Via La Cosa Nostra a la Roca dels Arcs

Via LA COSA NOSTRA a la Roca dels Arcs, Vilanova de Meià (170m, 6a+/A1e)
8/1/17

Després de dormir a les lliteres del bar Cirera de Vilanova de Meià, ens despertem ben d'hora i amb ganes renovades de seguir escalant, aquest cop a aquesta espectacular paret que és la Roca dels Arcs. Ahir al vespre vam estar una bona estona escollint la via, i finalment vam triar unes quantes possibilitats (Migraña Profunda, Somni de Quimfer i La Cosa Nostra). Vam deixar l'elecció final a últim moment, depèn de les circumstancies diverses que ens trobéssim.

Com que el Robe i l'Enrique han dormit a fora, ens trobem una mica tard a l'aparcament, i iniciem ràpidament l'aproximació a la paret. Quan arribem al Somni de Quimfer la trobem ocupada, a la Migraña Profunda hi ha el Miki i el Rafa, així que anem a per l'última alternativa que tenim, La Cosa Nostra.

Es poden trobar diverses piades a Internet, com la dels nostres companys Rafa i Miki, la de Somnis d'aventura, la d'Indrets d'escalada, la d'Aprenent d'escaladora.

Ressenya extreta de Rocaineu

Anem una mica tard, comença a fotre una calda que espanta, ens traiem tota la roba possible, i ens mentalitzem per l'escalada que ens espera. No duem els estreps, així que segurament tindrem alguns problemes a l'inici del segon llarg, però això no ens tira enrere. Som-hi!

L1: 40m, 6a. Comença l'Enrique. Inici finet fins a xapar el segon espit de color vermell, després flanqueig fàcil cap a la dreta, fins a un pas molt dur on has de travessar un diedre poc marcat, i arribar a la reunió. L'Enrique s'ho pensa bé però s'ho treu meravellosament bé. Nosaltres anem darrere.

 

 

L2: 40m, V+ / A1e. Comença l'Enrique. Just a sobre la reunió hi ha un sostre que espanta, amb una fissura diagonal que no ofereix gaires preses. Això no obstant, està molt ben assegurat (fins a 3 espits, i un clau més amunt), i el Jabalí va progressant en artificial, aprofitant-se de totes les expansions i fins i tot col·locant una baga a mode d'estrep al clau. Un cop surt del desplom ja xapa el següent espit i la cosa es calma. Jo el faig amb el Fifi, que va de meravella! La resta és una escalada molt gaudidora, recte i en vertical, amb canto esplèndid fins a la reunió.

L3: 40m, 6a+. Comença el Robe. De de la reunió es veu una placa fineta. Al principi es deixa fer, però més amunt en algun pas es torna molt fi, i després es comença a desplomar bastant, fent una panxa espectacular amb canto brutal però que cansa de la tibada que s'hi ha de fer. El Robe s'ho treu genial, i jo i l'Enrique anem darrera gaudint de l'espectacular llarg.

L4: 20m, V+. Comença l'Enrique. La següent tirada és semblant a la segona, però amb canto més fi i molt més curta. Aquí hi ha poques assegurances, i hem d'anar en compte de no anar cap a la dreta, sinó més en tendència a l'esquerra, a buscar la nostra reunió, perquè sinó podem acabar a la reunió de la via Lleida, com ens va passar a nosaltres. És el que té la via llarga, a vegades és una excursió imprevisible i on has d'anar decidint el millor camí mentre te'l vas trobant. Xapeau per l'Enrique, que ens va saber treure d'allà.

Mentre estàvem escalant hem sentit durant quasi tota l'estona i vist uns helicòpters que realitzaven un rescat a una roca propera (es pot veure el petit helicòpter en la segona foto d'aquest paràgraf).

 

L5: 30m, V (últim llarg de la via Lleida). Comença l'Enrique. Un cop a la R de la via Lleida, havíem d'arribar a dalt per la seva última tirada. Molt poc assegurada i amb terreny molt trencat, has d'anar mirant a cada pas quina roca agafes i on poses els peus, perquè sembla que tot es vagi a trencar. Un altre xapeau al Jabalí per haver fet aquest llarg de primer, jo no hauria estat capaç. Quina por he passat! Finalment arribem a l'alzina on ha muntat la reunió, i pugem uns metres més amunt a descansar i a gaudir de les espectaculars vistes.

