Avís

Avís: El que s'escriu en aquest bloc és fruit d'una vivència i una opinió personals, i per tant, reflecteix una visió totalment subjectiva.

dimarts, 30 de gener del 2018

Esportiva a Malanyeu

Escalada esportiva a les Taules de la llei (Malanyeu, Berguedà)

Gener 2018


Malanyeu m'encanta, és un racó idíl·lic, amb uns paisatges boscosos, un sol radiant, i unes vistes al Pedraforca molt bones. Ja he vingut en tres ocasions a fer via llarga a la Paret del Devessó, i sempre m'han cridat l'atenció les dues plaques que hi a la part de la dreta, on hi ha vies esportives, i que tenen una forma curiosa i característica, com el nom que reben: les Taules de la llei.

Avui era el dia per anar-hi, aprofitant que els companys volien anar a fer les vies Stoc de Coc i la Farigola Indòmita, mentrestant nosaltres hem estat fent el friki en aquesta espectacular placa plena de forats. I la sorpresa ha estat que ens ho hem trobat nevat! Tot i així, el sol ha dominat i hem arribat a escalar amb màniga curta i passant calor!

El Pedraforça ben emblanquinat

Les Taules de la llei es tracta de dues parets de placa vertical separades per una marcada fissura, i que curiosament tenen una roca una mica diferent, i que influeix en la dificultat de les seves vies. A la placa de l'esquerra, més grisa i amb més forats, hi ha unes dotze vies entre el V+ i el 6c, amb la majoria de vies entre 25-30 metres, però també algunes vies d'uns 45 metres. 
A la de la dreta, en canvi, la roca és més marronosa i amb presa més petita, i hi ha unes nou vies entre el 6a+ i el 7b+, però amb un predomini clar dels 7a/+. Les distàncies són semblants, però en aquest cas la majoria de vies arriben als 50 metres i tenen reunions intermèdies a uns 30 metres aproximadament.

Resultat d'imatges de taules de la llei
Foto del bloc Muntanyenc

Nosaltres hem optat clarament per escalar a la placa de l'esquerra, d'on podeu trobar les ressenyes al blog de Topos Berga, però també podeu trobar les ressenyes senceres a la guia Montgrony. Selecció d'escalades del Ripollès i Berguedà. El tipus d'escalada és majoritàriament sobre forats, de totes les mides i formes, en placa vertical i algunes vies tenen una petita panxa a la segona meitat. Escalada amb dificultat mantinguda en la majoria de casos, o amb alguns passos més durs (a la panxa). Roca entre bastant i molt bona, però trobem alguna via amb alguns forats una mica polits. Totes les vies van estar reequipades per la UEC de Bagà el 2011, a través d'una ajuda de la FEEC. Des d'aquí, moltes gràcies!

Escalant la via Pixapins (6b)


Així doncs, això és el que he fet:

Pixapins (6b, 25m): ens posem a "escalfar" amb aquesta via pensant-nos que estem fent la Peligrosa Maria (6a), i a part que no l'encadeno (descanso a la panxa), m'he inflat d'una manera poc habitual per a un 6a. Al baixar repassem les línies i ens n'adonem que ens hem equivocat. Després li faig un altre intent i l'encadeno. La via és xula, amb algun forat que altre una mica polit, i amb dos seccions més dures que la resta de la via. Molt recomanable.

El Robe "escalfant" a la via Pixapins (6b)

Perepunyetes (6a, 45m): fem aquesta via, però fins a la reunió de la Peligrosa Maria, ja que tenim una corda de 80 metres i no estem segurs de si ens arribarà. La via és molt fàcil, amb preses molt bones, que et fa gaudir de l'escalada. Això ja em quadra més pel que fa al grau. Escalada plaent. Molt recomanable.

Bongomaniac (6b, 25m): em poso en aquesta altra, que és més curta, i només té la última part més difícil, de placa fina i panxeta. La trec sense massa problemes. Recomanable.

Peligrosa Maria (6a+, segons criteri propi, 28m): finalment acabo aquesta via, que ha quedat sense finalitzar, i l'he de desmuntar. No sé si estic molt cansat, però la última part, després de la panxeta, em costa força i trobo que té uns passos raros. Tot i això la trec, però penso que no estaria malament pujar-li mig grau, ja que l'he trobat més difícil que la Perepunyetes i fins i tot que la Pixapins. Recomanable.


I fins aquí el dia, que tot i que són poques vies, i tenint en compte que he repetit la Pixapins, he fet uns 130 metres, i ja és més que la via llarga que han fet els companys! Tornem a casa molt contents pel descobriment, i amb ganes de tornar molt aviat!

diumenge, 21 de gener del 2018

Esportiva a Les Banyadores

Escalada esportiva a Les Banyadores (Cabrera de Mar)


Gener 2018

Torno un dissabte a la tarda a Les Banyadores, amb la Neus i l'Alberto, amb qui escalo per primera vegada. Aquest cop proposo d'anar al sector Clàssic, perquè és el que tinc menys vist. Doncs som-hi! 

He fet això:

Aresta final (6a): aquesta via l'havia fet en la última visita, però no havia encadenat per la part final. Aquest cop, ja coneixent la via, he pogut acabar-la fins a dalt de tot. Recomanable.

Infanticides compulsius (6a): via molt curta amb un començament d'adherència i poques mans, i després ja molt fàcil. Feta a vista. Recomanable.

Le Mosquit (6b+): via curta i molt explosiva, amb una secció mitja molt dura, amb preses molt petites i doloroses per les mans i peus molt incòmodes. No aconsegueixo encadenar, un altre dia ho tornaré a provar. Recomanable.

The Fly (6a+): just a la dreta de l'anterior, però més fàcil, amb més canto i més vertical. Recomanable.

El caprici de la infermera (6b): via de xapes verdes, suposadament, que comença per una placa tombada molt fina. Com que ha havia fet aquesta entrada, aquest cop la faig per la dreta, una mica més fàcil, i després ja segueixo la via fins a dalt, passant el desplom, que té un pas força dur. Feta a vista. Recomanable.

