Via La Cosa Nostra a la Roca dels Arcs

Via LA COSA NOSTRA a la Roca dels Arcs, Vilanova de Meià (170m, 6a+/A1e)
8/1/17

Després de dormir a les lliteres del bar Cirera de Vilanova de Meià, ens despertem ben d'hora i amb ganes renovades de seguir escalant, aquest cop a aquesta espectacular paret que és la Roca dels Arcs. Ahir al vespre vam estar una bona estona escollint la via, i finalment vam triar unes quantes possibilitats (Migraña Profunda, Somni de Quimfer i La Cosa Nostra). Vam deixar l'elecció final a últim moment, depèn de les circumstancies diverses que ens trobéssim.

Com que el Robe i l'Enrique han dormit a fora, ens trobem una mica tard a l'aparcament, i iniciem ràpidament l'aproximació a la paret. Quan arribem al Somni de Quimfer la trobem ocupada, a la Migraña Profunda hi ha el Miki i el Rafa, així que anem a per l'última alternativa que tenim, La Cosa Nostra.

Es poden trobar diverses piades a Internet, com la dels nostres companys Rafa i Miki, la de Somnis d'aventura, la d'Indrets d'escalada, la d'Aprenent d'escaladora.

Ressenya extreta de Rocaineu

Anem una mica tard, comença a fotre una calda que espanta, ens traiem tota la roba possible, i ens mentalitzem per l'escalada que ens espera. No duem els estreps, així que segurament tindrem alguns problemes a l'inici del segon llarg, però això no ens tira enrere. Som-hi!

L1: 40m, 6a. Comença l'Enrique. Inici finet fins a xapar el segon espit de color vermell, després flanqueig fàcil cap a la dreta, fins a un pas molt dur on has de travessar un diedre poc marcat, i arribar a la reunió. L'Enrique s'ho pensa bé però s'ho treu meravellosament bé. Nosaltres anem darrere.

 

 

L2: 40m, V+ / A1e. Comença l'Enrique. Just a sobre la reunió hi ha un sostre que espanta, amb una fissura diagonal que no ofereix gaires preses. Això no obstant, està molt ben assegurat (fins a 3 espits, i un clau més amunt), i el Jabalí va progressant en artificial, aprofitant-se de totes les expansions i fins i tot col·locant una baga a mode d'estrep al clau. Un cop surt del desplom ja xapa el següent espit i la cosa es calma. Jo el faig amb el Fifi, que va de meravella! La resta és una escalada molt gaudidora, recte i en vertical, amb canto esplèndid fins a la reunió.

L3: 40m, 6a+. Comença el Robe. De de la reunió es veu una placa fineta. Al principi es deixa fer, però més amunt en algun pas es torna molt fi, i després es comença a desplomar bastant, fent una panxa espectacular amb canto brutal però que cansa de la tibada que s'hi ha de fer. El Robe s'ho treu genial, i jo i l'Enrique anem darrera gaudint de l'espectacular llarg.

L4: 20m, V+. Comença l'Enrique. La següent tirada és semblant a la segona, però amb canto més fi i molt més curta. Aquí hi ha poques assegurances, i hem d'anar en compte de no anar cap a la dreta, sinó més en tendència a l'esquerra, a buscar la nostra reunió, perquè sinó podem acabar a la reunió de la via Lleida, com ens va passar a nosaltres. És el que té la via llarga, a vegades és una excursió imprevisible i on has d'anar decidint el millor camí mentre te'l vas trobant. Xapeau per l'Enrique, que ens va saber treure d'allà.

Mentre estàvem escalant hem sentit durant quasi tota l'estona i vist uns helicòpters que realitzaven un rescat a una roca propera (es pot veure el petit helicòpter en la segona foto d'aquest paràgraf).

 

L5: 30m, V (últim llarg de la via Lleida). Comença l'Enrique. Un cop a la R de la via Lleida, havíem d'arribar a dalt per la seva última tirada. Molt poc assegurada i amb terreny molt trencat, has d'anar mirant a cada pas quina roca agafes i on poses els peus, perquè sembla que tot es vagi a trencar. Un altre xapeau al Jabalí per haver fet aquest llarg de primer, jo no hauria estat capaç. Quina por he passat! Finalment arribem a l'alzina on ha muntat la reunió, i pugem uns metres més amunt a descansar i a gaudir de les espectaculars vistes.

 

 

Una via molt completa, amb llarg guapíssim de flanqueig, sortida espectacular en artificial de desplom, passos verticals amb bon canto per gaudir de l'escalada, tram desplomat i mantingut amb bona presa, i llàstima de l'últim llarg, lleig i trencat, però val molt la pena, perquè la resta ho compensa amb escreix.

Un cop al cim de la Roca dels Arcs, iniciem la baixada, amb unes vistes increïbles a les parets de davant, i en una mitja hora ens plantem a la carretera. Final magnífic per aquest genial cap de setmana de tàpia per la Noguera, en companyia immillorable i tremendes vies que ja tenim a l'esquena. Un gaudir total. Espero que no triguem a tornar. Fins una altra! Gràcies Robe i Enrique!