 

 

Una via molt completa, amb llarg guapíssim de flanqueig, sortida espectacular en artificial de desplom, passos verticals amb bon canto per gaudir de l'escalada, tram desplomat i mantingut amb bona presa, i llàstima de l'últim llarg, lleig i trencat, però val molt la pena, perquè la resta ho compensa amb escreix.

Un cop al cim de la Roca dels Arcs, iniciem la baixada, amb unes vistes increïbles a les parets de davant, i en una mitja hora ens plantem a la carretera. Final magnífic per aquest genial cap de setmana de tàpia per la Noguera, en companyia immillorable i tremendes vies que ja tenim a l'esquena. Un gaudir total. Espero que no triguem a tornar. Fins una altra! Gràcies Robe i Enrique!

Via Quo Vadis a la Paret de les Bagasses

Via QUO VADIS a la Paret de les Bagasses, Terradets (fins a la Falsa Feixa, 200m, 6b+/Ae)
7/1/17

El Robe em proposa de fer un cap de setmana de vies llargues per la Noguera, i no m'ho penso gens ni mica! Anirem també amb l'Enrique (àlies Jabalí), a gaudir de la tàpia d'aquesta espectacular zona.

Després d'un llarg trajecte en cotxe, arribem al pàrquing de Terradets, a la Font de les Bagasses, una mica tard, cap a les 11h. Durant el viatge ja hem decidit la via, que finalment serà la Quo Vadis, però que per motius de temps farem fins a la Falsa Feixa, on es pot abandonar la via, més o menys als 200m, ja que no ens dóna temps d'acabar-la. Ens mirem bé la ressenya, que es pot trobar al bloc del grup Lo Gall de Ponent, i també en aquest altre.

Un cop ens equipem i ens dirigim cap a la gran Paret de les Bagasses, aquesta ja impressiona. Una enorme paret s'alça descomunal a sobre nostre. Travessem el riu pel pont, i després de passar pel túnel del tren, pugem a sobre d'aquest i ens trobem l'inici de la via.

L'inici és fàcilment localitzable, ja que té una inscripció picada al peu de via ben visible. Ens repartim els llargs, i el Robe comença. Fa bastant fred encara, però el sol es va notant a poc a poc.

L1: 40m, 6a+, comença el Robert. Inici fàcil però de seguida apareix una placa molt llisa, amb uns quants passos fins que el Robe va fent a poc a poc, degut al fred i la poca sensibilitat que té a les mans. Tot i això les assegurances són nombroses i permet la progressió sense patir.

L2: 45m, V+, començo jo, que és el llarg més fàcil hehe. Placa una mica tombada amb passos molt fàcils, amb molt bones preses, que es va fent sense patir gens. Ràpidament fins a la reunió.

L3: 45m, V+, comença l'Enrique. Llarg semblant a l'anterior però més vertical i amb menys preses, mantingut en general. Té algun passet fi que et fa mirar-t'ho bé. L'Enrique se'l treu amb gran mestratge, i arriba a dalt sense problemes.

L4 + L5: 45m, 6a, comença l'Enrique, que empalma els dos següents llargs. El resultat, un llarg molt xulo, vertical i mantingut, amb molt d'ambient. De placa i amb alguns passos fins i molt estètics, on a vegades cal mirar-s'ho. Molt guapo.

L6 + primera meitat L7: 40m, 6b+, comença l'Enrique. El llarg comença amb un fort però curt desplom, que tots fem en lliure sense massa problemes (6b). Després continua en vertical molt divertida. Ens saltem la R6 per continuar uns metres més fins a una reunió que hi ha a l'alçada de la Falsa Feixa, on acabem la via. No sense abans passar un altre sostre, aquest sí, en artificial (estreps), ja que és més llarg, les mans són molt amunt i sense peus.

Descens: comencem a caminar cap a la dreta per la Falsa Feixa en "ensamble", fins a arribar a un tram més complicat (a sota a la foto), on hem de passar per un mur amb mans però molt dubtoses, i sense peus a sota. El moment més delicat del dia, sens dubte, ja que una caiguda hagués suposat un vol en pèndul bastant perillós. Finalment aconseguim passar-lo i ja arribem a la instal·lació de seguretat de la Falsa Feixa, on seguim baixant fins arribar a la carretera.