I fins aquí la tarda, molt ben aprofitada i amb molt bona companyia! Fins molt aviat!!



Desembre 2017

Sector Amazònia

Avui havíem d'anar a fer via llarga a Montserrat, però el temps hivernal i gens assolellat ens ha fet desistir i canviar l'objectiu: millor temperatura i vies esportives. La Rebeca volia escalar en granit, i el millor lloc on podíem anar avui és a Les Banyadores. Hi arribem cap a les 10 del matí, i el sol s'amaga tímid rere un mantell de núvols. Tot i això, la temperatura és agradable: ni fred ni calor.

Ressenya de Libertas In Lapis

Ens hem posat a escalar amb ganes, i gairebé sense parar, hem fet totes aquestes vies:

Amazònia (6a): via amb un primer tram de placa ben fina, fins a la tercera xapa, però que es va fent bé. Un cop passem aquest tram, la via canvia absolutament i va per terreny desigual i molt més fàcil. És de les llargues del sector. Molt recomanable.


De la Vespino (6a+/b): em poso en aquesta altra, que té, com l'anterior, una primera part de placa, però aquest cop encara més fina, i relliscosa. Has de trobar bé els recolzaments, i treballant l'equilibri i l'adherència, s'aconsegueix fer. Dureta, però assequible, encara que el grau de 6a+ està una mica desfasat. La resta de la via és fàcil, i pot acabar a qualsevol de les dues reunions. Molt recomanable.


De les nenes (V): ens posem a l'última via de la placa, més a l'esquerra. El terreny és desigual, i té una entrada una mica més difícil que la resta de la via. Passos amb bona presa en general, i d'anar fent. Recomanable.


RIP (6a) + Diedre DOM (V): anem cap a la dreta i seguim per aquesta via. Es pot fer per la fissura de l'esquerra (V+) o per la placa d'adherència, que és per on l'he fet jo. Un parell de passos i ja seguim per terreny més fàcil, fins a un sostret que superem amb bones mans i tot seguit travessem per la placa en una bavaresa molt bonica i aèria, fins trobar la reunió amb un parabolt (el de l'anella) que està solt. No em dóna confiança i segueixo cap amunt per la última part de la via Diedre DOM, que és xulo i fàcil de fer. Molt recomanable.


El fanàtic de l'Hospi (6a): seguim per aquesta, que és curta, una mica tècnica i molt bona. Un seguit de passos de fixar-se, ja que el més lògic no sempre és el millor, i surt sense problemes. Molt recomanable.

Bi guote, mai fren (6a+): faig la de la dreta, que bàsicament té una sortida de la panxeta on s'ha de jugar amb dos bidits bastant bons, i de seguida arribem a la reunió, que per cert està una mica rovellada. Molt recomanable.

Ondina (6a): aquesta via es pot fer de dues maneres, també. Si la fas per la dreta, seguint la placa, i sense tocar la fissura, diuen que és 6a. Però si la fas seguint l'evident fissura seria V+. Jo l'he fet per la placa, on trobem una successió de passos d'adherència per planxes bastant fins, fins arribar a la fissura. La resta és fàcil, amb una sortida molt xula per la panxeta, que he fet pel bell mig. La Rebeca ha preferit fer-la per la fissura, i li ha sortit molt bé. Molt recomanable.

Glòria (V): pugem a dalt a la dreta, a una placa d'uns 10 metres, que per cert, ens ha costat força trobar la manera d'arribar-hi, ja que la vegetació és molt abundant (senyal que no hi puja gaire gent). Aquesta via, a l'esquerra, i resseguida per una fissura, és la més fàcil de les tres vies que té la placa, amb molt peus i moltes mans. Recomanable.

Gomina (V+): la de la dreta també és fàcil, mercès a l'esperó que té i que ens ajuda a progressar quan es posa una mica més difícil, i més amunt també hi trobem una fissura. Recomanable.


La placa maleïda (6b): finalment, la via del mig, és la més difícil, i amb diferència. Es tracta d'una via molt dura d'adherència, o jo diria millor de "desadherència", ja que almenys la seva primera part és una placa llisa i relliscosa com una mala cosa, on trobar on posar el peu i que s'aguanti resulta un exercici laberíntic. A la primera, després de xapar la primera expansió, he relliscat. Al cap d'uns intents he aconseguit trobar la manera de sortir, i després resulta una mica més fàcil, però no gaire tampoc, almenys fins a xapar la tercera expansió. Posteriorment l'he repetit amb l'objectiu d'encadenar-la, i sempre se m'ha resistit el mateix pas, a l'inici. Després d'unes quantes temptatives, he aconseguit encadenar tots els passos sense relliscar, fins a la reunió. Concloent, si la De la Vespino és un 6a+/b, això és com a mínim un 6b, i dels durs de rosegar. Tot i això, a més d'una placa maleïda, és una via molt recomanable.


Martí o Martina (V+): tornem a baix i encara ens queden ganes d'escalar. Acabem la jornada amb aquest via, curta i fàcil, que comença per l'Esperó Laia (que per cert li falta la última xapa) i es desvia cap a l'esquerra, passant per sobre un altre esperó poc marcat, fins trobar la reunió. Recomanable.

I fins aquí el profitós i entretingut dia, fent un munt de vies, en aquest granit estricte a la vora del mar i d'un castell imponent, amb molt bona companyia i una temperatura que al final ha estat prou agradable. Em sembla que amb aquesta visita puc donar el sector Amazònia per acabat, i potser el proper cop que torni al granit serà a Solius.




Novembre 2017

Sector Clàssic

Quedo amb la Laura per escalar a Les Banyadores, on feia molt que no hi anava. Triem el sector Clàssic perquè no hi he estat mai. Dia de sol però molt de vent, que per sort no ens ha impedit escalar amb bones condicions. Sector força interessant amb una vintena de vies, algunes de molt curtes i algunes altres una mica més llargues, de diferents estils d'escalada. Orientació sud/sud-est. Més informació a sota.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjmTIGJznqat-hSEjUzTlqwDR8rKoV7LJqNno-KN9o5SnyYL1ad5M18nGHhQH_UHwHFyJPVNQdUvwcA3qZb2QmP8IipR292z6hvSRPouhG6eJw7R_VFm1n1bixnEgR40cDuRPRdoN40vHM/s1600/cats.jpg
Ressenya de Libertas In Lapis


(16) Dr Muerte (V+): via curta per escalfar entretinguda, amb un pas llarg. Recomanable.

