero que us hagin fet pensar, i no sé quines opinions  teniu al respecte. Si voleu comentar, qualsevol aportació o criteri serà benvingut!

Salut i roca!

Què és per a mi l'escalada?

I per encetar aquest racó, començaré amb una reflexió que vaig tenir ja fa temps sobre què és per a mi, personalment, l'escalada, què significa i quin paper té en la meva vida. La meva conclusió, i la llenço des d'un principi, és que com a esport i activitat d'oci-recreació, l'escalada ho té tot, TOT. Penso que és una activitat totalment completa. A continuació descriuré els motius que em fan pensar això:

Esport complet

Per una banda, a nivell esportiu, l'escalada implica diversos components de les capacitats físiques, com són la resistència (aeròbica i anaeròbica en diferent mesura), la força (força-resistència i força explosiva o potència), i també la flexibilitat, tot i que aquesta última potser és la menys important i més oblidada.

Per altra banda, també intervenen d'una manera molt important les capacitats coordinatives com són l'equilibri, la coordinació i la orientació espacial.

En definitiva, mobilitza i treballa un gran nombre d'estructures i sistemes corporals que contribueixen a tenir una condició física i tècnica més òptima i una millora de la salut.

Relació amb la natura i descobriment de l'entorn

L'escalada també et dóna una connexió especial amb la natura, és una activitat al medi natural que et fa descobrir tot tipus de racons especials. A més a més també coneixes pobles, muntanyes, comarques i països gràcies a l'escalada que potser no haguessis descobert mai. Pel que fa a la roca, també et fa veure diferents tipus de roca i de parets completament diferents, i apreciar les característiques de cadascuna. L'escalada sempre es practica en un entorn incert, sempre diferent, i això també és un privilegi.

No obstant, també es generen una sèrie de contradiccions pel fet de modificar el medi ambient, amb les repercussions que això comporta. Són el preu que hem de pagar per poder fer el que més ens agrada.

Relació social

Un altre aspecte, molt important, són les relacions socials que s'estableixen en el món de l'escalada. Pots passar-t'ho bé amb les teves amistats, o quedar amb gent nova (desconeguts) per anar a escalar quan no trobes company/a de cordada, o conèixer gent in situ escalant als sectors. Normalment es genera un ambient de companyerisme i bon rotllo molt agradable. Això, evidentment, és un gran profit per a les aptituds socials, i brinda una important satisfacció social.

Creixement psíquic i emocional

A més a més, l'escalada contribueix a un creixement psíquic i emocional de manera important. T'ajuda a prendre consciència de les teves pors i de les teves capacitats, i la possibilitat d'anar superant-te poc a poc a un mateix. Et planteja cada cop nous i millors reptes, que has d'anar superant amb dosis cada cop més grans d'esforç continuat. T'ajuda a concentrar-te i pensar en el que estàs fent, t'empeny a afrontar-te a la por, i tot això també serveix per al dia a dia. Personalment, també em dóna una autoestima amb mi mateix i amb el meu cos i la meva salut en general.

Autogestió

Es pot dir que l'escalada és una pràctica autogestionada, ja que els mateixos escaladors són els que equipen les vies que totes escalem. Aquest també és un aspecte que m'agrada d'aquest esport, que no està gestionat (no parlo de regulacions) per l'administració ni institucions. És la iniciativa de la pròpia comunitat escaladora que crea i manté els sectors i les vies d'escalada, sense subvencions ni patrocinis de cap mena.

Varietat

El món de l'escalada és molt gran, i té diverses variants, per a tots els gustos possibles. Des de l'escalada més habitual de vies esportives; l'escalada més aventurera de vies de diversos llargs, ja sigui equipada amb caràcter esportiu, clàssica o artificial; l'escalada tècnica i explosiva de petits blocs sense corda ni més material addicional; l'escalada de parets al mar com és el psicobloc; i fins i tot la variant d'entrenament en rocòdroms artificials. Realment, un ventall amplíssim que permet que cadascú esculli la que més li agradi, o la possibilitat de practicar diverses d'aquestes variants, rebent les diverses sensacions que ofereixen cadascuna d'elles. No és que ho volem tot, és que ho tenim tot!

Totes aquestes són les motivacions que jo tinc per escalar, i per això considero que és una activitat plena. Amb tot això no vull dir que l'escalada és millor que cap altra activitat, simplement és la que a mi m'omple més...