En definitiva, una via molt bonica, assequible, gens sobada, amb passos molt diversos, molt completa, en un ambient immillorable, ideal per fer al sol en època de fred no extrem. Llàstima però que no l'hàgim pogut acabar, però queda pendent per una altra ocasió.

Resum de l'any

Aquest any 2016 ha estat el meu any de l'escalada. Vaig començar a grimpar per les parets un 12 de setembre de 2015, i poc a poc vaig anar aficionant-m'hi. El desembre del mateix any vaig patir un accident que em va obligar a parar durant un mes, i el 16 de gener vaig tornar-m'hi a posar. Vaig recomençar un altre cop amb els V, i poc a poc, a mesura que la lesió millorava, vaig anar recuperant el ritme i avançant a poc a poc, però sense aturador. I ha estat un any prolífic, tot s'ha de dir. Aquí teniu les dades:

He fet un total de 65 escalades (comptant escalada esportiva, la majoria, i algunes escalades de blocs).

També he fet 11 vies llargues.

He fet un total de 380 vies esportives, el que suposa una mitjana de 6 vies aproximadament per sortida.

Pel que fa al grau, en percentatge:

V	V+	6a	6a+	6b	6b+
18%	24%	24%	15%	16%	2%

La majoria de vies V+ i 6a (24%), i en segon lloc els V, 6a+ i 6b (15-18%), i molts pocs 6b+ (2%).

He escalat a una trentena d'escoles diferents, a les comarques del Baix Llobregat, l'Alt Penedès, el Garraf, l'Alt Urgell, el Bages, Osona, el Maresme, la Conca de Barberà, el Vallès, la Garrotxa, el Ripollès, el Berguedà i la Noguera.

Poc a poc he anat pujant, i durant aquest any he assolit completament el 6a, sent el meu grau d'encadenament a vista, i he anat entrant en el 6b, que és el meu grau d'encadenament a intent, tot i que n'he començat a encadenar a vista els últims mesos. I poc a poc intentant assolint més reptes, entrant en el 6b+, i amb ganes de millorar i aprendre durant el procés, que és el més important, a més de passar-ho bé, és clar.

A part d'això, també he conegut un munt de gent, he fet amistats, he descobert un fotimer de llocs, m'he enamorat d'alguns racons genials per escalar, he respirat aire pur, he compartit escalades que suposen reptes i emocions, i això és el millor d'escalar.

Moltes gràcies a totes les persones que heu compartit escalades amb mi, que m'heu assegurat, que m'heu animat, que heu celebrat amb mi els èxits, però també après dels errors i les caigudes. Què més us puc dir, que m'encanta escalar i a seguir, fanàtics i fanàtiques de l'escalada. Una abraçada!

Molt bon any 2017. Salut i roca!

Via Amistades Pelirrojas a Perles

Via Amistades Pelirrojas, al Roc d'en Solà, a Perles (110m, 6a+)

29/12/16

Teníem ganes de fer una pausa amb l'esportiva, i fer alguna via llarga. D'entre les diferents opcions que tenim a l'Alt Urgell, la via Amistades Pelirrojas ens sembla una genial opció. Poca aproximació, curta tornada caminant, bona roca calcària, grau assequible, bonic entorn, etc). Jo ja la coneixia, perquè he escalat diversos cops a Perles, i tenia moltes ganes de fer-la. És la més fàcil del Roc d'en Solà, i es troba al que s'anomena La Proa, una paret de roca que sobresurt com la proa d'un vaixell, amb un sostre molt característic. Així doncs, som-hi!

Felicitat absoluta a dalt del cim

La via es troba en una paret de roca calcària, està ben equipada amb parabolts,  només calen 12 cintes exprés per realitzar-la, i té orientació Sud. Es divideix en 4 llargs, que no passen del 6a (excepte una tirada de 6a+), assolint uns 110 metres aproximadament d'escalada.

Trobem la ressenya de la via a Escalatroncs:

L1 (V+, 20m): la via s'enceta xapant un parabolt de la via Putes mosques, i de seguida se'n va cap a l'esquerra, en uns primers metres durets, sobretot pel fred que fa i la poca sensibilitat que tenim a primera hora. A més a més, en aquest tros de paret encara hi ha ombra. Passos finets cap a l'esquerra, que es va traient la Clara amb gran destresa, fins a un moment que segueix recte amunt, per terreny ja més fàcil i assolellat. Ràpidament arriba a la una còmoda reunió, des d'on es disposa a assegurar-me.