(17) Sense dades (V+): via poc interessant, molt discontínua. Poc recomanable.

(18) Aresta Final (6a): comença amb un pas vertical, després afluixa fins a la placa plana final, on has de treballar una bavaresa amb mans a l'aresta i pocs peus, passos fins, fins. No l'he pogut encadenar. Recomanable.

(19) Sinuosa (V+): via molt variada, amb inici d'adherència molt fi, continuació fàcil i final vertical i de fissura també fàcil. Recomanable.

(3) Roquero moriré (6a): comença amb un petit desplom, que es supera fàcil, després col·locar-se en equilibri a dalt d'un replà, i anar fins a un sostret que se supera fàcilment. Recomanable.

(2) Sense dades (6a+): via que comença amb un bon desplom, amb mans que es troben lluny, però bones. Jo l'he començat una mica per l'esquerra, fins a posar la primera cinta, i després he tornat a la dreta. Segona part més fàcil fins a la reunió anterior. Recomanable.

(6) L'abella (V+/6a): via molt curta de placa amb un inici finet finet, que li dóna el 6a claríssimament. L'he fet recte, sense anar-me'n cap a l'esquerra, i més aviat una mica per la dreta, cosa que sembla més difícil. Un pas de miniregleta i confiar. Recomanable.



9/11/16


Ja feia temps que em picava la curiositat aquesta petita escola d'escalada situada en ple Maresme, dotada d'una roca abrasiva i desafiadora com és el granit, i que tan atractiva és per tot escalador. Em trobava a un dia d'una petita intervenció que m'havien de fer a la mà, que em tindria fora de combat per almenys dues setmanes, cosa que es presentava com tot un malson, de manera que estava molt motivat i amb força suficient per escalar el que fes falta abans d'aquesta petita però incòmoda parada que em veuria obligat a fer.

Com a cada sortida vaig estar cercant informació tant de les ressenyes com de cròniques trobades en diferents blogs d'escalada, aproximacions, i tot allò que em fos útil per tenir una idea d'on m'estava ficant, crec que tot escalador ho hauria de fer, per evitar ensurts innecessaris. 

Es tracta d'una escola de cinc sectors, Clàssic, Feixes, Amazònia, Yosemite i Mongo amb un total de 61 vies totalment reequipades, amb graus que van des del IV fins a una via de bloc de 7c com a més difícil. Podeu trobar les ressenyes a la famosa guia Hotrock, o a la guia de Zones d'escalada del Maresme, on podreu descarregar en PDF tota la informació necessària. Nosaltres vàrem centrar-nos en el sector Clàssic i Amazònia.


Ubicació dels sectors


Castell de Burriac


Així que en general puc aportar, un cop realitzada l'escalada, algunes de les característiques dels sectors:

  • Aproximació d'entre 5 i 10 minuts, depenent si deixem el cotxe a Cabrils o des del Castell de Burriac, nosaltres el vàrem deixar a Cabrils, i francament val la pena, doncs el camí és pràcticament pla, curt i les vies estan al costat mateix d'aquest.
  • Roca de molt bona qualitat, granit-sauló generós, però una mica sobat en general, sobretot en les vies de grau baix, com ve sent habitual.  
  • Orientació Sud-est, així que el sol ens va acompanyar durant tot el dia.
  • Equipament a base d'Espits i Parabolts, reunions equipades amb parabolts, anelles i algunes amb mosquetó.
  • Vies entre els 5 i els 30 metres, hi trobarem placa, amb bon cantell, petites regletes a les vies més difícils, i adherència pura a pràcticament totes.
  • Peu de via majoritàriament còmode en tots els sectors.

Arribàvem sobre les 9:30h aproximadament, i diguéssim que començàvem a escalar cap a les 10h en el sector Clàssic, després aniríem a l'Amazònia com comentaré a continuació.



Mapa de zona i de sectors


Sector Clàssic


Doctor Muerte (V+): comencem per aquesta via curteta, 8 metres, per escalfar, per agafar confiança amb la roca, i sobretot per posar en pràctica l'adherència, que tan necessària és en aquesta escola, la via no té massa complicació, una entrada amb bon cantell i peus completament d'adherència, per donar-nos lloc al pas de la via, amb una regleta petita de mà dreta que ens dur ràpidament a la reunió utilitzant no més de 3 cintes. Recomanable. 

Sinuosa (V): aquesta via ja ens agrada més, és força més llarga, uns 25 metres, i més completa, comença superant una petita cova a la segona cinta, que es fa la mar de bé amb molt bones mans de bon cantell, que ens permet superar-la sense problemes, la via es va fent mantenint el grau fins l'última fissura abans de la reunió, on hi tenim un pas un tant incòmode, on hem de posar peus en adherència, tibar una mica de braços i col·locar-se bé per sortir-ne. Un cop superat aquest pas, incòmode però divertit! arribem a la reunió sense problemes una mica amagada a mà dreta. Recomanable. 

Aresta Final (6a, orientada de V+): per mi la millor via del dia, a l'esquerra de la Sinuosa, també d'uns 25 metres, amb passos diferents i divertits, i un final espectacular i molt bonic d'escalar. L'entrada ja em va posar les piles, totalment d'adherència, amb mans minúscules, i confiant amb tu mateix per tirar amunt, un cop superat aquest pas, la via es va fent amb cantell molt agraït i sense tibar massa, fins a una petita panxeta, on altre cop trobarem uns peus d'adherència, amb una mà dreta invertida i una esquerra que ens farà tibar, aquest cop si, per sortir del pas. Un cop realitzat, ens trobem la millor part de la via, una placa completament llisa que haurem d'afrontar amb molta dosi de tècnica, confiança i gens de por, es tracta de fer una bavaresa amb mans a l'esquerra i col·locant el pes a la dreta, pujarem els peus en unes micro regletes, i tirarem cap a dalt amb decisió i confiança. Un cop assolit aquest pas, continuarem la bavaresa col·locant un altre cinta i sortint cap a la reunió a la dreta, al final de la placa, bon lloc per sortir a la foto. Recomanable.


Vista del sector Clàssic des del camí d'aproximació de Cabrils

Ressenyes sector Clàssic


                   

Sector Amazònia


Via de la Vespino (6a+): es tracta d'una placa tombada d'uns 15 metres, amb uns primers passos d'adherència realment complicats, però que es treuen amb confiança i bona col·locació, sobretot de peus, juntament amb un bon equilibri, ja que qualsevol moviment errat és sinònim de caiguda, un cop superada la placa, que són no més de tres cintes, la via es torna avorrida, i cau molt de grau, de manera que, tot es concentra en aquests primers passos, que malgrat no ser espectaculars, et fan sentir molt realitzat quan els assoleixes. Sense caure, l'encadeno a la primera i em quedo ben content. Recomanable si es vol practicar o millorar l'adherència. 

Amazònia (6a): queda a la dreta de la Vespino, sent la mateixa placa, però escalant part de l'esperó, cosa que la fa més interessant que l'anterior, com la seva predecessora, els primers passos són d'adherència, però cal tibar una mica d'unes petites preses de dits que et fan posar-hi molta atenció, ja que estan al principi de la via, i la caiguda no seria massa agradable. Un cop superat aquests primers passos, la part superior és molt semblant a l'anterior, amb bon cantell i bons peus, que et fan arribar a la reunió sense més dificultats. Recomanable.


Ressenyes sector Amazònia


I fins aquí ens ha donat el temps, les obligacions laborals ens fan tornar aviat, però me'n vaig amb un bon sabor de boca, abans d'aquesta aturada obligada que em tocarà fer. En línies generals les vies no són les més atractives pel meu gust, ja que no m'acabo de familiaritzar amb l'adherència, i prefereixo un altre tipus de roca, però m'he sentit molt realitzat assolint i fent cada pas, i a més ho he encadenat tot, cosa que no em passa massa sovint. 

Nou sector descobert, nous contactes a l'agenda, i un dia més d'escalada que és l'important!

Salut i roca!

dissabte, 13 de gener del 2018

Esportiva al Sot de la Guillota

Escalada esportiva al Sot de la Guillota (Torrent del Torn, Tagamenent, Vallès Oriental)

10/1/18

Sector Totxo del Pi

Avui toca conèixer un lloc nou, i em sorgeix la possibilitat d'anar-hi amb compis del curru, el Cristian i el Jaume, que no escalen gaire i en tenen ganes. Aquest lloc em ve genial perquè és un petit sector amb vies sobretot d'iniciació. Es troba a la població de Tagamanent, i és una petita escola amb una vintena de vies, repartides entre una paret anomenada el Totxo del Pi (on hi ha la majoria de traçats), els sectors Manel Fina i GAF 1, i també trobem a prop l'agulla del Vidre, amb algunes vies per fer en lliure i altres en artificial.


Al sector principal, el Totxo del Pi, hi ha 19 vies, la majoria de grau fàcil, i amb una alçada d'uns 10-15 metres, entre tombades i verticals, i amb un sostre al mig. El tipus d'escalada és sobretot per regletes planes de diferents mides, i també fissures verticals. L'orientació deu ser sud/sud-est, però els arbres fan una mica d'ombra a determinades parts de la paret. Trobem alguna informació a Internet, amb les respectives ressenyes, sobretot al  blog Grimpant en els Cigles. A partir de la informació d'aquest blog, he adaptat una ressenya amb les diferents graduacions proposades:


Nosaltres hem anat al Totxo del Pi, on hi ha la majoria de vies, i hem estat provant aquestes vies:

Esperó (V): via que va per un esperó poc marcat, en general amb regletes planes, i que es va posant vertical poc a poc, fins arribar a la reunió, a la dreta d'un arbre tallat. Recomanable.

Greenpeace (V+): ens posem en aquesta altra, que té bona pinta, ja que després de superar una entrada exigent, va per una placa amb regletes grans, i ens posa sota el sostre, que superem anant cap a la dreta amb una bavaresa. Molt recomanable.

Fissureta (IV+): acabem el matí amb aquesta via, que va per una placa una mica tombada, després de superar un ressalt vertical, però que està molt bruta de sorra, que cau de dalt a la zona on hi ha l'arbre. Poc recomanable.



Avui hem fet una visita d'inspecció d'un lloc nou, i bàsicament perquè els companys escalessin una mica i coneguessin aquesta activitat tant apassionant que és l'escalada. A mi m'ha servit per descobrir un lloc nou, a prop de casa i prou interessant com per tornar-hi una altra vegada per fer la resta de vies. Fins llavors, doncs!

diumenge, 7 de gener del 2018

Esportiva a Siurana

Escalada esportiva a Siurana de Prades (Cornudella de Montsant, el Priorat)


Cap d'any 2017 a Siurana

El Bertu i el Situ van parlar-me del seu pla d'anar a passar el cap d'any a Siurana. Em va motivar molt i m'hi vaig afegir de cap! Serà la segona vegada que vaig en aquest cel de l'escalada, i l'anterior hi vaig anar en una època poc adient. Ara, amb el fred, l'època és ideal, i podrem escalar en millors condicions.
Com a novetats destacades, pel que fa a les guies de la zona, cal mencionar la segona edició de la guia Tarragona Climbs, acabada de treure del forn (2018), on s'han ampliat i actualitzat les ressenyes de Siurana, entre d'altres. Per altra banda, també va sortir una nova guia el 2016 a càrrec de Toni Arbonés, que es pot adquirir al càmping per 25€.


1 de gener: Can Weekend

Anem a aquest petit sectoret d'iniciació, amb 10 vies, majoritàriament quarts i cinquens, però també dos sisens. L'objectiu serà encadenar a vista aquest últims i fer totes les altres vies, algunes sense peus de gat.