La Clara encetant en primer llarg de la via

Jo pujant fins a la primera reunió

L2 (6a+, 35m): segueixo sense massa dilacions el segon llarg, bastant llarg, al principi per un terreny bastant fàcil i generós, en tendència cap a l'esquerra, que poc a poc es va posant dret i més complicat, fins arribar a un esperó poc marcat. Se succeeixen un seguit de passos on t'ho has de mirar més, i on l'ambient creix progressivament. Després s'arriba a un bonic diedre, però que deixem a l'esquerra per anar en direcció a la reunió, que es troba a sobre del característic sostre. Just abans d'arribar-hi també em sembla un tram força dur, amb preses petites i posicions poc còmodes. Finalment, però, aconsegueixo arribar fins a la reunió, bastant còmoda, i espero que pugi la Clara.

Començament fàcil del segon llarg

 Passos més finets i amb ambient a la meitat del segon llarg

 Poc a poc arribant al final del llarg, amb esforç i descansant

L3 (6a, 25m): li torna a tocar a la Clara, el que resulta un llarg molt maco i exigent. Aquest cop, però, per una fissura en diedre que es gaudeix molt, però que no et deixa baixar la guàrdia, i et fa pujar amb una bona tècnica i atlètica. També es pot fer servir la placa de l'esquerra, i ràpidament arribem a la reunió, on aprofitem per descansar i fer un mos, gràcies a la comoditat que ens brinda la seva situació.

Vistes al Roc d'en Betriu des de la R3

Vistes al poblet de Perles des de la R3

Clau i ganxo d'època al costat de la R3 nova

Vistes a l'agulla de l'Alba des de la R3

L4 (6a, 20m): ja ens queda poc, una última i curta tirada que fa una gran essa per evitar una panxa, i que es va fent a poc a poc, per al final sortir en una posició una mica incòmoda degut a la panxa de dalt i a la progressió en diagonal. En el parabolt de la dreta cal posar una cinta llarga perquè la corda no fregui massa. Pràcticament després de xapar l'última expansió, surt volant just de sobre meu, a un parell de metres del meu cap, una gran àliga que veig de reüll com arrenca el vol. Sort que acabava de xapar, perquè de l'espant no sé que hagués pogut passar.. Finalment acabo de pujar a un còmode replà i munto reunió per assegurar l'últim llarg de la Clara.

La Clara traient el cap a l'última tirada

La impressionant paret del Roc d'en Solà que es veu des del cim de la via

Un cop a dalt, recollim el material i descansem una estona, tot contemplant el paisatge que tenim a sota nostre, comentant la jugada i menjant una mica. En acabat ens disposem a baixar a peu per la dreta, darrere del Roc, per un sender prou senyalitzat, que ens deixa ràpidament al sector superior del Roc d'en Solà, que té unes quantes vies d'esportiva. Però baixem una mica més fins al sector inferior, per fer algunes vies i practicar diverses coses.

Lluna de Mel, 28m (6a): bonica via amb un començament de V+ i un final més vertical i entretingut. Intento posar algun tascó i trobo un emplaçament més o menys bo en una fissura vertical. És difícil trobar més coses, així que tiro cap amunt fins a la reunió.

Kalkaris, 25m (6a+): ens posem en aquesta altra via, que és la més difícil del subsector, i que simplement té un passet més a bloc. En aquesta via practiquem la caiguda des de l'últim parabolt. Una bona volada controlada va molt bé per anar treballant la por a les caigudes. Després sense problemes fins a la R.

Lluïsors, 20m (V+): fem aquesta altra via per practicar l'escalada amb botes. Al principi és una mica fi, i ens ho hem de mirar més, però després les botes entren fàcilment als grans forats i s'aguanta bé a les grans preses que ofereix la via. Fem reunió i pleguem, que ja és fosc.

La Clara fent la via Lluïsors amb botes

I fins aquí el dia, que ha resultat ser molt complet i entretingut, ja que hem fet via llarga, hem practicat la col·locació de tascons, la caiguda, i l'escalada amb botes. El que està clar és que no ens avorrim!