Dissabte (V+, 18m): via vertical a l'inici, després es tomba i els últims metres tornen a ser verticals, amb un pas més delicat però amb bona presa. Recomanable.

D.P. Franken (6a, 8m): via molt curta i amb un pas explosiu, que li dóna el grau. Pas llarg, a més, però amb bona presa. Recomanable.

Paint it black (6b, 18m): em poso en aquesta via, que serà l'objectiu seriós del dia. Començo i flipo una mica, passos durs i tècnics, de navegar molt i buscar la millor posició del cos. Segueixo i la dificultat no baixa, amb un altre tram delicat cap a la meitat. Però aguanto, segueixo i arribo fins a la reunió, satisfet. Molt recomanable.



Año Mariano (V+, 18m): faig aquesta via, bonica i amb bona presa, i amb un inici vertical. Molt recomanable.

No patxaran (V, 18m): segueixo amb aquesta altra, que faig amb bambes. Inici vertical però després es tomba. Recomanable.

Camagroc (V, 18m): ara toca aquesta, també amb bambes, i que té un tram molt bonic de bavaresa. Molt recomanable.

Detall abdominal (V, 18m): aquesta altra, feta també amb bambes, em costa una mica més pels peus, i té un pas final delicat. Recomanable.

Divendres (IV, 18m): també faig aquesta amb bambes, molt fàcil, i tombada gairebé tota ella, i la desmunto. Recomanable.



Diumenge (V+, 18m): acabo amb aquesta via, que és una variant d'entrada de la via Dissabte, però altre cop amb peus de gat, perquè el tram final calen peus. Recomanable.


2 de gener: Can Gans Dionis

El segon dia anem a aquest sector, més extens i amb més varietat de vies. Alguns d'ells ja hi van anar fa uns dies, i em repten a fer un 6b que els va costar molt. Doncs som-hi!!

Eto e diferente (6a+, 18m): començo escalfant amb aquesta via de fissura-bavaresa, vertical i tècnica, sobretot a la part final. I molt bonica de fer, amb preses i passos sempre evidents, i la roca té un tacte adherent. Molt recomanable.



Escaralamoza (6b, 20m): aquesta és la via que em prenc com a primer repte important. L'inici té la primera xapa molt lluny, i els peus rellisquen una mica. Trobo que és un inici perillós, però no tinc més remei que fer-lo, i per sort arribo a la bona presa per xapar. Després terreny vertical però fàcil, amb un parell d'alejes molt exagerats, però per sort es fa bé. Fins que arribes a la placa llisa i sense preses, només una fissura amb preses petites i bastant sobades, ja que no hi ha res més. Aconsegueixo pujar una mica, fins a agafar la tercera presa, obro una cama, però no em trobo còmode per xapar. Ho intento i alguna cosa em rellisca i caic. Després ho torno a provar, aguanto fort amb la mà dreta, poso la cinta i xapo. Després encara vénen un parell de passos fins, però amb més regletes i coses, i ja fins a la reunió. En definitiva, un pas molt dur d'adherència i fissura, complicat d'encadenar. Tot i això, molt recomanable de fer.



Eto e totá (6c, 20m): al costat del 6b hi ha una via que té una variant que se'n va una mica cap a l'esquerra, i recte és 7b. Decideixo posar-m'hi, però abans l'escala el Lluís, que no la pot acabar, quedant-se al pas clau de la via. L'inici també té un aleje perillós, ja que la segona xapa queda molt lluny, i la caiguda seria directament al terra. Amb les dues cintes passades, la cosa canvia. L'inici és potent, però fàcil, i després millora una mica, i poc a poc la presa va fent-se més petita, fins arribar al pas clau, de micropreses tipus forats (monodit) i alguna regleta. Finura i equilibri, que a poc a poc aconsegueixo passar, fins arribar a una regleta on ajunto les mans i faig un petit saltet portant el cos a la dreta, espectacular! Ho podeu veure al vídeo. Després ja és més fàcil fins a la reunió, però quin tram!! Contentíssim de treure'm aquesta via pràcticament a vista, deixo el llistó del dia ben alt. Via molt recomanable.
*Interessant el que es diu en aquest bloc d'aquestes últimes dos vies.



Pimientos en pepitoria (6b, 22m): després de descansar una estona, faig aquesta via, que em resulta fàcil, amb només un pas més delicat al canviar de paret i superar una petita panxa. Recomanable.

?? (6a, 20m): via a la dreta de Eto e diferente (comparteixen la primera xapa), no ressenyada a Climb Around ni a la 1a edició de la guia Tarragona Climbs. És vertical, però amb bona presa en general, i va per un esperó poc marcat. Recomanable.

?? (6a+, 22m): via a l'esquerra de la Tubergolosa, no ressenyada a la 1a edició de la guia Tarragona Climbs. La primera part és molt fàcil, amb cantells enormes, però arriba a una placa llisa i bastant verical, on has de fer un pas d'adherència, però amb alguna presa per les mans, i després ja millora un altre cop. Recomanable.

Tubergolosa (V+, 22m): aquesta via té una primera part fàcil, fins a arribar a la placa fissurada, que es pot treballar molt bé amb les mans, i peus d'adherència. Per la qual cosa, resulta molt recomanable com a via per escalfar i practicar abans de fer la via Escaralamoza (6b). Molt recomanable.

?? (V, 14m): finalment acabo amb aquesta via, que va dos vies a l'esquerra de la Tubergolosa, i que no està ressenyada a la 1a edició de la guia Tarragona Climbs. La faig amb bambes, i només em costa una mica més a la part de dalt, però té mans boníssimes. Molt recomanable.


3 de gener: Grau dels Masets - Camí

L'últim dia decidim anar al Grau dels Masets, a la part del Camí, ja que l'aproximació és ràpida i hi ha un tros de paret amb moltes vies. En general els ànims estan baixos, portem uns quants dies aquí i el cansament es va acumulant, i avui hem de marxar aviat, així que entro directament en matèria..

Suape (6b, 15m): començo amb aquesta via, que té un primer pas d'equilibri, després una placa fins amb un diedre poc marcat, i acaba amb un desplom que es va pronunciant a poc a poc, però amb bona presa en general. El més difícil és sortir-ne, però li apreto una mica i aconsegueixo posar-me sobre una repisa, i després ja fàcil fins a la reunió. Molt recomanable.



Festucs (7a, 17m): just  a la dreta hi ha aquesta via, així que aprofitem per muntar-la des de dalt. Primer la fa el Bertu, de primer, i li costa molt, va descansant i caient a cada cinta, i es queixa molt de les preses. Finalment l'acaba, i veient el percal decideixo fer-la de segon. La via no està ressenyada a la 1a edició de la guia Tarragona Climbs. Començo i arribo a la segona xapa, i aquí la cosa comença a complicar-se, i molt. Hi ha un tram fins a la quarta xapa de micropreses tant de dits com de peus, sobades i en general poc positives. És a dir, ja us podeu imaginar que és una via molt dura pel grau proposat. Jo hi ha un moment que em caic, perquè no es pots aguantar pràcticament de res mínimament bo. Hi torno i poc a poc supero el pas, no sense caure un altre cop. A partir de la quarta cinta millora molt i ja és anar fent. Recomanable, però molt dura. I et destrossa els dits, perquè tota la via és només de dits.



?? (6a, 25m): abans de marxar faig aquesta via, que va a la dreta de la Fam fàcil, i no està ressenyada a la 1a edició de la guia Tarragona Climbs. Part al principi de panxa, amb bona presa, i sortida atlètica per una llastra, i la continuació és més fàcil. Recomanable.

Per últim, anotar que la via El show de los Teleñecos sembla desequipada.



I fins aquí aquests tres dies, que han estat espectaculars, molt divertits, amb moltes apretades, moltes bromes, moltes vies, un entorn espectacular, una companyia immillorable, i un temps que s'ha portat prou bé. Des d'aquí agrair-vos la companyia, i desitjo que ens tornem a trobar, molt aviat!!



Tres dies d'esportiva per Siurana (abril 2017)

Siurana és un lloc excepcional, fora d'allò que coneixem com a comú. Feia molt de temps que tenia pendent anar-hi, i finalment he trobat l'oportunitat tant esperada. I el lloc m'ha encantat. Es pot considerar la zona reina de l'escalada almenys de la zona de Prades, per no dir de la província de Tarragona. Comprèn aproximadament un miler i mig de vies d'escalada, repartides entre una seixantena de sectors diferents (es diu aviat, eh!), i amb diferents tipus d'escalada: esportiva, sobretot, i també llarga. 


Aquesta perla de l'escalada té un gran pes en la història de l'escalada a casa nostra, i es mereix un bon lloc en el rànquing dels millors del món, segur. A part d'això, l'entorn i els paisatges són espectaculars, i el poble està ubicat en un lloc que sembla increïble que pugui ser cert. A banda de l'escalada, Siurana és un lloc ideal per anar a passejar, o simplement a gaudir de les espectaculars vistes i els paisatges s'insomni. Vaja, que si encara no hi heu anat, deixeu el que estigueu fent i aneu-hi! Ara, ja!!

Pel que fa a les ressenyes, les podeu trobar a la guia Tarragona Climbs, però també a d'altres guies com la de Miriam R. Caravaca i Toni Arbonés (2009) i la de Natàlia Campillo i David Brascó (2010). També podeu trobar ressenyes a l'app Climb Around.


Pel que fa a l'escalada (dels sectors ressenyats), la meva valoració general és la següent, a mode de resum introductori:

- Roca excel·lent, adherent i abrasiva. 
- Vies de tots els tipus, i tipus de preses molt variades i bones.
- Bona graduació de les vies (ni massa dures ni massa fàcils).
- Sectors molt a prop a peu del poble i del càmping, excepte alguns.
- Equipament molt bo en general.
- Entorns amb molt d'encant.
- I un seguit d'aspectes positius que ja coneixereu quan hi aneu...


Dia 1: Grau dels Masets - Esquerra

El Grau dels Masets és un sector que es compon de tres zones (Baix, Camí i Esquerra) amb unes 90 vies, amb graus per tots els gustos i tipus d'escalades per tots els colors. Es troba una mica apartat del poble i dels sectors principals, però té un pàrquing propi. Per resumir-ho molt, podem dir que el sector més assequible és l'Esquerre, i el més "bou" el de Baix. El del Camí és un entremig. L'aproximació no és gaire llarga, uns 20 minuts de baixada i després passant pel sector del Camí, i seguint la paret fins a l'esquerra de tot. Les vies més fàcils es troben a l'extrem esquerre. Hi ha tot tipus de vies, amb llargades entre els 15 i els 30 metres. La roca és calcari molt bo, i no l'hem trobat gens sobat, excepte alguna presa, però poc. Descric les següents vies:

Danielpunk (IV+, 15m): a l'esquerra de tot del sector hi ha tres IV, on comencem a escalfar. Jo trio la de més a l'esquerra, que va cap a l'esquerra, i té una primera part entretinguda, amb bones preses, sobretot invertides i laterals, i una segona part tombada de tràmit fins a la R. Recomanable.

Primera (V+, 30m): més a la dreta, ja a la paret principal, segueixo per aquesta, que sorprenentment té una entrada bastant dureta pel seu grau, i després ja hi ha millors cantos i es pot anar fent. Recomanable.

Black (6b, 30m): just a la dreta de l'anterior, hi ha aquesta, que té entrada comuna amb la Why. És una via molt xula i llarga, amb passos molt bonics, inclòs un dinàmic quasi lance espectacular a una regleta per la mà dreta. La segona part va molt propera a la Primera, per una placa sostinguda. Molt recomanable.


Why (6a, 30m): segueixo amb aquesta altra, que comença igual que l'anterior, però de seguida se'n va cap a la dreta. Té un pas de desplom molt xulo, i després una placa molt entretinguda i d'anar fent. Em va encantar, i la recomano molt. Les tres vies anteriors (Primera, Black & Why) comparteixen reunió.