Via Reserva al Pic del Martell

Via Reserva al Pic del Martell, Garraf (V+, 125m)
6/12/16

Quedo amb la Neus aprofitant que és festiu (no sé de què..), i anem a la zona del Pic del Martell, al Garraf, on fa temps que volíem anar. A partir d'una primera tria de quatre vies, ens decidim finalment per la Reserva (V+, 125m), que és una de les clàssiques del sector.

Informació d'interès:

Roca: calcària.

Equipament: semi-equipada amb parabolts, claus i un pont de roca.

Material necessari: 10 cintes i un joc de tascons i/o friends, també baga per pont de roca.

Orientació: est.

Després de deixar el cotxe a l'aparcament, just davant del mar, ens endinsem a la muntanya per un sender ple de pedres. Cal vigilar no pujar massa, i seguir en direcció una mica cap a la dreta, intentant seguir les fites, per no desviar-nos del camí. Travessem una carena i tornem a descendir, ja encarant-nos als peus de la paret que comença a alçar-se. Després de passar la cova dels Bombers, comencem a trobar les vies llargues, la majoria marcades a la paret amb una inscripció de color vermell. Una mica més avall trobem la zona que és el nostre objectiu.

Primer passem la via Mutant World, la més fàcil, però que ens sembla interessant, on ja hi ha cordades esperant per pujar. També hi ha la Chumy Chumez, una mica més difícil (6a), i a la dreta de la nostra la Eucaliptus (V+). Nosaltres, però, escollim la Reserva, que té bona pinta pel grau i els metres.

Podem veure la ressenya d'Escalatroncs:

Ressenya de la via Reserva a Escalatroncs

Trobem fàcilment la via, té el nom marcat en lletres grans i el terreny és molt identificable amb la ressenya.

L1 (V, 35m): començo el primer llarg, superant una petita panxa amb un pas dret, havent xapat el primer parabolt. Un cop dalt la via se'n va cap a l'esquerra seguint les millors preses. Com que no hi ha cap expansió, col·loco un friend. Uns metres més amunt segueix en direcció a la dreta, en diagonal, on ja trobo un clau i més amunt un parabolt. Segueix un tram recte per una fissura amb bones mans, i col·loco un friend abans de fer un flanqueig a la dreta, abans de xapar la última expansió i superar una petita lleixa per muntar la reunió, bastant còmoda.

La Neus al primer llarg

L2 (V+, 30m): li toca a la Neus encarar-lo, el que és un dels llargs més bonics de la via. Comença cap a l'esquerra, on col·loca un tascó, i seguidament puja per un diedre, fins arribar a un sostre, on col·loca un friend i un tascó. Superant-lo per l'esquerra i un cop a dalt, després de col·locar un tascó, flanqueig a la dreta sota un altre sostre, que se supera per la dreta, on utilitzem un parabolt per assegurar el pas. Pas atlètic dret i una mica a l'esquerra, segueix uns quants metres fins a la reunió. Un llarg excepcional.

Vistes a la muntanya de davant

L3 (V+, 30m): de nou em toca a mi muntar el llarg, que va bastant recte, tot i fer alguna ziga-zaga, fins a arribar en lleugera tendència a la dreta, fins a una placa amb un pont de roca (i un tascó que no hem trobat). Una mica més amunt hi ha un extraplom, assegurat amb una expansió, que se supera amb un pas atlètic, però curt, amb mans en escletxes una mica rentades. Un cop superat una mica a la dreta i després a l'esquerra per terreny amb molta vegetació, reunió en un replà molt còmode.

Vistes a Les Botigues de Sitges i el mar

L4 (IV, 30m): la última tirada resulta bastant de tràmit, per terreny molt herbós amb ressalts, però amb una placa entremig que se supera amb adherència, que li acaba de treure el suc a aquesta bonica via. Després de passar la reunió original, la Neus puja uns metres més per muntar una R més còmoda.

R4 amb friend i 2 ponts de roca, made in Neus

En resum, ens ha semblat una bonica i entretinguda via en aquesta generosa roca calcària, que no està tan sobada com ens pensàvem prèviament, i que ens ha deixat ganes de tornar-hi en una altra ocasió, per fer més vies. També remarcar les possibilitats d'autoprotecció que ofereix (en el segon i quart llarg només hem utilitzat un parabolt dels existents), cosa que la fa apta per practicar la col·locació d'asseguradors flotants.