Rocky (6b+, 30m): trio aquesta com a última, amb l'objectiu d'apretar una mica més. El començament ja pica, amb una entrada de bloc bastant dura, amb pas d'equilibri total. Després es van succeint una sèrie de desploms i ressalts, fins a un pas més fi que em va costar de veure, i em va fer descansar, degut al cansament acumulat dels metres anteriors. Després simplement era tirar-li, i ja arribar a la reunió. Queda pendent d'encadenar, però és molt recomanable.


La valoració del primer dia per aquests racons és boníssima. Vies molt i molt boniques i llargues, paisatges espectaculars, roca immillorable, i tranquil·litat total, ja que no hem compartit escalada amb ningú. El temps també ens ha acompanyat, tot i que al final de l'escalada ha començat a plovisquejar i hem hagut d'apressar-nos una mica per no acabar xops. Demà més!


Dia 2: Can Marges - Baix

El sector de Can Marges es compon de dos parts: la de baix, i la de dalt (descrit més avall). La primera té una quinzena de vies, entre el IV+ (un) i  el 6c/+ (tres), passant pels V/+ (vuit), els 6a/+ (dos) i els 6b/+ (un). Per tant, predomina el grau baix-mitjà. El sector es troba al costat del camí, excepte la seva part esquerra, que se'n desvia. Les vies tenen una alçada entre els 15 i els 20 metres, i la roca és molt bona, abrasiva i amb cantos de tot tipus (regletes, fissures, forats, etc). El tipus de paret és vertical amb alguns trams lleugerament desplomats, especialment a la part esquerra. Passem a explicar les vies:

Mi primera con muñón (V, 16m): comencem a escalfar a una paret que hi ha uns 20 metres més avall del sector principal, amb dues vies. Jo faig aquesta, que comença per un esperó poc marcat, i segueix en lleugera travessa a la dreta superant un ressalt, uns metres de diedre fàcil i després travessa cap a la dreta altre cop i pas més finet per arribar a R. Recomanable.
La Laura també fa la de l'esquerra, 250 Ptas. (IV+).


Jota Negra (V+, 20m): anem a la paret principal, i continuo per aquesta via, per equivocació. Però resulta una via molt i molt xula i agradable de fer. A l'entrada té un parell de passos més durs, de bloc, i després se'ns apareix un festival de fissures verticals i cantos espectaculars que et fan escalar sense aturador fins a la reunió. Molt recomanable.


Trimegesto (6a, 20m): la de més a la dreta, és una via de placa vertical i guapíssima amb forats i regletes per xalar. Progressió d'anar fent amb continuïtat i passos molt xulos, et porta directe a dalt de tot. Reunió compartida amb la Jota Negra. Molt recomanable.


Calidoscopi (6c, 20m): amb la intenció de tibar una mica més i provar algun 6c, baixo més avall. Aquesta via té una entrada sota un sostre quasi impossible que es pot escaquejar una mica per la dreta, xapar la segona i sortir del sostre amb pas molt explosiu per una fissura a la seva dreta. Un cop a la placa es deixa fer fins a un pas molt finet, amb molt poca cosa, i més amunt cal superar un sostre on no hi ha res de res. Únicament l'he pogut aconseguir, després de provar-ho per totes bandes i descansant molt, fent un lance de pel·lícula, agafant una regleta més o menys bona, amb la mà esquerra, però suficient per seguir progressant i sortir de la panxa. Continuació de placa més fàcil i ja arribem a R. Espectacular, i molt dura, queda pendent d'encadenar. Recomanable.

Extremoduro (6b+, 16m): més avall, a l'esquerra, sobresurt la paret fent una panxa bastant espectacular a l'entrada d'aquesta via. Es veuen forats, per això, i m'hi fico. El principi surt bé, però més amunt hi ha un pas més fi que em fa descansar. Segueixo per terreny més vertical i ràpidament  cap a la dreta a buscar la reunió. Molt recomanable.


Pixapins (6a+, 16m): encara em queden forces per provar una altra via, o això em penso.. Veig aquesta al costat de l'anterior, però no tant desplomada. Començo bé, encarant la placa poc a poc. Després passa per una bona fissura i se'n va a la dreta passant per un triangle espectacular abraçant-lo amb les dos mans. Una mica més amunt em noto molt cansat i paro. Semblava que no, però la paret desploma una mica, i això fa que la via sigui bastant sostinguda. Després de descansar, segueixo amunt i arribo a la reunió amb les piles foses. Molt recomanable la via, però.


El segon dia ha estat genial també, hem descobert un sector espectacular i amb vies molt xules, una roca excepcional i que fa l'escalada molt agradable i fanàtica. He tibat una mica més pel que fa al grau, i això em penso que m'ha passat factura, però m'ho he passat pipa provant el 6c i provant dinàmics. També hem estat bastant tranquils, només una cordada al sector, però força gent baixant pel camí, això és tot. Demà encara més, últim dia!



Dia 3: Can Marges - Dalt

I a la part de dalt de Can Marges trobem una vintena de vies, entre el V i el 7è grau, amb un repartiment bastant homogeni. Les vies del sector es troben totes al costat del camí, per la qual cosa ens trobarem caminants constantment, especialment durant el cap de setmana. La llargària de les vies està entorn els 18 i els 22 metres, amb alguna excepció. El tipus de parets són majoritàriament verticals i lleugerament tombades, amb alguna excepció també de trams desplomats i petits sostres. I els cantos que ens trobem són variats, i segons el tros de paret, però sobretot regletes, forats, fissures, etc. Molt semblant, doncs, a la part de baix. Trobem també un parell de vies desequipades.

Capritxo (V+, 22m): arribem al sector i ja trobem una cordada. Començo per aquesta via, que es veu xula. Té bon canto i es deixa fer amb generositat. Placa lleugerament tombada i al final uns passos de bloc per arribar a dalt de tot. Al baixar munto la del costat, la Fletxa Directa (V+). Recomanable.


Fletxa Directa (V+, 22m): aquesta via té dos variants, començant per la part de dalt del camí, o per la part de baix, com la fem nosaltres, cosa que afegeix uns metres i dos parabolts més. L'entrada té un passet una mica més fi a l'alçada de la segona xapa, i després es torna més amable. Escalada per placa una mica tombada, amb un joc de fissures verticals a l'esquerra, bon canto i passos evidents. Comparteix reunió amb l'anterior. Recomanable.

Última del 85 (6a, 18m): més a la dreta hi ha dos 6a, també de placa una mica tombadeta, i que comparteixen reunió. Aquest va per la dreta, i és de passos amb bon canto però una mica allunyats. Una successió de forats bastant grans, però apte pels llargs com jo. Fa gaudir molt, i per tant la recomano molt.


Spit de Boira (6a, 18m): aquesta altra, que va per l'esquerra, és bastant diferent. Canto no tan bo, però més continu, d'anar escalant passet a passet, col·locant bé el cos i buscant la següent presa. Molt gaudidora també. Molt recomanable.


Capitán Capitruñu (6b+, 20m): deixem la placa principal i ens encaminem amunt a l'esquerra, a buscar dues vies una mica allunyades de la resta, per tibar una mica més. Uns 20 metres més amunt trobem les meves properes víctimes, que fan molt fe goig allà soles, i et conviden a escalar-les. Decideixo començar per la més difícil, que és una successió de blocs, amb una entrada de sostre bastant dura, en que he de descansar abans d'encarar-la. Tot és trobar-li les millors mans i hop!, pas d'explosivitat. Després va resseguint  més blocs, aprofitant algunes fissures, i després peta a una placa ben plana amb algunes regletes bastant bones. I finalment últim pas de desplom per superar una lleixa, i ja s'acaba. Molt i molt recomanable. Queda pendent encadenar. Val la pena pujar fins aquí.


Parpelina (6a+, 20m): a l'esquerra de l'anterior, i compartint reunió, hi ha aquesta altra, més vertical i no tant desplomada. Té algun passet més finet, que requereix una mica més d'explosivitat i tècnica, però es deixa escalar millor. Evita el sostre passant una mica per l'esquerra, però amb una mica de desplom sostingut, amb passos molt bonics i molt bon canto. Moviments atlètics i segurs fins a dalt, i que divertit! Molt recomanable.


En acabat el 6a+, tornem a baixar cap a baix, i fem un mos, que la gana apreta. Semblaria que ja en tindriem prou d'escalar, després de 6 vies. Però no, el meu cos me'n demana més, i encara tenim moltes hores per davant, així que seguim, que hem d'aprofitar l'últim dia que som en aquest paradís de roca!

Passatemps (V+, 17m):  Seguim escalant. Munto aquesta via per poder muntar el 6c que hi ha a la seva esquerra. Segueix una fissura, amb un pas més finet al principi, però després millora. Després passos per blocs amb bona cosa, excepte un pas que faig una mica per la dreta, perquè la presa està força sobada. Munto reunió i baixo. Recomanable.

Re i no re més (6c, 17m): Faig aquesta via de segon, perquè a jutjar pel seu nom i pel que es veu des de baix, no té res de res on agafar-se. I així és. La primera part és una placa llisa llisa. Només alguns miniforadets (on t'hi cap una punta d'un dit) i miniregletes que amb prou feines aguanto, i sort d'alguna tibada cap amunt, sinó caic segur. Escalada molt bèstia, no apte per dits no entrenats i forts, com els meus. La segona part és més fàcil, però té un aleje que fa cagar. Recomanable, almenys per fer de segon.

Escuela de calor (6a, 17m): a la dreta hi ha aquesta solitària via, que s'escala a base de regletes diagonals quasi tota ella. Resulta una escalada molt divertida i curiosa, que et fa moure't buscant les millors posicions i preses que t'ofereix. Molt recomanable.


Cos que Cao (V+, 18m): més avall, a la dreta, hi ha aquesta altra via, una placa amb una espècie de lleixa quasi a dalt de tot, que ofereix una fissura a l'esquerra. Cal dir que a la guia Lleida Climbs està mal ressenyada, i dóna peu a confusions amb el 6b que té a la seva dreta, perquè la línia de la foto està mal posicionada. Millora una mica a la imatge-croquis de dalt del llibre. La via en qüestió és molt bona, amb molt bon canto al principi i al final, i una mica més fi al mig. Molt recomanable.


La Osa Golosa (6a, 18m): aprofitant la via anterior, munto aquesta via per fer-la de segon, degut al mal estat de l'equipament (parabolts rovellats). Comença una mica dura, però més amunt es suavitza, oferint uns passos molt divertits d'escalar. Ràpidament arribo a reunió, i torno a passar la corda per fer la següent via de segon, també. Recomanable.

Caca controlada (6a+, 18m): i finalment, faig aquesta via de segon, ja que està desequipada. La seva línia és molt recta, i la paret bastant plaquera, així que no hi ha problema. Segueix un esperó prou ample, que té una fissura d'escàndol als dos costat, de manera que alguna part d'ella es pot fer agafant-los els dos alhora, i altres parts agafant-ne només un, amb passos tècnics i una mica atlètics, a vegades semblant a la bavaresa, molt xaladors. Un goig, poder fer-la sense equipament. Molt recomanable.

I aquí, finalment, s'acaba el dia i el llarg cap de setmana d'escalada per aquest paradís terrenal de roca que mai s'acaba. I mai acabaria.. El resum d'avui, és un total de 12 vies i 225 metres d'escalada...! No havia escalat mai tantes vies en un dia, i segurament tampoc tants metres. És, doncs, el meu rècord personal en escalada esportiva. Déu n'hi dó! I encara seguiria! haha


Realment, és un lloc obligat de venir, i no només per l'escalada. Ni molt menys. Sinó també per visitar el poble, que és maquíssim i ofereix unes vistes espectaculars d'un entorn únic, molt especial, amb uns racons i unes formes fabuloses i artístiques total. També pels paisatges que té, la serra de Montsant, per l'ambient que s'hi respira. Només em sap greu no haver-hi vingut abans, però més val tard que mai, diuen.. El que està clar és que tornarem, i espero que aviat! Gràcies Siurana!